Tu. Jo. I l'amistat.

La vida és un camí molt llarg, i durant aquest camí, caminen per el teu costat moltes persones. N’hi ha que passen desapercebuts, són persones que el cap d’uns anys ni tan sols recordaràs el seu nom. N’hi ha, en canvi, que mica en mica van entrant dins teu i aconsegueixen arribar en aquell raconet del cor on s’hi guarda l’amistat.
Tu vens d’un camí gens planer, en el que mentre anaves avançant veies com la gent del teu voltant s’anava allunyant...comences una nova etapa disposada a girar pàgina però amb por...amb por de que el teu caràcter tancat no et deixi superar les fronteres de la timidesa i no et deixi conèixer noves persones, i amb elles, nous mons. Por també, de que com ja t’ha passat altres vegades, la gent es vagi allunyant i vagis perdent de nou tot el que et pensaves que era amistat.
Però et trobes amb algú que no et demana explicacions del teu passat. Ella no pregunta. Ella no intenta obrir ferides del passat. Ella escolta. Ella ha arribat a saber de tu sense aquell instint de “xafarderia” en què m’he trobat moltes vegades. Tu saps que si la necessites, ella serà aquí. Que no et dirà mai la paraula que tan odies .Que no et farà cap retret de tots els errors que has comés als últims anys. Ja ho he dit: ella escolta. Fins i tot ella escolta sense que jo parli. No ens calen paraules, hi ha amistats on les paraules no fan falta. I si fan falta, no són forçades, et veus prou segura i serena per poder-les dir sense enfonsar-te en un mar de llàgrimes. Al seu costat, pots caminar tranquil•la, sabent que tens algú amb un cor molt gran al teu costat.
Per ella, també són moments difícils. Per motius completament diferents als meus sé que hi ha nits on l’enyorança l’ofega, tardes on el que voldria és engegar aquesta etapa de la vida a la merda i tornar amb els que s’estima. Vespres en que no sap si anar-se’n va ser el millor. Matins en que no es voldria aixecar de sota els llençols, somiant en que ell és al seu costat. Però s’aixeca. I sé que mica en mica cada cop l’hi serà menys difícil aixecar-se, perquè cada dia que passa és un dia menys per tornar-lo a veure, a ell, i a tots els que s’estima. I mica en mica, els mesos passaran i arribarà l’estiu... i aleshores, “El temps passarà sense interrupció!” (oi?). Sé que aprendrà que la distància no la fan els quilòmetres, sinó les persones. I els dies seran més curts, les setmanes més fàcils i la vida més senzilla.
Sé que no estar a les meves mans escurçar la distància que li està fent tan de mal... però tan de bo trobés la manera de fer-la menys feixuga i ajudar-la a passar més ràpid els dies “laborals”! Suposo que és com tot en aquesta vida, mica en mica, les persones anem aprenent a viure en les diferents situacions que ens pertoquen, i llavors, tot és més fàcil. Però perquè això passi, suposo que també ha de passar el temps... però si em necessites, sóc aquí.... i com diu aquella cançó “ Jo sóc el teu amic. Vull que em molestis sóc aquí, parla o plora, mai és mal moment...si sóc bo quan els temps són bons, també puc compartir els malsons...”.

Ara mateix, ella és una espècie d'amic i d'amiga... i m’ha demostrat que en aquest món encara hi ha persones que valen la pena... que després d’un temps, els disgustos es poden anar oblidant.... i potser fa poc que la conec, però amb aquest temps he aprés que d’amistats de veritat, mai és tard per crear-ne.
I així, entre sistemes endocrins i i derivades hem anat construint, maó a maó, una amistat. Una amistat que m'ha ensenyat que hi ha trens que marxen, però que també n'hi ha que arriben. Una amistat que espero que creixi cada dia que passa!
Per tot això, i molt més, gràcies per tot, Meri.