Cervell

Un relat de: Soliloqui

No t'entenc. No entenc per què m'ho fas això. No sé per què deixes que m'il·lusioni i desprès et fas enrere. No sé perquè deixes que comenci a viure i quan tot va sobre rodes em tornes a maltractar. Sé que tu depens de mi però jo també depenc de tu. Els teus 1300 gr. sempre m'han fet anar d'un cantó a l'altre i ara que creia que estava trobant l'estabilitat ja tornes a fer-me anar amunt i avall. No entenc què és el que pretens. Primer deixes que caigui a les seves mans. Després deixes que ella s'apoderi de tu ensenyant-te com obsessionar-te (bé, d'això ja en sabies... podríem dir ensenyant-te com pronunciar les obsessions). I ara, ara em fas això. Jo començava a respirar aire fresc i apa, em fas tornar amagar el cap. T'odio. Ets meu però t'odio. No em ve d'aquí, m'he passat molts anys odiant tot el que era meu. T'odio perquè de vegades penso que tot seria més senzill si tu no fossis tan rebuscat i fossis una mica més simple. És que per més que ho intenti no puc entendre't (i conseqüentment no em puc entendre a mi). No vols el millor per mi? Doncs per què no em deixes viure d'una vegada? Començava arribar nova sang, més neta, més sincera i què et passa, que no t'agrada aquesta? Doncs et fots, perquè prou que aquests dies l'has volgut tastar. Sé que t'he sacsejat durant molt de temps, que t'he intentat enganyar fent-te creure mentides i negant-te veritats fins que tu has après a fer-ho automàticament. Però prou. Desprograma't i tornat a programar (però fes-ho bé). T'ho van explicar molt bé, es tractava de fer una METAMORFOSI, i en les metamorfosis no hi ha marxa enrere o sigui que ara no et deixis espantar aquest no sé què que encara no sé. Jugues amb mi fins aconseguir despistar l'última cèl·lula emocional que tinc quan jo et vaig deixar clar fa uns dies que ara això ja no tocava.
Atura't. Para de fer-me viatjar en un espiral tacant. Vull sortir d'aquest laberint i no és fàcil. Només et demano que no m'ho posis encara més difícil. Si aconsegueixo viure, tu també seràs una mica més lliure. A tu no et puc fer fora però si segueixes amb aquest ritme pararé boja i en cas que fos així, la vida que m'esperaria a mi no seria gaire pitjor que la teva. Si no et caic bé canvia els teus patrons, perquè tant si ens agrada com si no hem de conviure un amb l'altre la resta de la vida.
Hòstia, és que no t'entenc. Ara digue'm que no... que no és que no te'n recordis, que no és que de cop t'hagis tornat un estúpid... digue'm això que m'estàs fent avui no és res més que una rabieta de nen petit. Demostra'm que els teus 1300 gr. valen la pena.

Si, parlo amb tu, cervell. I et renyo a tu sabent que m'estic renyant a mi. M'enfado amb tu sabent que no estic fent res més que enfadar-me amb mi.


[[ ho tenia ben après, te'n recordes? 1300 gr. de merda. 1 kg 300 gr. inútils]]

Comentaris

  • Impulsos[Ofensiu]
    Filantropia | 26-06-2014 | Valoració: 10

    Flipant.
    Gràcies.
    No tenia ni puta idea de que el cervell pesa 1.300 gr

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Soliloqui

Soliloqui

52 Relats

100 Comentaris

43920 Lectures

Valoració de l'autor: 9.24

Biografia:
Vaig nèixer una matinada del mes de juny del 1986 entre la boira que caracteritza la Plana de Vic...

Vaig crèixer entre il·lusions , pintant somnis de colors difuminats amb somriures, fins que vaig adonar-me que no es pot viure només de somnis i pinzells de colors de l'arc de sant martí...aleshores, vaig començar a refugiar-me entre lletres i papers...

Llicenciada en biotecnologia però amb alguna vena literària, que encara no sé d'on ha sortit... faig soliloquis sobre paper que problablament no tenen cap sentit...però m'ajuda a truere tot allò que m'ofega dia a dia.... i de vegades, em deixen un xic millor.

Amenaces a l'autora,reclamacions, propostes o... el que vulgueu a:

[[soliloqui_2808@msn.com]]




www.fotolog.com/soliloqui

[[...Y que, por fin, el tiempo borre las heridas. Y tus fantasmas nunca mas vuelvan a verme.]]