tres punts suspensius...

Un relat de: laia

A vegades la llei de la gravetat, em fa caure de quatre grapes sobre una corxoneta d'asfalt. Imbècils aquells que un dia em van fer creure que la llibertat depenia d'un mateix, mentida! No sé qui, però em molesta, em posa traves per seguir entrebancant-me, abans reia de les caigudes però els salts mortals ja no em fan tanta gràcia, em fan por, més aviat.
Odio aquells que em van dir que no es necessitaven ales per volar, i les drogues ja fa temps que les vaig deixar apartades, el dia següent plorava, i em lamentava per què les ales resultaven ser de cotofluix, i amb l'humitat es desfeien, i amb elles jo...
Hi va haver un temps que creia estar per damunt de tot, però ara ja veig que estic descosida, que tot són estrips i enganxines, no renovables, ja per sempre, dins del buit, dins del que sóc i no vull ser, per què avui no vull ser res, potser demà princesa, però avui evaporació, suspir, res!
Si em vols tocar, hauràs de saber que sóc un metall dels durs, potser et cremes, sóc fràgil però constantment menjo llanties, per tenir ferro, així que no t'enfrontis a mi, que no obtindràs cap resultat, m'és igual tot, tu. jo, i aquell d'allà, que encara s'atreveix a escriure cartes d'amor. El respecto, però no penso parlar amb ell, no m'interessa el discurs de la felicitat, el rebutjo, ja me l'han fet masses cops, i sempre me l'havia cregut, i sempre m'havia caigut, tocava a dalt de tot, i pam! queia, i cada cop em feia més mal, però ara ja en surto ilesa, per què ja no m'ho crec, ja no estic als núvols, ja no crec en prínceps, ni en famílies, ni en l'amor, ni en la vida que m'espera... només m'espera la factura del gas que fa tres dies que l'hauria d'haver pagat!
Ja no crec en angeletes, ni en cors de vellut, ni en la santa trinitat, ni en el saber estimar, ara renuncio, i et respecto si t'estimes la vida, me l'he estimat tant jo també... no t'ho pots imaginar... he estat romàntica, i agradable, però ara ja n'estic farta, renuncio!.
Perdoneu-me... demà pensaré diferent...

Comentaris

  • Els anys...[Ofensiu]
    Vallespir | 03-01-2006

    ...no només ens sumen arrugues; també cicatrius de tant caure, com dius.

    I amb aquestes marques aprenem a tocar la factura del gas amb les ungles dels dits del peu, mentre dilatem al màxim el nostre cos i obrim els nostres braços per somniar un xic de cel.

    No més caigudes.
    No més dolor.
    I la nostra petita i insignificant parcel·la de llibertat intacta.

    P.S.: Quant al teu comentari, no tot és rutina, i si ho és, busquem-hi els nostres particulars parèntesi.

    Petons,

    Roger

  • rbbarau | 31-12-2005

    "La nit pot ser fosca, però sempre saps que tard o d'hora es farà de dia". M'agrada el que descrius. Molta imformació que he hagut de destrenar a poc a poc. Un text dens.
    Un petó!

  • no crec en les foteses, ni en l'amor, ni escolto les paraules que s'estampen contra els murs de les meves parets altes[Ofensiu]

    Ja no crec en frases estúpides de mercenari de l'amor, noi en la felicitat que em vindrà a buscar amb les potes aubertes.
    M'ha agradat molt, laia.

  • Quan el demà arribi[Ofensiu]
    L'anònim GharN | 22-12-2005

    I quan el demà arriba, ja no penses res. Ja se t'ha acabat. Llot, això és llot la vida que de vegades hi tobes cuquets, cucs de terra, movent-se espasmòdicament per sobreviure... i sobreviure fem, dia rere dia, sobrevisquent estem, segon rere segon, tant si ens divertim com si ens avorrim, tant si passa ràpid com lent, aquest segon. És una pena, perquè tapar-se els ulls i imaginar un món de fades és el més senzil. Potser el més efectiu. I arriba l'endemà i les teves cames i els teus braços sçon tots trossos de fusta, durs, immòbils, inflamables.
    I arriba l'endemà... l'endemà arriba... i no arriba res nou. El mateix sol. Els núvols, que tornen. Tot és reciclat. Quina llàstima.

    Un petó i una abraçada,
    Expulsa, expulsa

    El demà arribarà. De ben segur

    Jordi

  • Quan el demà arribi[Ofensiu]
    L'anònim GharN | 22-12-2005

    I quan el demà arriba, ja no penses res. Ja se t'ha acabat. Llot, això és llot la vida que de vegades hi tobes cuquets, cucs de terra, movent-se espasmòdicament per sobreviure... i sobreviure fem, dia rere dia, sobrevisquent estem, segon rere segon, tant si ens divertim com si ens avorrim, tant si passa ràpid com lent, aquest segon. És una pena, perquè tapar-se els ulls i imaginar un món de fades és el més senzil. Potser el més efectiu. I arriba l'endemà i les teves cames i els teus braços sçon tots trossos de fusta, durs, immòbils, inflamables.
    I arriba l'endemà... l'endemà arriba... i no arriba res nou. El mateix sol. Els núvols, que tornen. Tot és reciclat. Quina llàstima.

    Un petó i una abraçada,
    Expulsa, expulsa

    El demà arribarà. De ben segur

    Jordi

  • "...i aquell d'allà que encara s'atreveix a escriure cartes d'amor"[Ofensiu]
    Sole Ole | 19-12-2005

    Cartes d'amor per tu, que en el desordre de les teves frases et reveles tota. Tota plena, tota sincera, tota en recerca, tota màgica...
    Com en la pell d'un conill suau que no gosa sortir del seu cau perque plou.
    Una bona enestessia escriure... i un millor regal per qui et llegeix.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de laia

laia

41 Relats

133 Comentaris

48646 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
Sols diré pena,
soledat, fracàs. Mira'm!
Em demanàveu
que digués alegria.
Si ho voleu, me la invente.


"estams de pols"

vicent andrés estellés