incrèdul

En els 20 minuts d'amor real sí hi crec :)

Hola em vares fer un comentari dient-me en quin Déu creia o si Deu era tot per a mi, ja fa mesos.
Dons be , ara en llegir això et diré que per mi Déu és la vida pura i l´amor, i això al mateix temps és Tot.
Perdona. Una abraçada..... no m´agrada que no creguis en l´amor. !

No dona !! ..., no cal que vagis d'incendiaria , cremant les cartes des veins ,que segurament seran factures, jejejejej ... i encara els hi faries un favor !!.
M'ha agradat molt. Un petonet.Pilar.

no creiem en res, o no creuen en res, perquè fa por creure en quelcom, deixar-nos fascinar, embriagar i córrer el risc de caure de dalta baix i donar-nos una trompada descomunal.

Sí, fa por, molta por creure, però delim poder creure, necessitem creure malgrat ens hi juguem la vida, oi?

perquè hem nascut i crescut gràcies a que algú ha cregut en nosaltres. Vivim perquè algú CREU en nosaltres.

Una abraçada per tu laia, i moltes felicitats per la teva capacitat de trametre sentiments i realitats!

Ja et tenim aquí de nou amb un poema rebel de desamor. D'aquells que a mi m'agraden.

M'agrada com l'enfoques d'aquesta forma tradicionalista del ball i dels tòpics de l'enamorament.

Crec que tots hem tingut algun moment d'aquests, ens els que rebutgem radicalment les petites escenes d'amor que ens trobem pel carrer, pel metro, per la universitar al llarg del dia; perquè ens provoquen una espècie de fàstic, que en el fons, no està sinó motivat pel fet que en aquella precisa època ens veiem incapaços d'estimar a ningú.

Quan escrius això, penso que un dia vas ser la millor ballarina de la nit. Almenys, no hem negaràs que no has cregut mai en tot això, o fins, no?

Fins i tot et diré, que estic segur que hi tornaràs a creure quan se t'hagin curat les ferides del peu, que dus de l'últim ball.

Una abraçada maca

Henry