Traste!

Era una nit tancada, d'aquelles que fins i tot la lluna s'amaga de por i ni les estrelles s'atreveixen a parpellejar. Va sonar el telèfon desafiant el silenci nocturn. La trucada d'en Xavier li va deixar un mal pressentiment. Es vestí com un autòmat i va enfilar pel carrer que conduïa al parc. En coneixia tots els racons, des dels gronxadors, en els que s'havia divertit durant la infantesa, l'escala principal en què tantes vegades s'havia xiuxiuejat secrets amb les amigues, fins als bancs del costat del llac on fa poc havia après a assaborir l'amor.
Quan va veure en Marc per primera vegada no va saber descobrir res especial en ell, només era un xicot nou al barri, tímid , però amb ganes d'integrar-se a la colla. Al cap de poc temps ja era assidu a l'escala del parc i un dia d'aquells es varen mirar d'una manera diferent i vam saber percebre un de l'altre aquestes qualitats invisibles que no es veuen a simple vista, que requereixen paciència, comprensió i una mica d'amor. La Rosa estava mig acomplexada perquè tenia uns quilos de més i ell la va ajudar a sentir-se exclusiva, meravellosa, tant que preferia mirar-me en els seus ulls que en els miralls de casa.
La presència d'en Marc ho va canviar tot a la vida de la Rosa, l'animava a ser ella mateixa, a potenciar tot allò de bo que s'amagava en el seu interior, les seves notes van millorar, es va tornar més amable amb la gent, posava més cura en arreglar-se...Com no fer-ho si ell la mirava?

Per un moment tots aquests records que revoleiaven al seu interior li van impedir veure de lluny un grup de gent neguitosa entorn del "seu" banc. A mesura que es va anar acostant se li van anar confirmant els pressentiments: alguna cosa dolenta li havia passat al Marc.
Tot d'una va prendre consciència de la crua realitat: la pluja colpejava el cos inert del noi. La seva mà dreta s'aferrava a un tros de paper. A l'aire, es barrejaven les sirenes de l'ambulància i de la policia. Tot l'entramat interior de la noia es va bloquejar i es va desplomar just al costat del cadàver de Marc.
Quan va tornar en si, estava estirada en un sofà. Va obrir els ulls i va veure a un policia que la saludava sense deixar de buscar en el seu ordinador. Des d'un altre despatx arribava la veu emocionada d'en Xavier:

Aquest matí, quan anava a la universitat, he trobat al Marc i m'ha convidat a una festa que feien uns amics seus. Hem quedat a les 7 al parc i junts ens hem atansat a la festa. Hi havia molta gent, i, sobretot, molt alcohol i drogues. Eren les nou passades quan he vist al meu amic estirat a terra, fent moviments estranys. Al principi he pensat que era una de les seves bromes, però després m'he adonat que allò anava seriosament, el meu amic estava malament i s'havia d'actuar. He proposat avisar a una ambulància, però l'organitzador de la festa no ho ha volgut, per por que els seus pares, que estaven de vacances, s'assabentessin de tot. Un amic m'ha deixat un mòbil, i sense que ningú em veiés, he trucat a una ambulància i he baixat mig arrossegant en Marc fins al parc. La resta ja la coneixen.

El policia, que estava pendent de la noia, de l'ordinador i, dissimuladament, de la declaració que estava fent el Xavier en el despatx contigu, ha preguntat a la Rosa si habitualment preníem alcohol o algun tipus de drogues. Encara en aquest punt fronterer entre la consciència i la inconsciència, la noia ha contestat que mai havia conegut algú de costums tan sanes com en Marc: no prenia res. El policia ha teclejat el nom de Marc en el seu ordinador. En la pantalla ha aparegut:

Marc González Puig, ex-heroïnòman, detingut diverses vegades per petits furts, ha participat en el pla pilot de canvi de barri i d'entorn familiar com a mesura per ajudar a la desintoxicació. No se li coneixen recaigudes.
Amb cara de sorpresa, ha intentat recordar algun indici, paraula, tic amagat d'en Marc que delatés aquell passat secret, però no n'ha trobat cap que li permetés exclamar "ara ho entenc!" Ha regirat la capsa fosca de la memòria recent i n'ha recuperat la que havia estat la seva última conversa amb el Marc i només hi ha trobat frases inconnexes com "podré defraudar-te, però mai et mentiré" que no sabia a sant de què venia. El policia havia entrat a la pàgina d'internet que el Marc tenia apuntada en el tros de paper que ostentava en la seva mà dreta. En ella hi havia una sèrie de fotos dels llocs per on havien passejat el seu amor, el nostre imaginari amorós - el solia anomenar ell- i un missatge que per a obrir-lo exigia una contrasenya que presumptament només sabia la noia : "una paraula de sis lletres amb la qual em renyaves en to afectuós" -havia escrit en Marc-.
La Rosa va teclejar sense dubtar-ho: T-r-a-s-t-e
I el missatge s'obrí
De: Marc
A: Rosa
Assumpte: M'he oblidat de dir-te una cosa

Estimada Rosa,
Res no saps del meu dur passat, ho vaig silenciar perquè creia que era millor iniciar una nova vida sense el llast de la meva primera joventut. Ho sento.
Tu has sabut mirar-me amb els ulls de l'amor i has vist més enllà de l'aparent. Tots dos hem après a descobrir plegats el nostre cos com a paisatge i com a pretext per a les carícies i l'abraçada. Vaig intentar aprendre al teu costat a assaborir la vida, a dissenyar un projecte comú per atrapar la papallona de la felicitat, perquè no hi ha alleugeriment més gran que continuar descobrint que un és com desitja ser...... Quan feia teràpia per a desenganxar-me, el terapeuta em feia repetir amb veu ferma definicions de mi mateix que, encara que no fossin del tot certes, em comprometien. "I no només et comprometen, sinó que t'ajuden a inventar els camins necessaris perquè aquestes definicions es facin certes" - em repetia. I jo, encara amb el pànic que pot produir no saber si són plenament certes, però amb la decisió que suposa arriscar-se que ho siguin, les repetia una i una altra vegada per intentar allunyar bromes del meu horitzó i permetre que s'obrissin clarianes .
Ho vaig aconseguir, però n'hi hagut prou de retrobar-me amb alguns dels meus antics companys per a reenganxar-me. Ja veus, he canviat de direcció al menor contratemps, no he sabut o no he pogut descobrir l'horitzó que el teu camí em presentava.
Diuen que un suïcida comet l'acte de treure's la vida perquè té l'íntim convenciment que ja mai més ningú el podrà estimar. En part és cert,- no podria suportar la imatge de mi que em tornarien els teus ulls-, però la cosa més terrible és que jo tampoc em reconec en la definició que puc fer de mi mateix.
Sóc un covard? un drogoaddicte reincident? un ser que ha menyspreat l'horitzó que li proposava la teva relació?
"Podré defraudar-te, però mai et mentiré"- et vaig dir en la nostra última conversa-... t'he enganyat i continuaria fent-ho.
Desitjo que tu sí sàpigues construir somni a somni, somriure a somriure, il·lusió a il·lusió un oasi personal on res ni ningú hi pugui entrar sense el teu permís, on només niï la tendresa i on l'idioma oficial sigui la sinceritat.

Marc

Quan ha acabat de llegir aquest mail, els ulls negats en llàgrimes, ha mirat al cel per descobrir-hi alguna estrella " no miris mai fit a fit al cel si està fosc, perquè segur que tindrà enveja de la teva mirada i hi posarà estrelles" - li deia en Marc en nits tancades com la d'avui. Ha sospirat i només li ha sortit una paraula: Traste!