la separació

Un relat de: gaia1

Avui ho ha anunciat públicament : ha decidit prescindir de mi. Ja fa dies que ho anava dient, però jo alimentava la dèbil esperança que encara podia repensar-s'hi.
Fa vint anys que vivim plegats. Jo li sé pensaments íntims, anhels inconfessables, aventures inaudites, somnis secrets, jo sóc part d'ell, per això em dol aquesta separació.
Li he donat moltes voltes, he inventat mil excuses convincents que a qualsevol semblarien raons plenes de seny, però ell ha pres la seva decisió: vol continuar la vida sense mi.
Suposo que són massa anys de rutina, que els entrebancs del camí han empolsat la seva joventut, que no està satisfet i que cerca la manera de tornar a començar. Li deu semblar que prescindir de mi és la solució. Un canvi d'imatge el rejovenirà i un futur optimista, diferent, curull de possibilitats apareixerà davant seu... Pobre!!!!
En aquest darrers moments d'estar junts em ve a la memòria el primer dia. Tenia setze anys. Jo vaig aparèixer tímidament, amb la inseguretat pròpia de l'adolescència, amb pressa per assaborir el futur sense saber ben bé de quina manera. Ell, també adolescent, experimentava un sentiment contradictori: d'orgull i de vergonya. Els primers dies passàvem per carrer una mica avergonyits, en certa manera ell sentia una mica de ràbia per la meva presència, era com si jo, impúdicament, anés dient a la gent el canvi que es produïa dintre seu. Poc a poc anà aprenent a conviure amb mi, junts vàrem fer provatures i cercàrem una personalitat pròpia que ens definís en el futur.
N'hem passat tantes plegats que se'm fa impensable la separació. Sento que la vida s'acaba.
La meva vida... he estat sempre a la seva disposició, he crescut mentre ell creixia, m'he deixat emmotllurar a la seva mida, submisament, en les diferents etapes de la nostra relació, he intentat fer-lo quedar bé en les grans ocasions, m'he sotmès als capricis de la moda només per a ell, he suportat amb paciència els seus refredats, l'he protegit del fred i del sol... No m'he separat ni un moment del seu costat en aquests vint anys!
Em pregunto insistentment no l'ajudava a donar la imatge que ell volia transmetre? Ben mirat, l'únic que vol és assajar una personalitat diferent de la que trobàrem plegats, li faig nosa, ja només li sóc una càrrega, cal deixar-li acarar un futur diferent sense mi.
Un futur... i jo? Què sóc sense ell? Em sento tan poca cosa! La meva baixa-autoestima em desperta un sentiment de ràbia, és com si, d'alguna manera, traís la noblesa dels meus. Jo, que pertanyo a una antiga nissaga, el naixement de la qual es perd en el record dels temps i en l'orgull de les grans famílies, em sento no-res perquè ell ha decidit prescindir de mi. És ridícul i grotesc que algú que té família arreu i que secularment ha donat mostres de no tenir prejudicis ni per raons de raça, ni de cultura, ni de llengua, ni de religió, pensi que el món s'acaba perquè un sol home ha decidit unilateralment prescindir-ne!
Diuen que quan un no sap com afrontar el present es refugia en el passat o bé es projecta en un futur optimista que li faci oblidar que l'important és l'aquí i l'ara. Doncs bé, en les últimes hores he desenterrat totes les relíquies familiars, he assaborit amb complaença gestes d'avantpassats meus, m'he qüestionat sobre quin era el meu veritable origen el grec o l'alemany. I, en definitiva, m'ha agradat molt acaronar la idea que el meu nom és fruit d'un malentès. Així ho he trobat escrit en una carta que feia un noble de la cort de l'Emperador Carles I al seu germà. En aquesta carta, tot recalcant la dificultat de la llengua germànica, explica que durant molt de temps els nobles alemanys quan juraven BI GOTT -"per Déu"- es tocaven el bigoti, de manera que els castellans pensaren que Bi Gott era un dels meus avantpassats. D'altra banda, tinc parents francesos que es diuen Mostatxo perquè una de les branques familiars gregues adoptà el nom del lloc on vivia, és a dir, sobre el llavi superior.
Tant els Bigotis com els Mostatxos hem tingut al llarg de la història o bé admiradors incondicionals o bé detractors enfurismats. Se'ns ha volgut fer simbolitzar ideals purs o bé ser l'indici d'actituds poc recomanables. Se'ns ha sotmès a l'esclavatge de les bigoteres més cruels només per imperatius de la moda. I, contradiccions de l'ésser humà, en les èpoques en què se'ns lluïa més ufanosament en el món dels homes, érem més rabiosament rebutjats entre les dames. Val a dir, que en cap generació femenina hem estat especialment estimats. No sé per què. Coses de dones!
Bé, només em queda, com un sentenciat a mort que sóc, deixar un testament als futurs Bigotis i Mostatxos: "Sigueu comprensius amb tothom, tant si us estimen bojament com si us odien a mort; penseu que entre els humans hi ha molts prejudicis"
M'ha arribat l'hora. El gris metal·litzat de les tisores s'atansa. És com les altres vegades? Només vol motllurar-me? S'ho ha repensat? Ecs!!!! Una pluja d'aigua sabonosa m'encarcara tot! Negres presagis m'anuncien l'aparició d'una navalla cruel. Esquerra, mig, dreta...Adéu! Les meves restes són transportades, lavabo avall, cap a l'eternitat d'un mar desconegut.

Comentaris

  • molt bo[Ofensiu]
    mjesus | 16-11-2005 | Valoració: 9

    ja som, moltes més com tu, suposo que és una història real, bé és igual , sempre va així, per un motiu o per un altre sempre hi ha una excusa per encarar una nova vida i abandonar-te com un moble que ja s'ha fet vell de mirar-lo. espero que tot et vagi bé

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: