data de caducitat

Un relat de: gaia1

És l'oblit qui inventa totes les morts, tots els comiats.


He dubtat molt de si havia d'escriure aquest comiat i, sobretot, com fer-ho. M'agradaria trobar les paraules adequades perquè no surés cap tipus de ressentiment, no vull tenir-lo. La meva història, la nostra història? és una crònica més d'amor i desamor; de relació interpersonal fallida. Em vaig creure al peu de la lletra les teves frases "quan et veig és com si tothom desaparegués per poder estar només amb tu, per a reinventar cada nit aquest món de somnis, de fantasies i d'entremaliadures"..." No tinc cap "compromís" , res que davant la teva presència pugui tenir importància..." " el nostre mar no deixarà de moure's mai perquè hi haurà sempre una lluna que sabrà aixecar les onades com a lleugeres carícies..."

Veuràs, quan el meu marit em va dir que estava enamorat d'una altra dona, tots els elements que formen l'entramat que ens identifica es van esquarterar; però quan el vent va saber fer volar les cendres, vaig entendre que viure no és sinó estar avui i ara viva, que cadascú és el protagonista de la seva pròpia història, qui decideix com vol que sigui, com projecta i somia que serà. I vaig decidir que cada despertar seria com un nou any i que rebria l'alba amb una abraçada de benvinguda i cada vespre seria un cap d'any en el que faria nous propòsits per al dia que estava a punt d'estrenar-se.

Però va ser llavors quan l'atzar va permetre que ens trobéssim, i vaig sentir com se m'eixamplava el cor cada vegada que veia que no només m'escoltaves, sinó que sabies canviar, amb la vareta màgica de les teves paraules sàvies, aquest costat fosc de les meves vivències, en una habitació plena de llum. Si estava trista, tu te les empescaves perquè en els meus ulls no hi deixés de brillar aquesta llum picardiosa per la teva complicitat; adolescent, per aquest missatge al mòbil; desbordant de felicitat, per alguna entremaliadura compartida.

Aquesta nova comunicació, que va arribar més enllà de l'aparent, que em va permetre compartir somnis, però també malsons, em va fer creure que hi havia algú que tenia obertes incondicionalment les portes per a mi. I apareixies en moments inesperats i encantadors en la meva vida. I obrir el MiRC tenia molt de la deliciosa ansietat de trobar-te, I al sentir aquella trucada fugaç al telèfon em botava el cor .Si passaven uns dies que no sabia de tu, notava que en el meu univers hi faltava el teu diàleg... i fins i tot a vegades feia bestieses: trucava per telèfon sense dir res, mirava possibles nicks sota els que potser estaves tu.


Em vaig fer il·lusions , vaig pensar que aquella vella esperança de que algun dia en un altre lloc hi hauria algú amb el que seria feliç s'havia materialitzat: per fi havia trobat un ser que m'entenia, que bategava al meu costat, vaig fantasejar , vaig posar color a tantes coses monocromes...! Vaig recrear tot un ventall de sentiments, experimentar noves emocions, construir una història plena de fantasies, em semblava tenir un refugi de tendresa en els moments en que ho necessitava, que hi havia una empatia que ens unia, que sospiràvem a l'uníson, que assaboríem tots els colors de l'arc de Sant Martí junts...Fins i tot en algun crepuscle vaig posar el teu nom a alguns dels colors més bonics del capvespre...

A poc a poc vaig aprendre a assaborir els teus correus abans de contestar-los, deixava que les teves paraules i les emocions que provocaven flotessin fins que la resposta propiciés un nou pas de ball, un nou matís de l'abraçada.
Aquesta espiral de sensacions em va fer néixer la necessitat d'un encontre personal...per això, en quant m'ho vas insinuar, et vaig donar un sí com a resposta. I en el meu primer cap de setmana lliure vaig volar cap a la teva ciutat.

Sí, vaig ser a Barcelona. Recorrent els carrers imaginava els mateixos paisatges que els teus ulls haurien vist tantes vegades, buscava qualsevol rastre dels teus passos per aquestes places, qualsevol aroma que tu haguessis deixat en elles...Baixant per la Diagonal volia trobar-te en cada cotxe, cada persona que se'm travessava semblava tenir els teus trets, respirar el mateix aire que tantes vegades hauries respirat tu accelerava el meu pols... Fins i tot la suau pluja que tímidament queia em semblà com si fossin carícies humides de part teva.

Van ser moments intensos, molt intensos, plens de sentiments contradictoris i en els que ni he volgut ni he pogut deixar de sentir la teva presència.

Sí, vaig intentar trucar-te, una, mil vegades. Sempre la mateixa resposta: "el telèfon mòbil al qual truca no es troba disponible" Deu ser al metro -vaig pensar la primera vegada- . Mirava de reüll la pantalla del meu mòbil per atrapar aquesta paraula que justifiqués la teva demora. Silenci. La evidència del pas del temps em va anar insinuant que no vindries...la veritat és que no ha estat gens d'elegant desconnectar el teu telèfon i no voler trobar-me cara a cara...

És evident que la nostra relació ve marcada pels capricis de les Noves Tecnologies -aquests autèntics i poderosos déus moderns: Cupido, Eros i Thanatos -. Efectivament, elles ens van donar l'oportunitat de trobar-nos, elles van frenar els nostres contactes i elles precipiten el nostre comiat.

Ara, ja a casa, em falta el teu diàleg, hi ha hores nocturnes en les que només encenc l'ordinador per a trobar-te. Potser apareixes i em dones qualsevol excusa amable. I de nou podré deixar que les paraules i les emocions que elles em suscitin continuïn flotant, fins que la resposta sigui un nou pas de ball, un nou matís de l'abraçada.

Estic trista , sento una estranya sensació d'ofec, se m'amunteguen centenars de preguntes, és com fer el tomb a la cruïlla i trobar-se enfront d'un laberint sempre en moviment i ple de caos i no saber per on entrar.

Miro el correu compulsivament. "Ho sento, no hi ha missatges nous". Inicio una altra sessió de xat. El teu nick no apareix. Observo tots els possibles assistents a la sala per intuir la teva presència. No sé trobar-te. Potser estàs amagat darrere d'algun nick estrany i no t'atreveixes a abordar-me. Miro novament el meu mòbil. Cap missatge teu. La nostra relació és així de subtil: ens abandonen les TIC i es fa el silenci.


Demà es decidirà sobre la custòdia dels meus fills i tu no hi seràs a aquest altre costat de la pantalla per assaborir un fallo favorable o per ajudar a diluir el cel encapotat d'una sentència desfavorable, i ja no em queden forces per bufar cap negra boira que s'aixequi en el meu horitzó.

He rellegit els últims correus, potser m'hauria d'haver adonat que els teus mails cada vegada eren més espaiats, potser algú havia d'haver-me alertat que fins i tot els productes afectius més bonics tenen data de caducitat, potser et vaig inventar per fugir de la soledat... Crec que he de tancar un estrany parèntesi de núvols foscos, sí, la felicitat, sigui el que sigui, és aquest estat en el que un se sent a gust i pot somriure, però el meu vaixell va a la deriva, pressento que les onades del meu mar són mogudes per un vent estrany i huracanat i que la meva vida està a punt de perdre tots els rumbs. I ja no em sento a gust ni hi ets tu per a propiciar els meus somriures

Tant de bo en obrir els ulls demà pogués sentir-me de nou frisosa de sorpreses i de vida, i que quan els tanqués un entremaliat record teu em bressolés. Tant de bo sonés de nou el meu telèfon amb un sol to, com una
senyal inequívoca d'aquesta complicitat teva, dient-me que et truqui, però intueixo que no sentiré més la teva veu de cargolí marí...Pressento que ja no desitges projectar amb mi un futur màgic. Em vaig acostumar a viure amb tu; he d'habituar-me a la teva absència , però ja no vull rebre amb una abraçada de benvinguda l'alba: les teves paraules i les seves possibles emocions han emmudit, no assajarem un altre pas de ball, no hi haurà nous matisos d'abraçada, es tancaran definitivament les finestres de l'habitació que ocupaves

"Vas deixar de somiar-me" i saps bé que és l'oblit qui inventa totes les morts, tots els comiats. Em despullaré en aquesta platja en la que només la lluna i un cel boreal d'estrelles van ser testimonis dels nostres jocs per a fondre'm en una eterna abraçada amb aquest mar.

Potser en aquest moment algun follet faci arribar a les teves oïdes la veu de García Lorca: " I el mar va deixar de moure's"





Comentaris

  • peque pugus escriure sense data de caducitat[Ofensiu]
    Naiade | 08-09-2006


    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: