El lladre de sexe

Un relat de: gaia1

M'he acostumat ja a passar una hora diària al metro i és més li he trobat el gust. M'encanta escoltar converses quasi anònimes de gent que puja o baixa en diferents estacions; aquest enfilall de paraules és com llegir un llibre real, escoltar opinions sense haver de donar la teva; et permet espiar la vida d'altri sense que se n'adoni; et mostra retalls de vida tant apassionants que, de vegades, et quedes amb les ganes de saber-ne la continuació o el final. Avui, però, la meva capacitat de sorpresa ha arribat al seu límit.
Eren les vuit de la tarda, divendres, un moment del dia i de la setmana en el qual la ciutat canvia el vestit de feina pel de cap de setmana. Al meu davant, un home de mitjana edat, ben vestit, amb dos dies de coll per oblidar el treball que l'aliena durant tota la setmana, mira el rellotge. És hora punta. Baixa les escales i comprova esperançat que hi ha cua. Avancem al ritme que marca el cap de fila. Un cop a l'andana, ell comença a ullar possibilitats. Llum verda. El gegant metàl·lic es desmandreja. Un xiulet. Una potent sotragada mobilitza els vagons. Simfonia d'olors. Anonimat de converses. El milpeus dansa al compàs de la via. Es nota que a l'home li agrada aquest ball amb gent desconeguda.
Més enllà, una noieta de divuit anys, tendra i dolça, amb el cansament acumulat de tota la setmana, accepta a desgrat, que el metro vagi tan ple, més del que un ser humà pot tolerar sense risc d'ofegament. La ferum de la suor, concentrada en un aire que gairebé es pot tallar de dens com és, quasi la mareja. Per acabar-ho d'adobar, enganxat darrera seu com una paparra, l'home de mitjana edat aprofita l'ocasió per grapejar-la. En un dels moviments col·lectius que manava la via, ha notat una mà, que ella ha pensat que de ben segur li volia obrir la bossa, anava pujant com una serp que repta a poc a poc fins que s'ha arrapat al mugró del seu pit esquerre.
L'home, amb la mà esquerra explorant el pit de la noia, ha provat d'esmunyir la mà dreta a la profunditat del seu entrecuix... L'orgia ha començat. Ha aprofitat la metamorfosi del cuc a la primera estació per a alliberar-se de l'opressió dels pantalons.
La noia, presonera entre obstacles humans, ha volgut desempallegar-se del paparra de darrere. En un intent de guanyar terreny en el seu gasiu espai, només ha aconseguit que una altra mà lasciva entrés en el seu entrecuix. Vol pensar que tot plegat és un malson. Les galtes li cremen, les llàgrimes volen sortir de totes passades i fins i tot, per un moment li ha semblat que es desmaiaria, malgrat que no hi hagués espai per caure. Ha reprimit un crit indignat perquè la seva experiència en trajectes urbans li ha recordat que l'únic que pot aconseguir és que els veïns del seu metre quadrat de vagó observin sorneguerament com una mà masculina havia pres possessió del seu pit i una altra del seu entrecuix. Ha esperat que l'onatge de la propera estació l'alliberés de les mans agosarades.
L'home nota com la noieta que té davant li acarona tendrament el sexe amb els seus malucs. Ha enrogit i el mira de reüll; però no l'importa. A mesura que va accelerant la màquina, la dansa entre ells dos és més ràpida. El gegant metàl·lic, ja sense fre, sembla embogir.
Poc a poc el metro torna a afluixar la marxa. La noia, encesa de cara, amarada de suor, descobreix una taca al seu vestit. El ximplet que li tenia una mà al pit i l'altra a l'entrecuix és ara davant seu sense importar-li gens ni mica que tothom li vegi les vergonyes.
S'atura el metro. El fre ha subjectat novament la màquina. L'home se n'adona que s'ha de botonar.
La noia, armada amb una agulla de cap a cada mà, les clava als genitals de l'home. Tota la ràbia que l'ha feta planejar la revenja s'omple de vergonya. L'home crida per les punxades. Unes llàgrimes reprimides des de fa massa estona, surten rabioses galtes avall de la noia mentre barbolla un ¡desgraciat! àcid entre dents. La gent la mira dissimuladament. Vés a saber què pensen. No sé ben bé si els crida l'atenció la rojor de les galtes, la humitat dels seus ulls o la taca del vestit. Ningú no mou ni una parpella.
L'home baixa, impune, a la propera estació. Ningú li ha fet veure que una abraçada, si no és compartida, no és res. Certament, com li ha dit la noia, és un desgraciat, incapaç d'abraçar algú tot mirant-li els ulls, de bussar en el seu món interior, d'assaborir-ne el paisatge més profund.
El xiulet anuncia que el gegant metàl·lic es mobilitza de nou. Una renovada simfonia d'olors i de converses anònimes ho envaeix tot. Ara el vagó va mig buit. No em puc estar d'imaginar com serà el cap de setmana del lladre de sexe i si la noieta trobarà una abraçada tendra i dolça que li esborri el mal tràngol. Tant se val, no ho sabré, la meva hora de metro s'acaba, a la propera estació, finalitza el meu trajecte.

Comentaris

  • És un relat extraordinari[Ofensiu]
    Lèvingir | 01-10-2006 | Valoració: 10

    hi aquest malhome és mereix de totes, totes com a mínim aquest final del relat.
    La resta del metro l'hauria d'haver assenyalat amb el dit per sentir-se avegonyit. Si es que en tenia de vergonya, pel que es veu no pas.

    Lèvingir

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: