senzill: et desconnectes d'un servidor i ja ningú torna a saber de tu en aquest domini.Potser morir sigui així de

Un relat de: gaia1

DATA:12/12/2007
De rosa@gaia.es
A nautus@ eli@ ....gaia.es
Assumpte: Potser morir sigui així de senzill: et desconnectes d'un servidor i ja ningú torna a saber de tu en aquest domini.

Estimats,
si rebeu aquest missatge voldrà dir que jo ja no estic entre vosaltres. Espero que sapigueu perdonar la meva última entremaliadura: he deixat connectat el meu nick amb un missatge automatitzat: "He marxat precipitadament, sense poder-me acomiadar ;no us enfadeu i feu-me un favor: si en algun moment penseu en mi, somrieu"
He deixat instruccions perquè esborressin el meu perfil del servidor i us 'enviessin el meu últim mail. Els altres missatges, fotos, cançons, etc., els he esborrat tots. És la meva particular manera de dir-vos que el meu afecte s'atreveix a desafiar la coordenada clàssica del temps...
Gràcies una vegada més per aquest mig any que m'heu bressolat amb els vostres follets, amb la vostra fantasia, amb el vostre suport, amb la vostra amistat. Sé que éreu sincers, perquè no en sabíeu res de la meva malaltia
Veureu, els malalts incurables ens tornem susceptibles i mai arribem a esbrinar si la gent parla amb nosaltres per misericòrdia o perquè realment els interessa el nostre diàleg .Aquest medi, capaç de trencar les coordenades temps- espai, m'ha permès una experiència màgica, entendridora i especialment rica. En el xat els problemes físics van quedar al marge i la comunicació va ser totalment autèntica.
En aquests moments m'agradaria trobar paraules capaces de traduir la meva profunda emoció, sense posar-me melodramàtica. No us demanaré que m'oblideu, però sí que el meu record serveixi per revifar totes aquestes premisses que han fonamentat la nostra relació i sobretot que seguiu reivindicant com a única vida possible la que es troba en les carícies, en el respecte i en la poesia.
Compartir retalls de vida amb vosaltres ha inclòs somnis i malsons, alegries i tristeses, tal com ha anat fluint, amb la certesa de que a l'altre costat de la pantalla hi havia algú que m'escoltava incondicionalment.
Suposo que ara entendreu que, davant la vostra insistència que us enviés una foto recent, hi havia sempre una resposta evasiva i que anés posposant el dia del nostre encontre cara a cara. Però tingueu per segur que obrir el correu i veure un mail vostre m'ha aportat l'energia necessària per a enfrontar-me a aquest últim tram de la vida. És això també ser ciberamics?
Sí, hem estat ciberamics, així m'ho vau proposar i jo vaig acceptar encantada. L'avantatge de crear una paraula nova és que el vocable no està encara contaminat i se li pot associar el contingut que un vulgui, en aquest cas " una relació amb desig de futur". I per a mi no existia futur: la classe mèdica havia posat data de caducitat a la meva vida.
L'única diferència entre ser ciberamics o ser amics és simplement física, de coincidència en l'espai; no hem coincidit a l'espai, però sí en el temps. I el que per a mi és més important :qui diu que les persones que estan juntes en un lloc i en un moment veuen un horitzó idèntic, senten els mateixos sons, tenen la mateixa sensació de fred o de calor encara quan el termòmetre marqui per a les dues les mateixos graus....? Vaja, m'estic posant intel·lectualoide quan l'únic que pretenc és posar paraules a allò que des de dins he sentit...
Gràcies per la vostra companyia. De no haver-vos trobat hauria hagut d'inventar-vos. Des que els follets d'internet van entrar en el meu ordinador, a la meva vida tot va ser diferent. Les seves entremaliadures van aconseguir que tot adquirís una dimensió diferent. Els meus ulls ja no semblaven cansats pel pas del temps i els estralls de la malaltia, tornaven a tenir la brillantor de la il·lusió i els meus llavis dibuixaven un somriure de complicitat sempre que reapareixíeu a la meva pantalla.
Només em queda una cosa per fer: proclamar que heu estat els millors ciberamics del món. Vàreu saber arrencar d'un violí espatllat la millor música. Ningú entenia que, malgrat les mossegades rabiosos que em donava la malaltia , mai no desaparegués dels meus ulls el somriure.
Els psicòlegs que preparen per acceptar la mort diuen que s'aprèn a morir una mica cada dia amb aquelles coses que et donen vida o te la treuen. En aquest mig any he après a viure i a morir. He viscut intensament perquè la vostra capacitat de sorpresa i d'invitació al joc era inesgotable. Cada nou encontre l'assaboria com si fos l'últim. Degustava el present com el que és: un regal. No m'aclaparaven els fantasmes del passat ni m'angoixava la idea del futur: no existien per a mi.
Sé que cap afecte sincer és reemplaçable, perquè cap persona és igual a una altra. I sé que no puc estalviar-vos el dolor de la meva pèrdua... però, què és viure intensament sinó estimant i patint ?
Vull tenir la certesa que lluireu un somriure de complicitat i de picardia quan rebeu aquest mail: no em connectaré més a aquest canal, però no renuncio a trobar-vos en un altre domini.
Us estima
Gaia


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer