Com una alcavota cibernètica

Aquesta història, que és real, no es pot entendre ni a la llum de les espelmes, ni del gas ni de l'electricitat; només sota la clau de les noves tecnologies: mòbils, internet, comandaments a distancia. A veure, lector, si no són vells tòpics embolicats amb papers virtuals i amb un llaç ciberespacial el que li va passar a la Gaia amb en Guillem. Escolta'n la història.

Era un capvespre de juliol, en aquella hora crepuscular en la que els colors de la nit van atrapant els objectes fins a fondre's amb ells en una abraçada. El perfil de la noia era també borrós: una adolescent, seductora, que perseguia una quimera: un príncep blau que la despertés de l'avorriment de la vida quotidiana. I vet aquí que se li aparegué un Hermes nou anomenat internet i es va deixar portar de la seva mà.
Protegida darrera un àlies -el nick és una precaució bàsica per navegar per internet, com posar-se el casc quan vas en moto, cordar-se el cinturó si vas en cotxe o bé observar pel forat quan truquen a la porta.- va començar la seva aventura cibernètica. Els primers dies tot va ser molt divertit, va conèixer moltes persones, però només en una faceta determinada, perquè en desconeixia la seva mirada, l'olor corporal, la química de la seva pell. Tot es reduïa a unes quantes paraules que li feren volar la imaginació i n'alimentaven la seva gran capacitat de seducció.
Poc a poc es va adonar que la privacitat de la seva habitació i l'anonimat afavorien una desinhibició molt superior que la que es té en una relació cara a cara, on el pudor, l'educació, el rol, el que s'espera d'un...t'impedeixen formular determinades preguntes o conduir la conversa cap a determinats llocs.
Donc bé, en una d'aquestes aventures nocturnes, va conèixer un noi, millor dit, un login masculí. Varen començar a parlar dels estudis, de la família, de la vida, de les inquietuds. La conversa va anar guanyant força, la Gaia va quedar fascinada, no volia que passés el temps, estava tant a gust parlant amb ell que li semblava que no hi havia barreres, tenia la sensació que es coneixien des de sempre.
Els dies següents només van tenir un objectiu: trobar-se novament amb ell. Progressivament, internet i la distància propiciaren les confidències i va actuar de veritable alcavota. La Gaia va arribar a creure que ja no podria viure sense ell. I, encara que vergonyosa, el temor de perdre'l va precipitar una trobada real.
Van quedar a les 7 a la plaça de Sants per a prendre un gelat. Ella anava en metro: perduda en l'anonimat de la multitud, ningú no sospitaria res d'estrany. Cada persona que la mirava li semblava que podia ser ell, va viure moments de vertigen, plens de sentiments contradictoris, on l'entramat interior barrejava somni i realitat, desig i certesa. I no es podia estar de preguntar-se: què feia una noia com ella en una cita a cegues?
Es va seure a un banc, prop de la gelateria on havien quedat. Faltaven 5 minuts per a les 7. Mirava a tots els nois per descobrir-ne un que portés un diari al revés - el senyal convingut- A les 7 en punt va parar un cotxe davant de la porta del bar; en baixà un senyor d'uns 50 anys que mostrava ostensiblement un diari al revés. No pot ser- va pensar ella. Li havia dit que ell era un pèl més gran, però d'això a poder ser el ser pare...No va tenir temps de pensar res més. Ràpidament en Guillem va marcar el mòbil de la noia, per assegurar-se que no faltaria a la cita. Es saludaren com a amics i entraren a la gelateria amb la sensació que tothom els mirava. Després d'escollir el gelat, començaren una conversa que teòricament ja tenien embastada. Coneixien l'un de l'altre tots els racons de la seva ment, però eren dos perfectes desconeguts. Es van mirar als ulls per trobar aquell mar en el qual s'havien trobat en mil confidències nocturnes, però no en saberen reconèixer ni la fondària ni el blau ni una sola onada. Van provar d'emprar el "seu vocabulari" aquell que a cop de teclat havien anat recreant, omplint-lo de matisos, però era evident que el cara a cara no els oferia ni aquella desinhibició moderada, ni n'afavoria en absolut el lliure fluir del diàleg al que estaven acostumats. "Només cal posar mirada, gestos, físic a un interior que tant bé coneixem - li havia dit ell-: però la veritat és que la Gaia se sentia davant d'un desconegut. Ell semblava dominar la situació, com si no fos la primera vegada que es trobava en una situació semblant. Quan en Guillem va començar a planejar l'estratègia per anar coneixent els seus cossos de la mateixa manera que coneixien les seves ments, a la Gaia li van venir unes ganes boges d'arrencar a córrer. Va dissimular la seva torbació però va buscar una excusa convincent per fugir literalment d'allí.
Ell la va acompanyar a la boca del metro i li va dir: "quan arribis a casa, envia'm un missatge amb el dia i l'hora de la nostra propera cita".
Ja en el metro, de tornada, l'adolescent va recordar que, quan era petita, si els seus pares la renyaven, deia "vull anar a casa"; casa, com aquell lloc conegut, segur, on només entra qui tu decideixes. Va arribar a casa i no va obrir l'ordinador, no volia alcavotes cibernètiques que entressin a casa seva i que li fessin creure que darrera de qualsevol persona que l'abordés de nou hi trobaria la solució a la seva quimera, aquest fil que l'ajudaria a no perdre's pel laberint de la vida.
Va mirar per la finestra i va comprovar que tornava a ser aquella hora crepuscular en la que els colors de la nit anaven atrapant els objectes fins a fondre's amb ells en una abraçada; però no els va percebre desdibuixats: cada objecte projectava la seva ombra, cada subjecte tenia el seu fil.
Com va acabar la història? Potser em preguntarà algun lector més inquiet. En Guillem va continuar amagant-se darrera diferents logins, amb l'esperança d'aquella nova aventura que li fes reviure la capacitat de seducció que el caracteritzà en el passat.
La Gaia va aprendre la lliçó i va decidir que ella era la protagonista de la seva vida, que no necessitava cap príncep blau que la despertés de cap somni, ni cap alcavota que l'ajudés a teixir ponts amb fils de diàleg falsos amb els altres.