Totes les cançons parlen de tu

I ja tornam a començar! No veus que estic farta, em pots explicar com t’ho fas? Sí, vull sabre que collons fas per estar dins la música, no ho entenc de veritat que no ho entenc!! A qui li has pagat? Que cerques? Vols que no t’oblidi mai? És això una mena de tortura?

Em pots explicar per què cada cop que escolt una cançó que hem ballat, al meu cap, enlloc del cantant, s’hi sent la teva veu xiuxiuejant-me-la a cau d'orella? Necessit entendre per què cada cançó que hem escoltat, encara que sols fos una vegada, em porta records tan vius que sembla que s’estiguin repetint constantment? I cada pic va a més. Ja no puc escoltar música, per què el MI i el SOL entremaliat enlloc de produir el seu so habitual sols repeteixen el teu nom un cop rere l’altre. M’ho expliques? Perquè jo ja no m'ho explic. I cada cop que una melodia arriba al seu clímax, cada cop que el crescendo arriba al seu límit, al meu cap es dibuixa el so de la teva respiració accelerada i entretallada quan estava a sobre teu. I cançons de les que mai has sentit a parlar, cançons que mai ens han acompanyat, parlen de nosaltres, sí, en cada vers s’hi descriu la nostra història i jo ja no puc més. Com et puc oblidar si cada cop que comença una melodia, si cada cop que algú tarel•leja o xiula o emet qualsevol so mínimament rítmic hi apareixes tu? Puc eliminar la música de la meva vida?

Ja deia Nietzsche que “ sense música la vida seria un error”, tal vegada és això, que “sense tu la meva vida és un error”...