Tot mirant el mar d'Irlanda

Bufa... i rebufa!

Vinc de llegir-me El meu secret, i ara em trobo amb aquest Tot mirant el mar d'Irlanda. I he decidit que avui no et llegeixo res més, que sinó, encara em deprimiré.

Caram, Salz! Quina tristor i alhora quina claredat mental. Vull dir que els versos d'aquest poema destil·len una angoixa vers un amor trencat (separació?, mort?) però alhora, al darrere, s'hi llegeix una maduresa en l'acceptació dels fets. Perquè no és un acomodar-se sense lluitar, sinó un capteniment rigurós vers els sentiments.

Però el que t'he dit: per avui ja descanso, que sembla que he agafat dos dels teus poemes més tristos. I millor m'aturo.

Una abraçada,

LLIBRE

PS.- Ei! Que m'he oblidat! M'ha agradat especialment l'estrofa que diu:

I aquests vidres trencats
que em corren per la sang
m'omplen els ulls de fang,
no em deixen respirar.

Sí: m'ha agradat, aquesta imatge.

Bon poema, imatge clares de records tristos.

Amb aquest poema m'has traslladat a Irlanda, i la seva inevitable pluja constant, m'has portat records de la seva costa, que m'evoca el silenci més profund, tot i la força del mar que no reposa ni un instant sota el xiuxiueig constant de gotes, que humitegen cos i ànima.

voldria destacar un paràgraf que m'ha agradat especialment:

"Un àngel em parla en la distància.
No vull escoltar-lo, em trenca el cor.
Avuí no tinc força ni per recordar-te.
Diré al mar que em tingui per sempre i m'allunyi de tot."

l'he trobat d'una bellesa i humilitat absoluta... símbol d'una derrota, un estat d'ànim de cansament absolut, "no tinc força ni per recordar-te", la lluita per mantenir present el record d'una persona ens pot arribar a esgotar, a consumir... i tot per què?... simplement per intentar mantenir viu aquell instant de felicitat fugaç... maleïda felicitat!

Has creat, en aquest poema, una imatge típica de pel·lícula (afegiria, de pel·lícula romanticona... hmmm... consti que a vegades m'agraden aquestes pel·lícules, i , no ho diguis a ningú!, fins i tot, alguna llagrimeta he deixat caure...)... he vist una noia caminant per les planures verdes, damunt dels impressionants penya-segats, caminant sense cap rumb, intentant deixar de pensar, intentant oblidar... i amb un aire nostàlgic, comença a ploure, cabells mullats i vestit xop, però el pas inalterable, suau i silenciós, sense destí...

Aprenent... mai deixem d'aprendre...

una abraçada,
Jordi.

que mereixes més comentaris
la impressió,sembla trista,
mística i gótica
però el fons és ocult
i misteriós.
Ja sortirà.

Melcior.