Tot és fosc

La Carlota sent caure la pluja, avui però, és una pluja diferent. Una pluja plena d'uns records que ara, han caigut dinc un pou, tancant el passat en un calaix. El dia abans es sentia la reina del món i ara, és dins d'un malson. El seu cor està atrapat dins un laberint, trist, immòbil. Una suor freda li envolta el cos, no pot pensar, només tremolar. La tristesa, l'angoixa, li rosseguen els ossos.
Se sent fora d'aques món: el món que han pensat i premeditat i que moltes vegades no va amb nosaltres i en volem escapar. Té un buit dins seu, un buit massa gran... sempre pensant en la mort, en el paper que tenia després de la vidai ara, ara que l'ha tocat tant de propo, se sent enfonsada- Només fa un dia que no estan junts i ja l'enyora. Enyora l'escalfor dels seus braços, aquelles tardes en què els dos es fonien entre petons, les seves paraules, el seu somirure.
Amb ell, va descobrir el sentit de l'amor, va compartir les primeres experiències,... i ara només té imatges per recordar, fotos per plorar i somnis estripats. La il·lusió, se l'hi ha esmicolat com petits grans de sorra i el món se li ha ensorrat.

Un garbuix de sentiments l'escalvitzen. Encara no s'ho ha pogut creure, no pot ser veritat. No es pot deixar de preguntar per què la mort és tan injústa i s'emporta a qui més estimes... i per què és tant incomprensible. Tot ha anat tan de pressa... al matí s'havien acomiadat com sempre, amb un llarg petó esperant el vesper per tornar-se a veure... havien parlat de l'estiu, que ja és ben a prop. i de l'últim cap de setmana que havien passat junts estirats a la platja sota un llençol estrellat.
Vivien en un somni, un somni que en poques hores s'ha convertit en paper moll. Havien pintat la felicitat amb un traç d'amor, i ara, s'ha acabat. Tota la felicitat que regnava en ella durant els últims mesos s'ha esfumat en arribar a casa, quan li han donat la notícia. Un cotxe anava m`´es ràpid del compte i ha acabat amb la vida de a persona que més s'estimava, ha fet que tanqués els ulls enditsant-lo en un llarg viatge.
Ja no hi haurà més nits, més cançons, més petons ni més postes de sol. Ell se n'ha anat, i la vida de la Carlota ha deixat de tenir sentit; mira endavant i només veu dies llargs i eterns sense esperança. Hi ha massa paraules, nits, records, i això encara li fa més mal. Sent veus al seu voltant que li diuen que ha delluitar per sortir endavant, que la vida corre davant seu, però ha perdut les ganes de viure-la, i aquestes veus li sonen, cada cop, més llunyanes.
Camina sota la pluja, mentre les llàgrimes li freguen la cara i el vent li fa volar la seva llarga i espessa cabellera. ha viscut en un món on només hi eren ells dos, l'amor i els sentiments; un món on junts, superaven els obstacles, ara, però, hi ha una nova pedra en el camí de la vida que ha de superar ela sola i se'n sent incapaç. Avança lentament per uns foscos i llargs carrers que sembla que no tinguin sortida: massa mal cou dins la noia, hi ha una ferida encara massa oberta. La mort els ha separat i ara s'ha d'omplir de forces per seguir caminant.
El cel plora, pensa la Carlota. I cada gota és un símbol, una senyal d'un final. Potser l'únic que la pot ajudar és saber que tot ho cura el temps i sobretot, pensar que ningú no mor fins que s'obliden els seus records. La vida té moments molt durs, situacions que et fan adonar que has de deixar de ser aquella noia innocent que has estat fins aquell moment i començar a plantar cara, lluitant pel què vols ser sense rendir-te i acceptant tot el que ve. Ja ho diuen, que la vida, sense entrebancs, no tindria sentit.