Tot allò que aconseguia omplir-la

"I poc a poc va deixar la vida en aquelles quatre parets que l'havien escoltat plorar, cridar, riure, murmurar i roncar, i en aquell moment va percebre l'olor del record en cada tros d'ella. Va retirar amb calma les fulles de periòdic, les fotos, els dubtes i els errors, el seu creixement prematur, les seves antigues cançons. No obstant, van quedar les marques de tot allò dibuixades amb pols, com si fossin cicatrius del temps, i les va sentir en la pell; va sentir el tremolor en les dents d'aquella primera vegada, i els murmuris; i la desesperació constant de no trobar mai el que buscava fins que va prendre la decisió d'organitzar-se, perquè va arribar un moment en el qual havia tantes coses que va començar a penjar-les del sostre.

Aleshores va ser quan va recordar la promesa que li va fer temps enrere als seus pares. Amb 18 anys s'aniria a viure pel seu compte. Aquest dia lo va recordar amb afecte, perquè era una proposta llunyana, que sonava com si mai l'hagués dit de debò, a pesar que, sincerament, sí ho estava fent. I més que mai va tenir consciència, per uns moments, del temps i de com canvien les coses. I llavors va recordar el tòpic llatí ?tempus fugit?. I amb la lleugeresa d'aquest temps, va descobrir que després de tot, ella sí es coneixia; només fallava saber expressar-lo millor. Va recordar aquella frase:

-Tu tens llum pròpia. El que passa és que no tota la gent sap veure'l, però això no significa que no estigui.

I des de feia massa temps, va ser capaç d'escriure per a sí tot allò que aconseguia omplir-la. "