Teoria de la pols

Ella tenia l’estranya teoria - estranya per a mi- que la pols s’aguantava dreta a les parets. Quina bestiesa! Pensava jo. Absurdes teories femenines.

I li parlava també al nen de ben petit i em feia creus que penses que l’entenia: un nadó! Només faltava que em digues que els rosers crexien més quan els regava tot cantant!

Al llit requeria llargues, sinó eternes, sessions d’abraçades que combinava, però, amb sobtats moments d’exaltació efervescent, guiades pel botó màgic (en res comparable a altres òrgans majors!) Absurd!

Avui he comprovat, però, en una casa vella, la seva teoria: la meva ma ha fet un dibuix redó amb la invisible pols de la paret, pintada d’aquell blau antimosquits de l’antigor.

M’he marevellat. Més tard d’amagat li he parlat al fill que s’ha girat i em reia. He corregut al roser que oferia unes roses vermelles de tardor esplèndides.

Me n’he alegrat de no haver-la escanyat en un d’aquells moments en els quals mal dormit i mal …dormit…pensava que el millor era escanyar-la.

Quan m’he despertat del somni jeia ben tranquila a la meva vora. Suament l’he abraçat i he cercat les rodalies del botó desitjant-li un gran dia.