Te'n vas i jo no t'he abraçat...

Un relat de: jOaneTa

Em sap greu, no he pogut
la plorera m'ha vençut
penso en tu enfora de mi
i em demano que pinto jo aquí...

Tu em fas riure, viure i somiar
tu m'animes i m'ajudes a aguantar
te'n vas a Madrid i dius que tornaràs
però alguna cosa em diu que t'hi quedaràs.

Tinc por de tenir raó en aquest pensament
de que sigui real aquest sentiment
que l'adéu d'aquesta tarda sigui el darrer
i no tornar a passejar amb tu pel carrer.

T'estim molt, m'has dit abans de partir
jo també t'estim, no he tingut temps per dir
has partit i qui sap quan tornarem a parlar
i pensar que ahir t'hagués pogut abraçar...

Ara és quan més me'n penedeixo de haver callat
d'haver-te mirat en silenci i no haver-t'ho demanat
necessitava sentir el teu cos prop del meu
i a la galta fer-te un petó lleu.

Si tornes no tornaré a fallar
quan et vegi et començaré a abraçar
no t'amollaré fins que em falti la respiració
i et diré, que dins la meva vida, tu ets el millor

Comentaris

  • Una abraçada de veritat...[Ofensiu]
    Xanxaneta | 10-06-2008

    ... aquella que es fa amb sentiment, estreta i càlida a vegades pot ser més reconfortant que una hora de conversa. Només amb aquell gest, sentir l'escalfor, la pressió i la comprensió ja n'hi ha prou per sentir-se ple.

    M'ha agradat molt el teu relat. Perquè ens passa tant sovint que no ens atrevim a fer alló que ens diu el cor? Li hauriem de fer més cas!

  • Un abrasada[Ofensiu]
    Frida/Núria | 25-01-2007 | Valoració: 9

    de paraules. També serveix...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jOaneTa

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

97688 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.


Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.



--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.