La meva llengua

Un relat de: jOaneTa

No imagino vida sense paraules,
Ni paraules sense veu.
No imagino veu sense idioma,
Ni idioma que no sigui el meu.

Estimo el català perquè em defineix,
És capaç d'expressar tot el que el món ofereix,
No ens cal canviar per tenir-lo en companyia
És la llengua que ja parlava la meva repadrina.

I em fa mal veure com la gent la maltracta,
Decidint que no està a la seva altura,
Pretenent canviar-la per una altra
Encara que això acabi passant factura.

Som nosaltres qui hem de conservar-la,
Proclamant-la amb veu i cor,
És la gent capaç de parlar-la
Qui ha de mantindre viu el foc.

Comentaris

  • Sublim...[Ofensiu]
    Cincdos | 06-12-2010 | Valoració: 10

    tant com la llengua catalana, nostra i imprescindible per tirar endevant.

  • gràcies pels teus comentaris i...[Ofensiu]
    joandemataro | 14-08-2010 | Valoració: 10

    estic d'acord amb tu la llengua la fem entre tots, cadascú dins les seves possibilitats però tots sumem...
    una abraçadota des de mataró i seguim en contacte
    joan

l´Autor

Foto de perfil de jOaneTa

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

116156 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.


Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.



--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.