Laia, desperta't! (III)

Un relat de: jOaneTa

Sense saber com ni perquè la Marta passa d'estar al seu llit dormint tranquila a estar dins un calabós. Com poden pensar que ella ha pegat la seva germana? Com algú pot pensar que ella ha volgut matar-la?
La Marta plora en silènci mentre es demana com deu estar la Laia, davant seu hi ha una noia jove, calcula que no deu tenir més de 17 anys, també plora però ella ho fa desconsoladament. Va vestida amb una minifalda negra, mitjes vermelles i una camiseta gairebé inapreciable de color rosa cridaner.
La Marta és incapaç de veure algú tan feble sense intentar ajudar, s'acosta a ella sense fer soroll i li posa la mà a sobre l'espatlla.
-Et trobes bé?
La noia no contesta, la mira i la Marta veu que té un ull blau i els llavis trencats, s'escarrufa i la noia ho nota, acota el cap de nou amagant-lo dins els braços. La Marta li acaricia el pèl per a que no es senti sola, tan sols pretèn que deixi de plorar.
-Gràcies...
-Com et dius maca?
-Aurora...i tu?
-Marta.
L'Aurora tornà a endinsar el cap dins els braços però aquest cop agafà la mà de la Marta amb força, necessitava saber que no estava sola. La Marta s'assegué al seu costat i repenjà el seu cap sobre la seva espatlla, tancà els ulls i s'adormí.

Comentaris

  • una historieta...[Ofensiu]
    Cincdos | 05-12-2008

    no es de veres?? o sí?
    :S

    un petonet, vagi bé

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jOaneTa

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

99634 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.


Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.



--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.