A Tu que vas abandonar-me

Un relat de: jOaneTa

Tu que vas saber guiar-me dins un món caòtic ampliant el meu interès per tot allò exòtic i llunyà, per les explicacions astrològiques dels fets que ens succeeixen.

Tu que anys abans de partir em vas prometre que no em deixaries sola i que passàs el que passàs sempre estaries allà per escoltar-me i oferir-me una sortida.

Tu que vas decidir que te n'anaves sense preocupar-te pel que deixaves i sense esperança de que tornaries.

Tu, que vas ser un mòdel de conducte, vas desaparèixer sense un telèfon de contacte, sense una direcció... sense un punt de referència.

Tu que m'has arrebassat una gran part de mi amb la teva absència...

Tu que tant prometies, m'has fet falta quan més et necessitava.


I ara em demano si Tu encara penses en nosaltres, si de tan en tan recordes la cara d'aquella nina que en tu veia el saber...

Em demano si recordes com em deia i on vivia i si tens present que ja fa més de 4 anys que no escolto la teva veu.

Com vas poder? Realment mai has necessitat xerrar amb nosaltres? Saps que seguim aquí, la mateixa casa, el mateix poble... no ens hem mogut d'aquí esperant que algún dia soni el telèfon i diguis que ets Tu...


T'odio! T'odio moltíssim. Ets un egoista que només pensa en ell mateix.

Esper que siguis on siguis sentis d'alguna manera tot això, tota aquesta ràpia, tot aquest rencor que et guardo per haver-me abandonat sense ensenyar-me a tirar endavant sola.

No t'ho perdonaré mai.

Comentaris

  • Cor esmicolat[Ofensiu]
    TITÀNIA | 03-03-2010 | Valoració: 9

    No hi ha res més dolorós que estimar algú amb tot el cor, que te'l deixi esmicolat i et passis la resta de la vida recollint els trossos sense saber com tornar-los a encaixar.

    A mi també em van abandonar fa més de 5 anys i tampoc li he perdonat mai. Així que ja en som dues!

    Una abraçada

  • Fa molt mal[Ofensiu]
    Nyanga | 12-01-2010

    És trist sentir que et deixen sense poder fer res per evitar-ho. Crec que s'ajunta un sentiment d'odi, però que aquest és proporcional a l'estimació....és a dir, com que l'estimo tan i no vull que em deixi, ara sento ràbia i el vull odiar per tot el mal que m'ha fet...però en el fons només és l'amor dissfressat d'odi. Quan realment entens que l'estimes i que no pots fer res per evitar-ho, però que has de tirar endavant, és quan aquest odi desapareix, i en el record queda sempre l'amor que li has tingut.
    Però fa mal, fa molt mal..

  • Simplement passa pàgina...[Ofensiu]
    Cincdos | 11-01-2010 | Valoració: 10

    val la pena, és un doi no fer-ho, per tot el demés només cal mostrar indiferència.)

    un petonàs!!!

  • Hi ha gent...[Ofensiu]
    annah | 09-12-2009 | Valoració: 10

    que entra i surt de les nostres vides en un obrir i tancar d'ulls.
    Hi ha gent que en un moment de la nostra vida van ser importants per nosaltres i que de cop i volta van desaparèixer i no hem tornat a tenir notícies...
    A vegades em pregunto on deuen ser... i els trobo a faltar... i penso que si els passés alguna cosa mai ho sabria??? I m'estremeixo al pensar-ho.

    Un relat ple de sentiment!!!

    Una abraçada!


    Anna

  • sentir la ràbia[Ofensiu]
    Fada del bosc | 23-11-2009

    Aquest any, vaig perdre un gran amic, el meu Pare, i em vaig enfadar amb éll, no era previst que es morís, però ho va fer i em va deixar.....
    ens va deixar..... i jo em vaig enfadar, no ser com ho farer sense éll.... però no l'odio, l'estimo
    i el recordo. No ser si el teu relat va per aquí,però són els sentimenrs que m'ha despertat.

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jOaneTa

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

99689 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.


Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.



--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.