Paraules gelades...

Un relat de: jOaneTa

Paraules tancades dins un oceà gelat
Intenten salvar-se però s'han glaçat
Lluito per ajudar-les a brollar de les meves mans
Però tan sols aconsegueixo tornar a fer-me mal

Necessito tornar a escriure i així poder-me alliberar
Necessito saber viure i així poder continuar
Però sento que estic perduda dins un mar de soledat
On ningú pot sentir-me ni ajudar-me a surar

Deixaré que el gel s'apoderi del meu cos
Per un moment etern figuraré que he mort
No sentiré el cos, sentiré el record
I una veu tènua cridant el meu nom

Comentaris

  • Sent l'escalfor[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 25-04-2009 | Valoració: 10

    Una descripció geladeta però molt viva.
    Fent un acudit fàcil, si m'ho permets, "et recomano comprar-te un aparell de calefacció per no viure tant gelada".
    Hi ha escalfor al nostre voltant. Potser no porta el nom que voldríem, però hi ha escalfor.

  • Hola mallorquina![Ofensiu]
    Cargolsalalluna | 25-04-2009

    Ei! Sura, sura i que el sò tènue que arrastri el teu nom sigui xiscle d'alegria com quan canta Antònia Font!

    Saps? Vaig estar visquent per Mallorca un parell d'anys a Sóller i a Palma. M'ha fet gràcia que fossis d'allà.

    Xerram, Salut!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jOaneTa

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

99636 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.


Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.



--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.