Surfejant situacions apocalíptiques

Us sembla estrany pagar el rebut de l'aigua, el gas i l'electricitat? No ingeriu aliments i líquids per seguir rutllant? No heu creuat mai un pas de vianants en vermell corrents com si us perseguís un senglar? Doncs... encara n'hi ha que es sorprenen, es posen vermells com un perdigó i els hi suen les mans al parlar de la regla, com si fos antinatural. Un fet extraordinari que sembla una tortura, sense tenir clar que les dones, per llei, ens toca cada més com una hipoteca a llarg termini!

Us explico…

Merda! Em llevo pensant que serà el gran dia, em submergiré dins l'aigua com un peixet, avui no hi han excuses, aniré a perdre el temps a la platja, un petit descans del guerrer sense traca final (pels qui sàpiguin els significat històric de la frase!).
Però no he dut res, tinc la butxaca de la motxilla plena de compreses, qui té nassos de posar-se a prendre el sol amb una llarga paperera blanca que sobresurti de l'apreciat bikini negre? He d'aconseguir un tàmpax sigui com sigui...Sort que els temps han canviat...qui no recorda el típic comentari de la iaia que ens dèia que era millor no banyar-se?
La botiga més pròxima està molt lluny de l'hotel.
De 8 a 10 és l'esmorzar, bufet lliure, el somni fet realitat de passar una nit d'hotel!!!
He d'anar a fer un encàrreg a recepció i de pas demanaré un tàmpax.
Oh, oh... el vigilant de recepció, com un gos policia amb cara de pocs amics, no sembla disposat a escoltar, ni tan sols a dir ni si ni no. Més aviat ,amb aquell posat mortadelo, ulleres a mig caure, capaç de llegir les normes de l'hotel i no precisament a donar-me un tàmpax. Sort...La meva salvació!De darrera la porta apareix una noia, que d'entrada sembla de posat angelical i amb ganes d'atendre a la clientela. Qui millor que ella per entendre la meva situació. Aquesta és la meva, penso!!!
Espero el meu torn, l'espera és llarga…De cop comença a venir penya del país pel darrera, tots esperen igual que jo, per ganes els deixava passar a tots. He de ser valenta.
Em toca. La noia em diu que m'esperi uns segons, va pels pèls, el senyor d'aspecte mortadelesc també està a punt de finalitzar la conversa amb uns francesos. Per fi, el meu torn, la noia em dóna els bons dies!Parlo fluixet, to de biblioteca, primer faig la consulta rigorosa i després demano si tenen algun tampax.

-Perdon, tienen algun támpax?
-Qué?
-Que si tienen algun tampón?
-Qué?
Sembla de riure però tal qual va succeir…Sense voler, inconcient del moment, de la gent, de la vergonya i amb un parell d'ovaris, apareix el meu perfil més teatral i li senyalo gràficament amb les mans el tamany i l'ubicació correcta de l'aparell. De cop…a la tercera, que va la vençuda, el senyor "simpàtic" aixeca el cap amb "face" d'estranyat esperant que ho torni a dir…
-Un támpax, que si tienen algun támpax en el hotel....(oju la frase que li vaig dir...)
La noia em diu que no, sembla ofesa, molesta, s'amaga per la porta sense dir-me res. Em quedo mal plantada, deixada de la mà de déu imaginant els pensaments del senyor tocat i posat de darrera el taulell..."ai...esta juventud, de divino tesoro na de na, gentuza mal hablada y sin escrúpulo ninguno".
Només de pensar-ho em poso de mala llet i m'indigno com mai, a que li arrenco els quatre pèls...
Torna la noia amb un puny tancat i em passa un támpax de propietat com qui passa alguna substància il.legal.
No sóc concient de la gentada que hi ha al meu darrera, tinc l'esperança que ningú m'hagi sentit, però tinc la sensació que tothom s'ha quedat amb silenci com qui mira un culebron: la gran pagesa a la gran ciutat 2.
-Gràcies.
I marxo com si res, com si la situació no em superés…
Quan ja havia caminat un trocet del llarguíssim passadís amb un somriure i amb ganes d'explicar-ho…Sento una veu pel darrera d'una dona:
-Perdona, perdona….
-Què?
Ai va...i ara qué? A veure si resulta que a més de fer-me sentir ridícula hauré fet el ridícul de veritat. Sembla preocupada, com si anés a salvar-me la vida. Amb les seves xancles, una pamela a punt del suïcidi i a corre-cuita... a punt de posar-se a volar pel passadís!
-Perdona, es que te oído...
Amb un to de veu, igual igual, com si fos de l'FBI i m'estigués explicant una missió secreta!
-Yo siempre llevo de recambio en el bolso…-em va estranyar perquè la dona era bastant grandeta- tu tranquila que te los doy todos.
-Gracias, venga va, se los acepto encantada.
Així va anar la història, vaig arribar al menjador del "super bufet lliure", amb cara de satisfeta, al fi i al cap ja tenia el que volia, no?
El meu gran moment de glòria, arribada triomfal, com si hagués pujat a l'Everest amb un bon grapat de tàmpax a les butxaques, anava tan esverada que vaig agafar la mateixa carrereta de la senyora de la pamela i vaig aterrar just a tocar la taula dels cafès amb llet...
Ai va... Vols dir que queda algú a l'hotel que no s'hagi fixat en mi?
Ja li vaig dir a la meva mare: "Segur que la meva estada quedarà perpètua en el record!"