Som diferents! Capítol 3 (1)

La terra no és llunyana, encara se’n pot sentir la flaire de la terra humida. Les gavines fan els seus vols rasos arran de mar o voleien per sota dels petits núvols que semblen seguir el vaixell. La Maria, asseguda en una de les dues cadires de la terrassa del camarot i amb el vestit de bany posat, se sent feliç. No es creu el que li està passant... a ella, a la Maria de cal Biel, acostumada només a veure verd al seu voltant, ara, el blau, immersa en aquest blau fins l’infinit la sobta, però s’hi recrea. No haver de pensar en l’aviram, ni en la cuina, ni en la roba de tots, ni si la neu els aïllarà... Aquí s’ho troba tot fet, ”em sento com una princesa”. Obre la bossa que té al damunt de la tauleta, en treu una ampolla, s’embetuma lentament, s’arronsa fins a repenjar el cap al respatller de la cadira, posa els peus damunt l’altra cadira i tanca els ulls. Entoma els raigs del sol i la brisa... els ingredients necessaris per gaudir d’uns moments inoblidables.
La veu del seu home la desperta.
--Noia, ens hem de preparar per anar a dinar, oi? O avui no es dina?—se la mira i, somrient, li diu:—la quantitat de sabó que necessitaràs per treure’t tota aquesta merdeta que t’has fotut! Valgue’m Déu!—i entra dins del camarot fent anar el cap en senyal de no entendre el perquè de tota aquella feinada.


Després de dinar molts creueristes fan la migdiada al camarot, d’altres a les gandules de les cobertes i d’altres prefereixen una xerrada en qualsevol racó; el vaixell es descongestiona de l’aglomeració.
La Ninet i la Berta prenen un refresc en una de les taules que envolten la pista de ball del bar, en aquests moments en silenci. L’Aurora va voltant i mirant-ho tot, i ara s’ha acostat a les dues i està escoltant a la Berta.
--Jo em dic Aurora –posant-se al mig –anem a casa la meva germana, a Roma–deixa l’ampolla buida damunt la barra i en passar pel costat de la Ninet es fixa en la brillantor de les seves mitges. L’atracció és forta i sense reprimir-se les toca.
--Tia, què fas? –l’exclamació ha estat feta amb to enfadat, però
ràpidament s’adona del retard de l’Aurora i suavitza: –és que m’has espantat, saps?
--Com brillen! Són boniques, a mi m’agradaria tenir-ne unes –i les hi torna a tocar amb somriure maliciós.
--Aurora!—exclama amb autoritat--ho sento, és molt espontània – amb una mirada de complicitat li demana disculpes.
--T’agraden?
--Sí, molt. Me les dones?
--I jo què faré sense, me n’hauria de comprar unes altres...
--Sisplau, Aurora, aquestes coses no es demanen!
I l’Aurora, com volent evitar una repulsa, torna a marxar cap a les vidrieres i es torna a posar a ballar seguint el ritme que sona pels altaveus a tot el vaixell.
El bar en aquells moments és un anar i venir de gent, la música sense ser sorollosa a vegades es fa sentir massa i molts tornen a marxar cap a les cobertes.
La Berta li explica a la Ninet que és Assistent social i que porta la noia a casa de la seva germana a Roma, que ella està embarassada i no l’ha pogut anar a recollir. Que precisament els pares van morir en accident de carretera en anar a cuidar-la pel naixement de la criatura.
--Doncs si que és bona xavala, perquè una persona així… --mirant-se l’Aurora que continua ballant darrere els vidres—ha de donar feina…
Procurant que no la senti l’Aurora li aclareix:
--De bona xavala, res. Aquest creuer és com una tapadora, una presentació hipòcrita del seu mal procedir: davant la gent consta que li regala un creuer perquè faci unes boniques vacances. Doncs sàpigues que la pensa internar en un centre. A la meva feina, a vegades et sents impotent per les desgràcies que veus, les injustícies que es fan i el poc que tu hi pots fer.
--Doncs jo no ho trobo malament… carregar amb un mort així…
Potser tocada una mica, perquè sense saber-ho ja ha agafat afecte per la noia, li respon:
--Això seria normal si no fos que aquesta noia, amb la seva discapacitat, estava treballant i es guanyava la vida, amb el que cobrava i els diners del rèdit que li donaria el patrimoni dels pares hauria pogut fer una vida digna. De fet hauria pogut viure com una reina.
La Ninet no entén ni el problema ni el galimaties que ha provocat. Li pregunta, per què ha deixat, doncs, la feina, aquesta noia, i se’n va a viure a Roma? La resposta de la Berta deixa confosa la Ninet.
--Els diners són uns quants milers d’euros molt llaminers, saps? I si ingressa la noia, la germana en serà totalment la tutora, ho entens?
L’Aurora ha entrat i demana permís per passejar. La Berta li dóna el permís, però amb autoritat li prohibeix acostar-se a les baranes, l’hi diu que ella l’estarà vigilant. L’Aurora surt tota contenta per la porta del bar que dóna a la coberta.
La Ninet continua intrigada amb el cas i li pregunta si la noia n’està assabentada.
--Sap que estarà en un col•legi; per telèfon li han disfressat la veritat, però contenta no hi està. És disminuïda mental, però hi pots tenir una conversa normal. Potser a vegades una mica infantil, no té malícia i això la fa vulnerable.
Es fa un petit silenci.


Vestits amb bermudes, els tres cosins van junts, però l’interès de cadascun d´ells va per diferents camins, els gusts personals tenen aquestes singularitats. Han descobert bars per passar l’estona i gaudir-ne tothom: música clàssica, jazz, salsa… Una piscina coberta amb unes grans vidrieres al sostre que deixa passar els raigs del sol però no l’aire molest que a vegades el mar ofereix; una altra es troba a la proa del barco, és més gran i es completa amb quatre jacuzzis, tottes elles envoltades per tauletes, cadires i gandules a ple sol o bé sota cobert. Uns sol•lícits cambrers ofereixen als banyistes les cartes de begudes i gelats que poden assaborir mentre es bronzegen.
--Quants cèntims tenim ? –pregunta el Narcís mirant-se un gelat espectacular amb una copa de vidre i una petita ombrel•la de colors que sobresurt.
--D’això haurem de parlar-ne tots tres; les targes que ens han donat s’han de pagar en acabar el viatge, no podem passar-nos –l’Aleix s’ha sentit com el cap de família.
--D’acord, d’acord –diu l’Arnau.
--D’acord, d’acord—repeteix el Narcís.
--Però ara acabem de mirar coses, he sentit que hi ha botigues i tot – l’Arnau tot i no tenir massa diferència d’edat amb l’Aleix és, sense ser irresponsable, més infantil, però a la vegada més seriós.
El Narcís se sent atret i fascinat en veure el luxe i la modernitat del vaixell. Ho veu tan diferent de Pals, el seu poble antic, medieval... Orfe de pare, amb la mare poc surt a passejar fora de la contrada, els seus desplaçaments diaris es redueixen a treballar a la Cooperativa Girona Fruits de Bordils. Quan va amb la mare de compres a Palafrugell, a veure família o les amigues d’ella, ja hi veu cases i tendes modernes; es recorda del centre CEL OBERT, li fascina passejar-hi, són molt maques, les botigues d’allà, però les que està veient al barco l’enlluernen, se sent seduït, no ho pot evitar i es va parant davant de cada cosa que l’atrau.