Soledat

Sento crits, rialles, sorolls, paraules murmurades... sento cotxes, sirenes, motors... però també sento el vent, i el silenci, i el buit de les paraules mai dites. Veig les persones, caminant, corrent, passejant... veig els amics, i riem, i comentem el dia, i el seu riure és com música per a mi.

I és quan s'acaba el dia que els sorolls s'esvaeixen, i tot fuig. Marxa, s'allunya. I retorna el soroll del vent, i sóc capaç de sentir el silenci, i de veure el buit de les paraules que van quedar guardades en un petit calaix, i que frisen per sortir, per ser escoltades, per divagar i comunicar, per fer-te riure i fer-me plorar.

I és quan s'acaba el dia que me n'adono de la soledat que m'envolta. És quan dic adéu amb la mà, amb un somriure trencat als llavis, que miro al davant i veig. Veig buidor, veig... no veig res.