Frustració

De vegades dius coses que no sents. Les dius perquè et fan sentir millor. Et penses que et faran sentir millor, tan sols necessites aquell moment, aquell perfecte i adequat moment per escopir aquelles paraules i deixar que l'altra persona se les cregui. Perquè, si ells creuen, bé, si ells creuen tu també pots creure.

I de vegades tan sols necessites sentir les coses que dius. La majoria de vegades tot és simple i buit. No sentiments, no emocions. No res. El silenci fa mal i dius aquelles paraules perquè aquesta vegada no ets tu qui se les ha de creure. Aquesta vegada, són ells. Ell. Ella. Han de creure. I tu has de creure que les paraules que has dit eren verdaderes. Sentir-les. Sentir-les de debò a través de cada vena del teu cos, en cada cèl·lula, sentir-les.

I quan passa això? Quan et sents en realitat d'aquesta manera, viva? No sovint. No passa sovint i no ha passat últimament. Tan sols un lleuger fregament de la teva pell amb la seva, tan sols un lleuger toc dels teus dits traçant els seus, això és tot el que necessites i és llavors quan et sents més viva que mai.

Però ell no se n'adona. O sí? No se sap mai. Amb ell, sempre és així. Ell mai diu, mai explica. Els seus ulls brillen, i és llavors quan ho saps. Però llavors ja no n'hi ha més. Ell marxa, i tan sols... marxa. Un simple comiat. Una mirada que en realitat diu molt més, que en realitat significa el món per tu. Saps que ell diria alguna cosa, que ell faria alguna cosa. Però està aterroritzat. "Et trobaré a faltar." Però no. Tan sols un lleuger cop de la mà, i llavors hi ha l'adéu. Dos, tres, quatre dies. Una setmana. Un mes. I llavors es converteix en tot l'estiu, i te n'oblides. Però te'n recordes. Un altre cop, perquè ell truca. Com va, han passat tres mesos. Estàs bé? Et trobes bé? Hauriem de parlar. Però mai ho feu, perquè ell no hi és i no torna. I quan ho fa, no és el mateix. Mai és el mateix.

I aquesta frustració no sembla acabar mai. Duradera i inacabable frustració, tan natural i rutinària que s'ha convertit en part de tu. Ell obre la boca i tu tens esperança, esperes sentir paraules boniques, paraules amb significat. Però ell tan sols es queixa. Tan sols crida, es queixa, no hi ha paraules boniques. Són tan difícils de trobar avui dia, les paraules boniques... I estàs desesperada per tocar-lo una altra vegada, perquè recordes la sensació a la perfecció. Et vas sentir viva. Et senties bé. Ell era real, el seu pit es movia, respirava amb dificultat. I tu sabies que ell ho sentia. Sabies que cada paraula que va dir, la va sentir, cada moviment que va fer, el va sentir. Perquè, malgrat tot, a ell li importa molt més del que mai et farà saber.