Per fi

Baixo del vagó i el veig. El meu cor palpita amb força. El veig i veig que em busca. Somric, neguitosa. Tanco els ulls i respiro, presa dels nervis. Ell és allí, enmig de molts caps. Observa el seu voltant frenèticament. Es rasca el cap amb la mà dreta, i es tomba d'esquena. Quan es gira, queda paralitzat. M'ha vist.

Abaixo el cap i emprenc el camí, arrossegant les maletes per enmig de la multitut. Tinc por, tinc nervis, tinc por. Què diré? Què em dirà? Tinc por, por.

Se n'ha adonat que camino cap a ell. Es posa de puntetes per veure'm millor i somriu, àmpliament. Sincerament. Li torno el somriure mig trencat, tremolós, i el saludo amb la mà que tinc lliure. Per fi, per fi. Després de tants mesos. Per fi.

Ja som aprop. Esquivo unes quantes persones més, que també busquen coneguts. Arrossego cinc metres més les maletes, però quan estem cara a cara, les abandono. Me'n despreocupo. El tinc allí al davant, a pocs centímetres. De sobte, l'enorme distància que ens separava s'ha convertit en tan sols dos pams. Si estiro la mà, el puc tocar. Si m'apropo, puc sentir la seva respiració. No sap què fer amb les mans, i jo li resolc el problema, perquè m'acosto a ell i l'abraço. L'abraço fort, tremolant. T'he trobat a faltar!, vull cridar. Oh, déu meu, com t'he trobat a faltar! Però callo. Callo i confio en què l'abraçada ho dirà tot per mi. Quan ens separem, no ens mirem. Jo recullo les maletes del terra.

"Hola."

"Hola." Quant de temps!, vull dir-li. Per què hem trigat tant? No vull que ens tornem a separar! Però no ho dic. Encara no.

"Com ha anat el viatge?"

Arronso les espatlles. "Cansat."

"És que vuit hores són moltes." Es rasca el cap amb la mà dreta. Encara no em mira als ulls. "Vols que anem a l'hostal, o prefereixes anar a fer un cafè abans?"

"Un cafè està bé." Somric. Ell s'ofereix a agafar-me una de les bosses, i ens posem en marxa.

"Ostres, què dimonis hi tens aquí? Com pesa."

Ric, però no és un riure sincer. És un riure tremolós, que rebossa de neguiteig. Quan sortim de l'estació, me n'adono que està plovent. No tinc paraigües. Ell mira endavant, amb el pas ferm. De tant en tant comprova que el segueixo. Jo miro el cel gris, i després els edificis del voltant. Em sembla una ciutat bonica a primera vista. Opto per fingir que estic interessada en un edifici alt i vell, i evito la conversa. No sabria de què parlar. Tenim tantes coses a dir-nos, i tanta por a començar a parlar.

Arribem a una cafeteria situada a la banda esquerra d'un carrer molt ample. És petita però resulta comfortable. Ens dirigim a una taula allunyada, que té una finestra amb vistes al carrer. Perfecte, penso, quan no sàpiga què dir em distreuré. M'assec, i deixo les maletes arran. Ell enretira la cadira, s'asseu, i em mira. Noto els seus ulls clavats en mi, i he d'aixecar el cap. Les nostres mirades es creuen, i la seva despren mil i una paraules. Els ulls li brillen.

"Quant de temps."

Assenteixo, amb mig somriure als llavis. En cap moment aparata ell els seus ulls de mi.

"Per què hem trigat tant? No vull que ens tornem a separar."

I jo somric amb ironia a aquelles paraules, i el meu cap a l'instant comença a fer plans per un futur possible però no probable. Però estic convençuda que un dia o altre, tard o d'hora, aconseguirem salvar les distàncies.