Torna

A vegades em confonc, i segueixo el murmuri del vent, pensant-me que és la teva veu que em crida. A vegades, veig en les fulles de tardor que cauen al terra els teus ulls, i les observo, t'observo, pensant-me que ets aquí, al meu davant. A vegades, quan la pluja cau i jo miro per la finestra, veig les gotes que s'arrosseguen vidre avall, i em confonc altra vegada, doncs només veig llàgrimes de comiat.

Sovint no són més que fruits de la naturalesa, però em perdo, m'hi perdo pel mig, perquè confonc la sensació de soledat per una força oculta, que em fa companyia. M'assec a la vora del riu i segueixo el xiuxiueig de l'aigua, el xipolleig de les granotes, el reflex dels arbres, i et veig. Ets allí, lluny, en l'aigua, i t'amagues. Tinc por, em dius, tinc por! Sí, jo també. Vull que surtis de l'aigua, que pugui sentir en la teva veu la remor del vent, que vegi en els teus ulls les fulles de tardor i que, quan plogui, ja no vegi llàgrimes, sinó simplement gotes d'aigua que cauen vidre avall, perquè no hi ha comiat aquesta vegada. No, aquesta vegada els plors s'esvaeixen, doncs tu ets aquí, tu ets aquí amb mi.