Sola a l'habitació de l'hospital

Tic-tac, tic-tac, tic-tac… Aquest text no és tàctil, no ho és; només és un text improvisat i espontani sobre el tacte. No requereix de cap tactòmetre per a mesurar la finesa tàctil del lector ni vol posar a prova la seva tactilitat. I fins aquí el recurs fàcil del diccionari.

A partir d’ara, l’escrit campa als seus aires, aliè a la voluntat de qui mou els dits per sobre les tecles encarregades de transmetre les lletres a l’ordinador, el qual, fidel al seu nom, les ordena tot seguit formant paraules, frases i paràgrafs.

«I ara, ¿quina història tàctil puc contar, orfe com estic d’idees i d’arguments?», es pregunta el teclejador, mentre sent les campanes de l’església tocant a mort. Prémer les tecles, ¿és una acció amb prou entitat com per a protagonitzar un relat sobre el tacte? ¿Fins a quin punt la manca de tacte per a construir

un relat pot tenir interès per al lector? Ara i aquí, l’escriptor, frustrat, o, més ben dit, el frustrat escriptor abandona aquest preàmbul, posant punt i final a unes divagacions dessabeïdes que no duen enlloc.

Al cap d’una estona, una força irreprimible m’empeny a tornar a maltractar el teclat i em poso a escriure,

ara en primera persona, per a explicar una sensació tàctil que m’ha atribolat des de fa temps. Un efecte que mai no he estat capaç d’esclarir. És una sensació insòlita, angoixant, que barreja la duresa i la fredor del marbre amb la flonjor i la calidesa d’un coixí de plomes.

Sovint he provat de refer aquella peculiar sensació, però ha estat endebades. Al restaurant, pressionant suaument les estovalles contra la taula, tot esperant el primer plat. O, en passar la tovallola per a eixugar el mirall entelat, abans d’afaitar-me… A vegades, quan pitjo les tecles de l’ordinador em sembla… Però no, no és el mateix. L’únic record cert que en tinc, d’aquest estrany efecte, em porta a l’habitació de la meva àvia, amb el seu cos immòbil cobert per un cobrellit blanc. Devia ser llavors, en fer-li un darrer petó al front, quan vaig notar aquella sensació per primera vegada. Sí, és clar, fou aleshores. Ara ho veig clar: fred i calor, duresa i tovor, ¡tot alhora! No era la fermesa i la fredor del marbre; era la frigidesa del seu crani. No era la calidesa i la flonjor d’un coixí de plomes; era la blanesa i la tebior de la seva pell, que encara perspirava, estimulada per l’olor de càmfora d’aquell cobrellit blanc. Una olor que a partir de llavors sempre he associat a la mort.

Aquella estranya sensació tàctil que tant m’havia angoixat, ¡no era més que la inequívoca percepció de la mort! Una sensació que no he tornat a experimentar mai més. Ni tan sols quan va morir la meva mare, sola, a l’habitació de l’hospital.