En Sireni de la Vall

«M’has deixat intrigat amb això de la relació de la Cocollona amb el Sireni», m’havia dit l’editor. «Més preocupat estic jo d’haver de desfer la intriga», vaig pensar després d’haver acceptat la proposta.

Malgrat que cada matí m’hi posava, anaven passant els dies i no era capaç d’escriure ni un borrall sobre el tema. Fins que un dia vaig entrar en un bar a fer un cafè; acabaven de fregar el terra i una estesa de fulls de diari em va permetre arribar a una taula, al costat de la finestra, sense trepitjar el paviment mullat. En anar a seure, em van caure les ulleres a terra, justament damunt d’un d’aquells fulls de diari, concretament un que corresponia al trenta-u de maig de 2016, més de cinc anys enrere. Un titular em va cridar l’atenció: “Extreuen d’un carrer de Girona el fòssil d’una vaca marina”. L’article començava amb aquestes paraules: «Les restes del crani i la mandíbula d’un sireni, una espècie de vaca marina que va viure fa uns quaranta-cinc milions d’anys...». Allò que més em va sorprendre fou el lloc de la troballa: justament a tocar del local on estava assegut prenent un cafè. Després de llegir atentament la notícia, vaig comprovar que, des d’on estava assegut, es podia veure la paret on hi havia el gran mural de la Cocollona; només el viaducte del tren que travessa la ciutat dificultava la visió completa del mural. Aquella notícia inesperada em va donar una vaga esperança de poder posar llum a la curiositat de l’editor i em va dur a documentar-me sobre qüestions de paleontologia, de llegendes i de mitologia des de casa estant. Heus aquí el resultat de la recerca.

---

Fa uns quaranta milions d’anys, milió d’anys més, milió d’anys menys, un cocodril es va submergir per darrera vegada en una badia d’aigües càlides i transparents. A poc a poc, el seu cos es va anar precipitant fins a tocar fons per a sempre més. A prop d’aquell lloc, sense precisar amb quants mil·lennis de diferència, un sireni feia un trajecte similar per a acabar reposant com una estàtua jacent al fons d’aquell mar poc profund, pels segles dels segles.

Als anys seixanta del segle passat, un paleontòleg havia descobert les restes fòssils d’un cocodril, segurament un tomistòmid, al turó del Castell, a prop de Banyoles; a uns quinze quilòmetres d’aquell lloc, a finals dels anys vuitanta, un altre paleontòleg va trobar les restes fòssils d’un sireni, amb tota probabilitat un dugòngid, a tocar de can Pagès de Sant Esteve de Llémena, en una zona d’aixaragallaments de margues blaves (a la Garrotxa i al Pla de l’Estany en diuen ‹xalions›) de la formació Banyoles. D’altra banda, cal aclarir que la troballa del 2016 corresponia a un sireni procedent d’una altra zona més allunyada del país, segurament d’una explotació de pedra ornamental de Sant Vicenç de Castellet, al Bages.

En l’àmbit mitològic hi ha la creença força estesa que les sirenes són unes criatures fascinants, meitat dona i meitat peix, que posen en perill els navegants que se n’encaterinen amb els seus cants seductors; però massa sovint la realitat ens ensenya que els éssers mitològics no són ni carn ni peix. És el cas d’en Sireni de la Vall, un personatge llegendari de la Vall de Llémena, a cavall de les comarques de la Garrotxa i el Gironès. Si bé la seva llegenda va néixer a finals del segle XX, arran de l’esmentat descobriment de les restes fòssils d’un sireni, el cert és que el nostre personatge és intemporal; el seu origen es remunta a temps immemorials, quan encara ningú no havia escoltat mai cants de sirena i el nostre país estava submergit en una badia eocènica. Si mai algú us dona detalls del seu aspecte, malfieu-vos-en, perquè fins ara no l’ha vist ningú. Hi ha qui afirma que només existeix quan no hi és, la qual cosa costa molt de creure, mentre que d’altres diuen que és un ésser oníric, d’una virtualitat fascinant, corprenedora. En tot cas, com a llemenenc d’origen, el que puc assegurar, amb la boca petita i un xic alatrencat, és que la seva tasca no és gens fàcil i que acompleix amb escreix el quefer que ningú mai no li ha encomanat; tothom que hagi estat a la Vall en pot deixar constància. El seu comportament és encomiable i malgrat les dificultats que sovint li han sortit al pas (més d’una vegada una erupció volcànica o un eclipsi de sol han fet trontollar el seu tremp) sempre ha superat els entrebancs amb expertesa i amb una lliurança total a l’empresa.

Perquè en Sireni, deixeu-m’ho dir, té una missió ben singular: és el responsable de la gestió integral de les ombres diürnes de la Vall de Llémena, ni més ni menys. Ell és qui, tan bon punt clareja, distribueix les ombres naturals per tota la contrada. Les va orientant tothora segons la posició del sol, muntanya a muntanya, pedra a pedra, arbre a arbre... sense descans. És ell qui, de bon matí, amb un rigor exemplar, projecta l’ombra allargada de l’esvelt campanar de Llorà sobre la plaça de l’església, per a anar fent que giri al llarg del dia, al compàs que li marca el sol; als cingles de Rocafesa i de Sant Roc, quan el sol despunta, calcula amb minuciositat l’ombra que cada plec de la roca ha de fer damunt les roques veïnes. A les fondalades, on la llum no sempre arriba amb prou intensitat, hi aplica amb mesura l’ombra més escaient. Sovint, quan un raig de llum passa entre les branques dels arbres, aprofita per a ombrejar, ni que sigui un instant, un rovelló mig cobert de fullaraca, o una teranyina amarada de rosada. Ell és també qui, amb l’ajuda de simples gnòmons, va assenyalant les hores en tants rellotges de sol com hi hagi per aquests verals. Entrada la tarda, en Sireni va estenent un mantell ombrívol sobre un vessant de la Vall; a mesura que s’avança vers el capvespre, creix l’obscura obaga que contrasta amb l’altre vessant, assolellat fins que el sol es colga darrere del Puigsallança i la serra de Finestres. Amb els ocells juga a traçar menuts senyals animats damunt dels prats i dels sembrats; amb els núvols, impertinents passavolants, s’hi baralla sovint, quan li dissipen sense miraments la feina feta. Quan veu una papallona voletejant de flor en flor, en Sireni li regala de mantinent una ombra diminuta que s’obre i es tanca seguint la cadència de les seves ales. Llavors sol tenir un pensament melangiós per a la Cocollona, que sap que no la podrà haver mai.

Criatura llegendària com ell, la Cocollona en nits de lluna plena vagareja per l’Onyar, al seu pas per Girona. Qui l’ha vist diu que té cos de cocodril i ales de papallona. El cos de cocodril podria tenir a veure amb la troballa al turó del Castell d’aquelles restes fòssils de rèptil, ben segur un cocollonès ancestral; ara bé, l’origen de les ales de papallona encara no s’ha pogut esclarir, ja que de moment no se n’ha trobat cap registre paleogràfic a la zona. Amb tot, eminents estudiosos, experts en tota mena de processos esotèrics, ho atribueixen a un infantil embarbussament entre cocodril i papallona que va donar lloc a la paraula ‹Cocollona›.

La llegenda conta que la Cocollona és el fantasma d’una novícia molt devota. Les seves companyes de convent, unes monges llibertines i de molta mala idea, a qui molestava en gran manera el caràcter pietós de la noia, la van tenir tancada en una masmorra rònega i humida fins a la seva mort. En el seu llarg captiveri, diu la llegenda, li van sortir escates fins a convertir-se en un monstre espantós: un cocodril. Encara sort que, gràcies a la seva devoció, li van sortir unes magnífiques ales de papallona de tots colors que van amorosir un xic el seu aspecte. Diuen que el seu fantasma apareix surant per l’Onyar les nits de lluna plena, per a esvanir-se quan comença a clarejar, justament quan en Sireni comença la seva feina.

Sigui com sigui, resulta prou clar que en Sireni i la Cocollona tenen una relació ancestral d’origen eocènic, que va molt més enllà de les vicissituds humanes i de llegendes fantàstiques. Per altra part, ja hem vist que en Sireni de la Vall no ha estat l’únic de la seva espècie que ha sospirat per la Cocollona.

---

I fins aquí la recerca científica i llegendària. Una recerca que m’ha portat a fer-me unes quantes preguntes capcioses, però sense malícia: ¿Com és que el sireni i el cocodril són els únics animals vertebrats de l’eocè que s’han trobat a les comarques gironines? ¿És una casualitat que la Cocollona tingui cos de cocodril, com aquell tomistòmid banyolí? ¿Com s’explica que els fòssils del sireni i del cocodril els trobessin a tan poca distància l’un de l’altre? ¿No resulta encara més sospitós que les restes de l’altre sireni apareguessin tan a la vora del mural de la Cocollona? ¿Per què a la Vall de Llémena les ombres no han defallit mai, ni tan sols ara, amb l’embat del canvi climàtic? I de les ales de papallona, ¿què me’n dieu?

---

Corol·lari: Em sembla que tot plegat resulta prou concloent per a poder afirmar que el Sireni i la Cocollona són més que una llegenda apòcrifa de final incert, les conseqüències imprevisibles de la qual, ara per ara, no som capaços ni tan sols d’intuir, sense desmerèixer el poder de l’aleteig de les papallones.