Sóc un monstre

Els llavis carnosos i vermells d'un somriure burleta m'assenyalen amb cert gest de desdeny. Sé que sóc un monstre, sé que no mereixo viure, però per alguna raó que encara desconec segueixo lluitant per sobreviure en aquest món ple d'ombres i enganys. Les meves mans són tacades de sang de víctimes innocents que no mereixien morir, la meva roba ha estat esquinçada per persones que intentaven protegir a la seva família i a si mateixes, la meva pell ha estat cremada i ennegrida amb el foc que havien beneït uns sacerdots mentiders i traïdors.
Esbufego abans d'alçar la mirada i veure aquells ulls durs com pedres que em parlaven de la meva mort. Em recolzo en les meves cames, ja dèbils per culpa de l'aterradora lluita.
Sé que sóc un monstre i no mereixo viure, sé que sóc un monstre assassí i letal que ha dut la paraula crueltat més lluny que cap altre, ho sé, però també sé que hi ha una persona, una sola persona, a la que això no li importa, una sola persona que m'ha estimat per ser el que sóc, i lluito per ella. Torno a agafar aire i segueixo mirant a aquella dona de mirada esgarrifosa. Sé que la meva mort està a poques passes, però no m'importa perquè desitjo seguir amb vida, per ella, per nosaltres. Sé que hi ha dos opcions, la primera és la meva mort imminent i el seu dolor etern, la segona és el nostre amor, un amor que creia inesgotable. I ara, abans de tornar a observar els seus ulls, em pregunto, quina de les dues opcions triarà ella?