Sóc jo la culpable?

Diuen que sóc bella e intel•ligent. També diuen que sóc freda i calculadora, aquesta versió només la subscriuen els homes que tenen el cor trencat, per culpa de la meva persona.

La meva intenció en aquesta vida és ser feliç, i ho vull compartir amb tots els mortals que m'envolten i que he arribat a conèixer. Senzillament em moc per ambients naturals i clàssics, les meves passes són gentils, sense voler, camino com una senyoreta d’època amb el seu para-sol, és per això que us fixeu en mi? Perquè sóc diferent a les altres.

Encara que diguin que la felicitat està en la ignorància, jo intento aprofitar cada ocasió per ampliar la meva saviesa, alguns podrien dir que xuclo cada cervell que conec. Simplement recorro la meva vida i al mateix temps sense premeditar-ho tots els éssers de sexe masculí queden presos per la meva presència. Tots m'acuseu de seductora, però no es culpa meva. Quina culpa tinc que sigui així, simplement tinc inquietuds i vull viure la vida, i també estimar tot el possible.
Una de les meves víctimes em va confessar que la meva font d'atracció són els meus pits. Perquè simplement us fixeu amb això si tinc molt més per donar? Ell en una carta m'escrivia que el meu autèntic imant provenia de les meves sines, serà veritat que a dins meu tinc camps magnètics que fan atreure a totes les persones perdudes. Esteu equivocats, busqueu el nord mitjançant brúixoles que sempre marquen el destí cap a mi, cap al meu cos. Llavors hi ha qui diu que sóc jo la culpable.

Davant d'un tribunal just crec que seria compresa. Però les meves paraules davant de cors i cossos sensibles sóc un turment i una tempesta de pedra, que destrossa totes les flors. Potser la culpa és vostra per plantar esperances febles, hauríeu de ser deserts per tal d'aprofitar tota la meva humitat i us conformaríeu amb tota la meva passió i ganes de viure que tinc.
Ja tinc clara la meva sentència, haig de fugir cap a terres llunyanes i seques, les quals sàpiguen gaudir de la meva estància.