Cercador
RECORDS D’UN VIATGE ALTERNATIU
Un relat de: Enric Tierz Garcia- Compartir:
Ara que començo a sentir-me perdut, m’estic fent preguntes a mi mateix, potser també és perquè sento que el meu cos comença a refredar-se, el hivern s’acosta. També em costa trobar punts d’escalfor. Intento buscar una llum calenta que em faci escalfar la meva sang, que deixi de ser freda i perdi el color blau que té ara, no vull ser un príncep blau.
Vull canviar tota la meva roba, he llençat al riu fred totes les peces de roba de color fosc, aquell jersei negre que tant t’agradava, he deixat d’estimar-lo, perquè ja no m’escalfa. Ara només em queda la roba de colors vius, és per això que vull viure, viure en colors. Trio el color vermell, perquè només hem queda un jersei de color vermell. Aquest jersei va ser un regal d’una princesa que ara viu lluny de casa meva, en un gran castell. Vull enviar una carta a la princesa per encarregar-li unes noves vestimentes per aquest hivern. El hivern ja esta ocupant de mica en mica els carrers i de bon matí apareixen els dibuixets de formes abstractes per les finestres, m’haig d’afanyar per enviar la carta.
Mentrestant, per tal d’escalfar aquests moments d’espera. Recordaré els viatges i els camins que un dia la princesa em va ensenyar per ser feliç i tenir el cor calent.
Primer vaig visitar una àvia que viu i viurà la vida al ritme que marquin les cançons de la seva terra, plenes de sons calents i ballables. Em va donar una carta que havia de llegir durant el meu viatge. El camí que havia de seguir em va portar a una platja, plena d’estrelles que només es reunien un cop a l’any i la resta de l’any la platja mantenia l’espurna i la brillantor gràcies a la pols que van deixar les estrelles reunides. Allà a la platja hi havia una àvia encisadora, ella em va ensenyar a robar aquella pols d’estrelles.
Em va explicar com robar la pols, i ho fèiem amb molt de compte perquè estava prohibit. La sorra brillant de la platja era calenta, i les onades al picar amb la platja es convertien en núvols. La gent de la vora no es banyaven, deien que si et banyaves et podies convertir en pols d’estrella, i no es tractava de cap llegenda. Perquè l’àvia abans era una sirena i com a càstig es va convertir en una persona mortal. Ella provenia del mar i enyorava casa seva i maleïa cada dia el seu encanteri. En una llit de lluna plena quan tothom dormia vaig omplir un saquet amb sorra de platja. L’endemà vaig continuar el meu camí.
La següent parada va ser el desert, allà em van ensenyar escoltar el silenci, els tuaregs són mestres escoltant el silenci. De fet, quan escoltes el silenci, el que sents són les paraules que hi ha dins les pedres, i vaig observar que tots els camins empedrats al desert tenen forma de S. Un vespre mentre escoltava el silenci una pedra em va explicar que existia un camí ple d’aventures cap a una terra mística i màgica.
Quan vaig agafar aquell camí ple d’aventures vaig tenir la sort de tenir una companya, era una dona que feia molt de temps que feia voltes pel món i ja no sabia on era casa seva. Em va explicar que havia pintat quadres d’elefants amb forma humana a Londres, a Nova York va canviar d’accent i va aprendre a ballar de debò. A Buenos Aires va muntar a cavall per primer cop i altres aventures en altres ciutats. Allà on anava deixava petjades al cor de tots els telèfons que feia servir per parlar amb el seu fill, ell anava al seu darrere però portava 500 quilometres de retard.
Un dia de descans em va ensenyar unes fotografies, les persones immòbils que apareixen a les fotografies, si et fixaves bé, de sobte es movien i feien una representació teatral. Recordo una fotografia d’una noia coreana que de gran volia ser astronauta però no volia abandonar la seva tomaquera que tenia plantada en el seu petit jardí.
En un altra fotografia un jove rus inquiet deixava de córrer per escriure el plaer de fumar una cigarreta. La cigarreta li va donar una dona que només donava tabac a les persones que paraven de córrer.
En un altra fotografia apareixia un vaixell amarrat en un port que somiava ser un dofí per saltar per les onades. I en un altre apareixia un príncep que estava castigat, i havia de fer de porter en un petit palau on a dins, la mel es servia en gots i la música que sonava servia per diluir la mel i així menys espessa proporcionava alegria com si fos una poció. El príncep només deixava entrar als cucs perquè es convertissin en papallones. I no deixava entrar a les princeses perquè si bevien la mel es convertien en bruixes i al sortir enfadades molestaven al príncep.
Aquella dona em va recomanar que anés als Estats Units on hi havia un poblet, on tot era de color verd. De fet ja havia sentit parlar d’aquell lloc i tenia moltes ganes de visitar. Tan just arribar, em va atropellar un parella amb el seu cotxe. Em van portar a casa seva. Era una casa preciosa construïda de cartró de quatre pisos. Dormia al llit del segon pis, on l’alçada era una mica més alt que l’alçada del llit. Després de dormir dos dies em vaig despertar. Tenia al cap una corona amb bombetes enceses, la parella deia que la corona em va curar.
Em vaig despertar perquè sentia una cançó feta per ocells. Al primer pis hi havia una tauleta parada amb l’esmorzar. I varem esmorzar tots tres. Al conèixer aquella parella vaig descobrir el significat de l’amor. Era la parella perfecte, fets un per l’altra i feia cinc minuts que s’havien conegut abans d’atropellar-me. Ella cuidava ocells i ell venia fustes i cargols. Al tercer pis hi havia un gegant, que no vaig arribar a veure. I unes escales portaven directament al quart pis, on hi havia un balcó on la gent pujava a demanar desitjos. El meu desig era continuar el camí. Deien que un dia clar del el balcó es podia veure França.
A França em vaig dirigir perquè volia conèixer una persona que explicava contes per a adults, però no eren picants. Sinó contes que explicaven coses senzilles: com es feia el llit, com s’utilitzaven les escales mecàniques per tal de no caure, com t’havies d’afaitar.
Per explicar aquestes coses tan senzilles feia servir un conte que durava més d’una hora.
La gent no anava només per escoltar un conte sinó que realment veien una pel•lícula.
Aquest senyor em va ensenyar a escriure poesia, però fer-la amb una càmera de filmar.
Li vaig demanar on podia aconseguir una d’aquestes càmeres de filmar i em va fer anar a la Xina.
A la Xina vaig conèixer la gent que fabricava aquelles càmeres i em van ensenyar el funcionament d’aquella càmera. Tots eren joves però tenien una saviesa madura per l’edat que tenien, ells citaven a filòsofs i a literats. Hem van donar l’oportunitat de visitar la seva biblioteca, i vaig apuntar a la meva llibreta centenars de referències.
Però el viatge havia d’acabar ja que havia de retornar a casa per posar fi a un conte imaginari. Tot esperant un nou baül ple de roba nova.
Vull canviar tota la meva roba, he llençat al riu fred totes les peces de roba de color fosc, aquell jersei negre que tant t’agradava, he deixat d’estimar-lo, perquè ja no m’escalfa. Ara només em queda la roba de colors vius, és per això que vull viure, viure en colors. Trio el color vermell, perquè només hem queda un jersei de color vermell. Aquest jersei va ser un regal d’una princesa que ara viu lluny de casa meva, en un gran castell. Vull enviar una carta a la princesa per encarregar-li unes noves vestimentes per aquest hivern. El hivern ja esta ocupant de mica en mica els carrers i de bon matí apareixen els dibuixets de formes abstractes per les finestres, m’haig d’afanyar per enviar la carta.
Mentrestant, per tal d’escalfar aquests moments d’espera. Recordaré els viatges i els camins que un dia la princesa em va ensenyar per ser feliç i tenir el cor calent.
Primer vaig visitar una àvia que viu i viurà la vida al ritme que marquin les cançons de la seva terra, plenes de sons calents i ballables. Em va donar una carta que havia de llegir durant el meu viatge. El camí que havia de seguir em va portar a una platja, plena d’estrelles que només es reunien un cop a l’any i la resta de l’any la platja mantenia l’espurna i la brillantor gràcies a la pols que van deixar les estrelles reunides. Allà a la platja hi havia una àvia encisadora, ella em va ensenyar a robar aquella pols d’estrelles.
Em va explicar com robar la pols, i ho fèiem amb molt de compte perquè estava prohibit. La sorra brillant de la platja era calenta, i les onades al picar amb la platja es convertien en núvols. La gent de la vora no es banyaven, deien que si et banyaves et podies convertir en pols d’estrella, i no es tractava de cap llegenda. Perquè l’àvia abans era una sirena i com a càstig es va convertir en una persona mortal. Ella provenia del mar i enyorava casa seva i maleïa cada dia el seu encanteri. En una llit de lluna plena quan tothom dormia vaig omplir un saquet amb sorra de platja. L’endemà vaig continuar el meu camí.
La següent parada va ser el desert, allà em van ensenyar escoltar el silenci, els tuaregs són mestres escoltant el silenci. De fet, quan escoltes el silenci, el que sents són les paraules que hi ha dins les pedres, i vaig observar que tots els camins empedrats al desert tenen forma de S. Un vespre mentre escoltava el silenci una pedra em va explicar que existia un camí ple d’aventures cap a una terra mística i màgica.
Quan vaig agafar aquell camí ple d’aventures vaig tenir la sort de tenir una companya, era una dona que feia molt de temps que feia voltes pel món i ja no sabia on era casa seva. Em va explicar que havia pintat quadres d’elefants amb forma humana a Londres, a Nova York va canviar d’accent i va aprendre a ballar de debò. A Buenos Aires va muntar a cavall per primer cop i altres aventures en altres ciutats. Allà on anava deixava petjades al cor de tots els telèfons que feia servir per parlar amb el seu fill, ell anava al seu darrere però portava 500 quilometres de retard.
Un dia de descans em va ensenyar unes fotografies, les persones immòbils que apareixen a les fotografies, si et fixaves bé, de sobte es movien i feien una representació teatral. Recordo una fotografia d’una noia coreana que de gran volia ser astronauta però no volia abandonar la seva tomaquera que tenia plantada en el seu petit jardí.
En un altra fotografia un jove rus inquiet deixava de córrer per escriure el plaer de fumar una cigarreta. La cigarreta li va donar una dona que només donava tabac a les persones que paraven de córrer.
En un altra fotografia apareixia un vaixell amarrat en un port que somiava ser un dofí per saltar per les onades. I en un altre apareixia un príncep que estava castigat, i havia de fer de porter en un petit palau on a dins, la mel es servia en gots i la música que sonava servia per diluir la mel i així menys espessa proporcionava alegria com si fos una poció. El príncep només deixava entrar als cucs perquè es convertissin en papallones. I no deixava entrar a les princeses perquè si bevien la mel es convertien en bruixes i al sortir enfadades molestaven al príncep.
Aquella dona em va recomanar que anés als Estats Units on hi havia un poblet, on tot era de color verd. De fet ja havia sentit parlar d’aquell lloc i tenia moltes ganes de visitar. Tan just arribar, em va atropellar un parella amb el seu cotxe. Em van portar a casa seva. Era una casa preciosa construïda de cartró de quatre pisos. Dormia al llit del segon pis, on l’alçada era una mica més alt que l’alçada del llit. Després de dormir dos dies em vaig despertar. Tenia al cap una corona amb bombetes enceses, la parella deia que la corona em va curar.
Em vaig despertar perquè sentia una cançó feta per ocells. Al primer pis hi havia una tauleta parada amb l’esmorzar. I varem esmorzar tots tres. Al conèixer aquella parella vaig descobrir el significat de l’amor. Era la parella perfecte, fets un per l’altra i feia cinc minuts que s’havien conegut abans d’atropellar-me. Ella cuidava ocells i ell venia fustes i cargols. Al tercer pis hi havia un gegant, que no vaig arribar a veure. I unes escales portaven directament al quart pis, on hi havia un balcó on la gent pujava a demanar desitjos. El meu desig era continuar el camí. Deien que un dia clar del el balcó es podia veure França.
A França em vaig dirigir perquè volia conèixer una persona que explicava contes per a adults, però no eren picants. Sinó contes que explicaven coses senzilles: com es feia el llit, com s’utilitzaven les escales mecàniques per tal de no caure, com t’havies d’afaitar.
Per explicar aquestes coses tan senzilles feia servir un conte que durava més d’una hora.
La gent no anava només per escoltar un conte sinó que realment veien una pel•lícula.
Aquest senyor em va ensenyar a escriure poesia, però fer-la amb una càmera de filmar.
Li vaig demanar on podia aconseguir una d’aquestes càmeres de filmar i em va fer anar a la Xina.
A la Xina vaig conèixer la gent que fabricava aquelles càmeres i em van ensenyar el funcionament d’aquella càmera. Tots eren joves però tenien una saviesa madura per l’edat que tenien, ells citaven a filòsofs i a literats. Hem van donar l’oportunitat de visitar la seva biblioteca, i vaig apuntar a la meva llibreta centenars de referències.
Però el viatge havia d’acabar ja que havia de retornar a casa per posar fi a un conte imaginari. Tot esperant un nou baül ple de roba nova.