L’HOME DE LA CAMISA VERDA

L'home de la camisa verda va dir prou. Estava cansat de fracassos en les seves relacions amoroses infructíferes. Una tarda, cansat, sortí de casa. Reflexionava passejant, deixava volar coloms sense arribar a cap conclusió. Deambulava pel passeig i es va acostar al cinema per saber que hi havia a la cartellera.

Va veure una dona amb una brusa blanca davant la porta. A mesura que l'home de la camisa verda s'acostava a la dona de la brusa blanca ella va començar a somriure. Un volcà explotà i les papallones iniciaren el seu vol.
L'home de la camisa verda s'inquietava al veure que ella el somreia. I es preguntava de què la podria conèixer. Va fer un repàs mental de totes les seves coneixences. El volcà s’instal•là al seu estómac. Al acostar-se a la dona de la brusa blanca ella li diu:

- Àlex?
- Ens coneixem? - responia l’home de la camisa verda amb l'esperança que ella li donés la solució.
- Et dius Àlex? – repetia ella incisivament.

L'home de la camisa verda en qüestió de dècimes de segons havia de decidir. Deixar-se emportar pel destí o tancar una porta que semblava que s'obria.
El seu cervell calculava les possibilitats d’aquesta nova trobada i possible lligam. Simplement es plantejava deixar-se arrossegar per una nova personalitat. O senzillament dir pura la veritat, contestar amb pena i poca esperança al futur, que la seva identitat no responia al nom d’Àlex. El terrabastall produït pel volcà no el deixava pensar clarament.
Normalment de la seva ment es creaven paraules amb poc criteri. El primer que li va sortir de la seva boca va ser:

- No, em sembla que t’equivoques...
- Ai, perdona! – va respondre ella amb un nou somriure.

Sobtadament l'home de la camisa verda es va encisar d'aquella dona alexandrina. Els seus catorze versos escrits en la brusa blanca completaven la bellesa.
L’home de la camisa verda s’escapolí i entrà al cinema. Nerviós, excitat, no va poder decidir res. La lava recorria per totes les seves venes. Automàticament el seu cos tornà a fugir.
Al sortir del cinema, aquella dona de la brusa blanca ja no estava sola i somreia al costat d’un home amb camiseta. A certa distància es va fixar que l’home de la camiseta era faust, afortunat i aparentava felicitat. Els ulls tornaran a clavar-se a aquell home de la camiseta. L’home de la camisa verda es desil•lusionà al comprovar que la camiseta portava dibuixat el seu volcà.