QUAN PLOU PENSO EN TU

Abans de conèixer la persona que ets ja havia sentit parlar de tu, fins i tot si no recordo malament t’havia vist algun cop de resquitllada. Sé que per Nadal sorties al carrer de color vermell a mitjanit però jo en aquestes dates no estic preparat per enamorar-me, i ara ja puc dir que no puc viure sense tu.
Recordaré la primera vegada que ens varem veure, era en una festa d’inauguració, abans i després de la festa tenia el cor trencat, però durant una bona estona em vas fer oblidar l’existència d’altres persones. I em va semblar que proporcionaves cola blanca a la gent que com jo necessitàvem reconstruir els nostres cors. Molta gent aquella nit es va enamorar de tu. Temps enrere eres d’una altra manera, i ara has crescut, has fet un pas endavant, fins i tot t’has engreixat una mica, suposo que per això també has canviat de nom. Aquella nit la cervesa hem feia companyia, i la teva presència va ser curta però intensa. Un cop la festa va concloure, vaig rebre la gran bufetada de realitat, pel terra hi havia tots els trossos del meu cor que havien caigut, encara quan escombren troben pols del meu cor.
L’endemà, em vaig proposar dir adéu i continuar endavant al teu costat. Et buscava per a tot arreu, tothom parlava de tu, sorties per la ràdio i la xarxa era plena de comentaris positius. Vaig buscar informació sobre tu i vaig descobrir coses de tu: que havies tocat el setè cel, que havies construït un arc de triomf i que t’agradaven els Standstill i com jo odiaves els Antònia Font. Va haver una cosa que em va encuriosir, el teu animal de companyia és una sardina. Van passar els dies, i una nit acompanyat per la colla pessigolla et varem visitar en un poble on hi viu una princesa que surt per la televisió, quan varem arribar a la porta, tu estaves a fora, i no em vas fer cas, però un cop a dins em vas reconèixer i em vas preguntar d’on venia. Jo vaig contestar que venia d’una terra de lladres, de gent molt espavilada i que ens agrada viure la vida. Tu tenies feina a fer i no et volia molestar, però en un moment vaig veure que sorties a fora a fer una cigarreta i jo del tot innocent et vaig acompanyar. Estàvem tots dos sols i em vas dir que la meva cara et sonava, varem intentar trobar punts de connexió, però no en varem trobar cap, em vas dir que tocaves la guitarra, i jo nomes em vaig atrevir a dir que ho feies molt bé. Al tornar a dins la colla pessigolla em feia preguntes i vaig haver de confessar que estava enamorat.
A partir d’aquell dia només pensava en tu, buscava excuses per veure’t, però no trobava l’ocasió. Et portava dins meu, dins la meva habitació, i el meu amor cap a tu creixia i vaig haver de canviar de llar. Ara vivim al mateix barri, perquè t’he vist com compres el pa cada dia.
El següent cop que ens varem veure, va ser en un dels meus llocs preferits, en una sala fosca on dono l’ordre d’encendre i apagar les llums. Vaig apagar les llums i va ser quan per fi, vaig poder tocar el teu cos, i em vas donar permís per fer-ho. Recordo aquell moment com a fascinant i jo em sentia la persona més important del món al estar al teu costat. Tot va funcionar molt bé i la gent ens felicitava pel gran espectacle que tothom va presenciar. Ho varem fer diumenge rere diumenge fins el dia que vas pujar a l’escenari i et vas posar a ballar.
De sobte va arribar l’estiu i vas desaparèixer, em vas dir que marxaves per feina. Una nit d’estiu la vaig viure pensant en tu, va ser en un concert dels Standstill, sabia que no ens veuríem però tenia una espurna d’esperança, per això et vaig estar buscant entre la multitud més de cent cinquanta minuts.
Però per sort més tard ens varem trobar en una festa de disfresses, jo anava disfressat d’astronauta i tu portaves un vestit de perdedor amb unes ulleres de pasta, i el nostre amic Jaume ens va dedicar una cançó. La festa de disfresses va ser curta però intensa, i com sempre vas tornar a desaparèixer. Però a finals d’estiu vas tornar, estava tan nerviós que em vaig presentar borratxo i tu en canvi caminaves pels núvols. Tots dos estàvem contents pel retrobament, i de fons jo podia escoltar musiques antigues, i entre l’emoció del retrobament ens tornarem a perdre entre la multitud.
Ara conto els dies, les hores, els minuts que queden per divendres. Em vas trucar i em vas dir que tenies ganes de veure’m, també em vas dir que un dia a les Rambles vas sentir la meva olor i em vas buscar, però jo estava tancat amb l’escriptora que va escriure el nou conte de la caputxeta vermella.
Ara només queda viure el pròxim divendres i espero viure el pròxim futur en una mateixa nau i sé que ens passaran coses bones.