S'ha acabat

Acabo de parlar amb ella. Sobre allo nostre. Allo que feia tant de temps que li amagava i que no em deixava viure en pau, en plenitud. Allo que em difuminava els pensaments i cohibia les meves voluntats. Allo... allo clar, pero indefinit, que em submergira, de nou, al mon de les tenebres, al mon de la solitud no desitjada. Avui, ara, fa uns deu minuts, he decidit renunciar a la cosa mes bonica que mai no havia format part de la meva vida. Avui, ara, fa un moment, he renunciat al meu tot, a allo, a l'unica cosa que darrerament em feia sentir valorat, desitjat, viu... Avui, ara, fa no-res, he encetat un viatge sense retorn, m'he pujat a un de tants vagons que tangibilitzen un tren amb destinacio DESIL.LUSIO; la remor del qual sentia initerrompudament dins el meu cap, com si l'inert acer que conforma la seva estructura passes a frec del meu cervell, com si fregues amb els laterals del meu motor central, a mesura que avancava; a mesura que el lleu sacseig del seu moviment picava a banda i banda del meu cap, bo i ferint els meus pensaments mes confidencials. Es un tren atapeit d'indiferencia, un tren ple d'homes, de persones -que tanmateix en aquests moments nomes puc imaginar amb rostres maculins- amb cares grises, moribundes; cares mal afaitades, deixades, demacrades pel pas del temps; un temps que nomes ha simbolitzat el trajecte cap a la mort dels seus cors; cares mortes en l'oblit d'aquells, o aquelles, que algun dia esdevingueren quelcom semblant a un oasi hivernal, a un somni d'estiu; cares que semblen tenir tatuades al front la sentencia "mai no hauria tornat a ser el mateix". Es la mateixa desesperacio que ha mogut aquest ramat de nuvols en blanc i negre el que m'ha fet pujar-me a mi en aquest trens: la desesperacio provocada per l'enyoranca d'aquells temps idil.lics en que hom sap que era el centre de l'univers d'una persona, pero que amb l'es-devenir dels dies s'ha tornat una de tantes infinites estrelles que conformen el cel de la vida, el cel de l'amor. Avui, ara, fa uns deu minuts, pero amb la certesa que per sempre mes, he decidit renunciar a ella. He decidit disfrassar-me de traidor enganya-indefensos, tot -valgui la redundancia - enganyant-la a ella, pero sobretot a mi mateix. Avui, ara, fa uns deu minuts, li fet arribar els tres mots mes dolorosos: s'ha acabat. I he marxat, he fugit, com sempre he fet quan m'he trobat "saturat", des d'aquella matinada d'un dia de marc de fa vint anys en que algu que ja no hi es em regala la vida.