Diari de la bonhomia

Un relat de: Pol.lux

En Tomeu Mateu no era un mal home, però aquell dia, en travessar la porta del despatx del seu cap, pogué notar com l'ira s'havia apoderat dels indrets més impensables i inhòspits del seu cos. A mesura que avançava pel corredor, empaitat per la resta de companys, que miraven d'esperonar-lo, una idea malversa recorria el seu cervell, que havia esdevingut una simple joguina en poder d'un foll sens escrúpols. Tot i que notava el cap més pesant que mai, segurament perquè tota la sang l'hi havia pujat de cop, la seva idea era clara; tan clara que ni tan sols s'havia adonat que tant de bonior li havia fet venir febre. Travessà la porta giratòria de vidre gruixut que donava al carrer i s'arrencà la corbata d'una estrebada enèrgica, sabedor que mai més no tornaria a posar els peus en aquell edifici fet d'alumini i farcit de prepotència.

En Tomeu Mateu no era un mal home, però els darrers mesos havia vist com el seu futur havia passat de ser prometedor a garantir-li únicament la supervivència; la seva, la de l'Iris i la de l'Eudald, el petit. Després de llicenciar-se en econòmiques, entrà a l'empresa de bracet amb l'Enric, el millor col·lega de la facultat i el millor amic del carrer. Tots dos havien destacat en els estudis, tenien un futur prometedor i ja gaudien d'un avenir que endevinaven meravellós. Tanmateix, una cosa els diferenciava: l'Enric era espavilat, extravertit i amb un gran do de paraula. En Tomeu, al seu torn, tímid, introvertit i retret, molt retret. Així que vet aquí que el dia que un dels dinosaures de l'empresa va desaparèixer del mapa en Jaume Comes, davant la disjuntiva, es decantà pel gran comunicador i es limità a picar l'ullet a en Tomeu: "tu seràs el següent".

En Tomeu Mateu no era un mal home, però havia hagut de veure com els mesos passaven, la panxa de l'Iris s'arrodonia i li passaven al davant tres nouvinguts. Per més inri, els aires de poder havien ennuvolat el cervell de l'Enric, que havia esdevingut un fatxenda inaccessible sense miraments envers el seu equip. Així, en Tomeu havia passat de ser el segon dofí a poc més que un lluç que es dedicava únicament a fer fotocòpies, dur els poniols i, si hi havia sort, entrar dades al full de càlcul. Feia massa temps que esperava un augment de sou que no arribava, i l'Iris, amb molt de tacte, li havia recordat que els del banc feia dies que trucaven i que l'Eudald freturava de roba nova. Tot plegat havia fet créixer una bola de neguit dins en Tomeu, que amb prou feines dormia dues hores al dia i havia de veure com els peücs del fillet feien riure, mentre els becaris es fotien d'ell davant dels seus nassos.

En Tomeu Mateu no era un mal home, però el dia que entrà al despatx de l'Enric després que hi fos requerida la seva presència la llum tornà als seus ulls. A la fi les tornes havien canviat i, potser, el vent li bufaria de cara. El seu millor amic, desconegut des de feia temps, el féu passar i li ordenà que segués en una butaca de pell negra. Sis minuts i mig de discurs més tard, en Tomeu quedà petrificat al seient, sense badar boca. El gest de la cara havia patit una metamorfosi severa, i el seu rostre envellí una dècada de cop i volta. "Tomeu, de vegades la vida no és justa amb tothom. Sé que això suposarà un gir de 180 graus en la teva vida, però no hi ha cap alternativa. Creu-me que em sap greu, de debò, sobretot per l'Iris i l'Eduard. Eduard, oi?".

En Tomeu Mateu no era un mal home, però aquella mateixa tarda agafà l'autobús, cap a la zona baixa de la ciutat. Després de baixar a la darrera parada, s'endinsà dins l'entramat de carrers i atzucacs que conformaven el barri més conflictiu de la gran vila i en un tres i no-res aconseguí el que volia. Ho amagà al camall dels pantalons i, fent-se passar per rancallós, desféu el camí i arribà a casa. "Què tens, Tomeu, fas mala cara". "No-res, vinc cansat de la feina. Què fa el nen?". Es recolzà a la barana del bressol i romangué quiet, sense gosar despertar-lo, durant una hora. "Avui no vindré a dormir, tenim feina al despatx". Agafà la gavardina i tancà la porta sense fer fressa.

En Tomeu Mateu no era un mal home, per això quan sortí al carrer i s'adonà que començava a plovisquejar féu el cor fort i refusà tornar a casa a agafar el paraigua. No volia fer enervar l'Iris, que prou patia, la pobra, ni tampoc despertar el nadó, que cada cop trigava més a adormir-se, des que ho feia amb la panxa buida. Decidí que, malgrat el plovisqueig, hi aniria a peu. Aquest cop, en comptes de tirar cap a la zona baixa, tirà cap amunt, fins a espetegar als xalets més cars i exclusius de la ciutat. Romangué a la cantonada del carrer fins que decidí que el millor lloc seria un terraplè que hi havia davant per davant. Sortosament, era ple de matolls, i no trigà a muntar-se un amagatall fet d'herbes punxegudes. S'estirà a terra, i esperà.

En Tomeu Mateu no era un mal home, però era tant l'odi que sentia que ni tan sols s'adonà que ja feia més de dues hores que s'esperava. El plovisqueig inicial s'havia convertit en plovisc, i no va tardar a esdevenir pluja. Hores d'ara el que queia era un xàfec de cal Déu. Els matolls que el cobrien no aconseguien repel·lir l'aigua de la pluja, més aviat facilitaven que calés en el cos d'en Tomeu, que ni tan sols havia percebut que fins i tot el moll era moll. No parpellejava, i tenia l'esguard clavat en la porta de fusta de l'entrada. De cop i volta se sentí un soroll de fons. Era un cotxe, i per la remor del motor devia ser de gran cilindrada. Els llums van il·luminar el carrer, fins que el vehicle aparcà davant la porta de fusta.

En Tomeu Mateu no era un mal home, però tan bon punt s'obrí la porta del conductor del tot terreny, col·locà el dit al gallet. Reconegué perfectament la figura que baixà del vehicle, vestida amb un abric de pell apelfada d'un conegut dissenyador italià. Malauradament, la porta que tenia davant per davant era la del copilot, així que es va haver d'esperar que fes la volta. L'Enric Orriols va baixar del tot terreny, obrí un paraigua enorme i es dirigí cap a la porta del copilot. En Tomeu pogué veure com li passava per davant, a uns quinze metres, i obria la porta de l'acompanyant. No sabé per què, però esperà que baixés el segon integrant del cotxe. Recolzà l'índex en la palanca d'acer amb fermesa, però la imatge que se li esdevingué al davant li congelà l'impuls, i romangué immòbil davant l'escena.

En Tomeu Mateu no era un mal home, per això li vingué un calfred en veure com l'Enric Orriols ajudava la seva dona, més embarassada que la lluna plena, a baixar del vehicle. No li importà que la pluja li fes malbé l'abric de disseny italià, i cedí el paraigua a la mare del seu fill. En Tomeu esperà fins que van entrar al xalet i abandonà l'amagatall d'herbes. Llençà el fusell al primer contenidor que trobà i corregué fins a casa. Obrí la porta d'una revolada i arrencà el nadó del seu jaç. Encara moll, l'abraçà amb força, galta amb galta. L'Eudald començà a ploriquejar. "Ens en sortirem".

Comentaris

  • tot i que[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 08-12-2008 | Valoració: 10

    començar cada paragraf amb la mateixa frase és un recurs un pel carregós, i potser no necesari, però has brodat un relat amb tanta correcció i amb un ritme tan precís, que acabes per ignorar aquest petit detall.

    Sincerament, si no ho has fet ja, ho faràs aviat, publicar alguna cosa, guanyar un bom premi, no ho sé si ho has fet, no et conec, i no ens ho dius a la bio.

    Crec sincerament que tens un bon futur com relataire o simplement com escriptor, i jo no sóc dels que ensabonen.

    salut i lletres!

    Ferran

    PS
    et seguiré llegint

  • fins i tot[Ofensiu]
    Jimbielard | 22-08-2008 | Valoració: 10

    en Tomeu, tot i ser un bon home podia haber fet un gir encara més gran a la seva vida si no veu la panxa rodona de la companya de l´Enric. tot i aixi hagues seguit sent un bon home. o no?

    Perfecte.. lligat desde la primera a l a ultima paraula.. Aquest... també a preferits.. xaval. si segueixes aixi m´esgotaràs l´espai que tinc reservat pels relats preferits.. espero que hi hagi marge!!!

    Iris, Eudal i Tomeu Mateu. .. noms propis amb personalitat!!!

    Una abraçada.

    Joan.

l´Autor

Foto de perfil de Pol.lux

Pol.lux

65 Relats

133 Comentaris

75018 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer la matinada d'un dia de març del 84 en una ciutat que només conec per fotos. Després d'un breu pelegrinatge familiar pel litoral català, sempre cap al sud, vaig anar a espetegar a Vilanova i la Geltrú, on resideixo actualment.

Malgrat la meva vocació per les lletres, una inèrcia gairebé congènita em portà, primer, a fer el batxillerat tecnològic i, dos anys després, em féu decantar-me per l'enginyeria informàtica. Sortosament, un grapat de fulls de calendari més tard, vaig redreçar el meu camí, i vaig cursar alguna cosa en la universitat que duu el nom del polèmic benvolgut Pompeu Fabra.

Quant al meu jo escriptor, mai no he passat de relataire aficionat, i és per aquesta raó que la meva obra es redueix a allò que podeu trobar aquí i a alguna altra cosa tan ridícula que em fa vergonya d'ensenyar.

Als lletraferits:

http://adhucat.blogspot.com