El caçador de capgrossos (V)

Un relat de: Pol.lux

Tal com deia, m'estava tot el dia observant des del meu finestrell. Donava al camp de futbol del poble, on veia com jugava la resta de nens del poble. Amb una mica de sort, de vegades se'ls escapava la pilota i anava a espetegar just davant de la casa dels meus pares. Jo aprofitava aquells instants per mirar d'establir conversació amb el nen encarregat d'anar a buscar la pilota, però mai no es prestaven al diàleg. Se'm solien quedar mirant amb ulls estranys durant un parell de segons i tornaven cames ajudeu-me al terreny de joc. Aquelles mirades receloses eren les mateixes que ens dedicava la gent del poble les poques vegades que els meus pares i jo hi sortíem a passejar.

Amb tot, aquell estiu va ser diferent, ja que va ocórrer una cosa inesperada. Una tarda era al meu finestrell, com sempre, observant la resta de nens, quan vaig percebre entre els jugadors una silueta estranya que no havia vist abans: la d'una nena. No cal dir que en aquell poble la pràctica del futbol estava reservada als nois, i les noies s'estaven tot el dia saltant a la corda i observant els nens des del rierol que passava prop del terreny de joc.

Com és evident, em va sorprendre que els nens del poble deixessin que una nena jugués amb ells, i vaig poder evitar fixar-me en ella. Duia uns pantalons curts que deixaven entreveure unes cames estilitzades i, a diferència de la resta de nois, sense crostes ni ferides. Els seus cabells eren rossos i dòcils i, tot i que li podien fer nosa quan corria, mai no se'ls recollia. Tot i ser una noia, no jugava pas malament a futbol, almenys al meu humil parer, i em va cridar l'atenció la manera que tenia de córrer, fent gambades grans i gairebé sense bellugar els braços. No vaig poder evitar que em fes recordar un documental de gaseles que havia vist feia poc a la televisió.

El cas és que durant uns dies vaig dedicar la meva atenció exclusivament a observar com aquella nena gasela jugava amb la resta de brètols del poble. Era tant el poder que tenia sobre mi aquella figura que fins i tot feia que em descuidés de fer avançar el punt del llibre, cosa que una tarda va provocar una bona esbroncada i un parell de bufetades per part de mon pare. Sense voler-ho ni ser-ne conscient, a poc a poc aquella figura em va absorbir, i em vaig enamorar de les seves cames interminables i dels saltironets que feia darrere la pilota.

Una d'aquelles tardes, en Xavier, fill del forner del poble, va centrar la pilota a l'àrea i la nena gasela va connectar un xut amb el peu dret, alt i fort, que va fer que l'esfèrica anés a espetegar davant del meu finestrell. Vaig poder sentir com la resta de nens se'n reien i obligaven la nena gasela a anar a buscar la pilota. Vaig notar com el meu pols s'accelerava, al mateix temps que ella s'atansava al finestrell cada cop més fent grans gambades, fins al punt que la meva sang va semblar congelar-se del tot en el moment que la nena gasela va agafar la pilota amb totes dues mans i se'm va quedar observant. En aquell moment vaig perdre la noció del temps, potser passàrem dos segons o tres minuts en aquella situació, observant-nos mútuament amb ulls com taronges i mirada estranya.

Els retrets de la resta de jugadors van trencar aquells instants màgics, i la nena gasela va tornar al camp, no pas sense dedicar-me abans un "adéu" que em va permetre sentir per primer cop la seva veu aguda i infantil, pròpia d'una nena de catorze o quinze anys. Al cap d'unes hores el sol es va pondre i el terreny de joc romangué solitari.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pol.lux

Pol.lux

65 Relats

133 Comentaris

65483 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer la matinada d'un dia de març del 84 en una ciutat que només conec per fotos. Després d'un breu pelegrinatge familiar pel litoral català, sempre cap al sud, vaig anar a espetegar a Vilanova i la Geltrú, on resideixo actualment.

Malgrat la meva vocació per les lletres, una inèrcia gairebé congènita em portà, primer, a fer el batxillerat tecnològic i, dos anys després, em féu decantar-me per l'enginyeria informàtica. Sortosament, un grapat de fulls de calendari més tard, vaig redreçar el meu camí, i vaig cursar alguna cosa en la universitat que duu el nom del polèmic benvolgut Pompeu Fabra.

Quant al meu jo escriptor, mai no he passat de relataire aficionat, i és per aquesta raó que la meva obra es redueix a allò que podeu trobar aquí i a alguna altra cosa tan ridícula que em fa vergonya d'ensenyar.

Als lletraferits:

http://adhucat.blogspot.com