El caçador de capgrossos (IV)

Un relat de: Pol.lux

Tot va passar feia ja catorze o quinze anys. Va ser la darrera vegada que vam anar a estiuejar a un poble on solíem anar els pares i jo. Tot i que hi vàrem acudir durant deu o onze anys seguits, ara mateix no recordava el seu nom ni tampoc la ubicació exacta. En aquella època la geografia no era el meu punt fort i, bé, tampoc no m'interessava gaire on queia aquell nucli de mala mort de carrers empedrats i església visigòtica.

Si he de ser franc, poc sovint havia tornat a pensar en aquelles vacances. De fet, els meus pares tampoc no s'hi havien esforçat gaire; potser era per aquest motiu que ni tan sols recordava el nom d'aquell indret. A partir d'aquell llunyà estiu de les acaballes dels vuitanta mai més no vam tornar a marxar de vacances, i el record d'aquell poble i de les històries que hi vaig viure durant la meva infantesa van esdevenir un tema tabú. Tanmateix, per bé que mai més no s'hagués tornat a parlar del tema, tots els membres de la meva família, que es reduïa als meus pares i a mi mateix, teníem molt present el que va succeir aquell any.

Hi vàrem arribar com sempre, a mitjan juliol, disposats a passar un mes sencer en aquell poble que triplicava el seu número d'habitants durant l'estiu. El meu pare hi havia comprat una casa poc després que jo nasqués, amb l'objectiu d'abandonar, tot i que només fos durant un més, l'estrès que suposava la gran ciutat. Ma mare solia dir que si fos per ella hi hauríem viscut tot l'any, però mai no va ser capaç de proposar-li fermament a mon pare, en part perquè era conscient que els negocis del seu home raïen a la gran ciutat, en part pel molt respecte i la manca de confiança que li oferia aquella figura.

Tot i ser de vacances, la vida al poble era tan rutinària com a la ciutat: mon pare es passava tot el dia estirat en una de les gandules del pati interior de la casa amb un got de llimonada a la mà i el telèfon mòbil a l'altra. "Ton pare és un home important, Uriel, ara no pot estar per tu", em solia dir la mare. Jo només reclamava una mica d'atenció per part d'aquella figura estranya, i tampoc no entenia per què no em deixava anar a jugar amb la resta de nois del poble i m'obligava a estar-me tot el sant dia a casa llegint llibres. "Ton pare només vol el millor per a tu, llegir et farà un home de profit com ell".

Així havia viscut tots els estius que havia passat en aquell casa: tancat a la meva cambra de parets amples i lúgubres tot mirant per un finestrell que representava la meva única via de contacte amb l'exterior. Cada cinc minuts solia desplaçar el punt del llibre que se suposava que estava llegint tres pàgines més endavant per si de cas mon pare irrompia a la cambra. No em preocupava el fet que em demanés quins eren els personatges, l'argument i la moral de la història, ja que ni tan sols s'adonava que cada estiu em feia llegir la mateixa novel·la.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pol.lux

Pol.lux

65 Relats

133 Comentaris

65828 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer la matinada d'un dia de març del 84 en una ciutat que només conec per fotos. Després d'un breu pelegrinatge familiar pel litoral català, sempre cap al sud, vaig anar a espetegar a Vilanova i la Geltrú, on resideixo actualment.

Malgrat la meva vocació per les lletres, una inèrcia gairebé congènita em portà, primer, a fer el batxillerat tecnològic i, dos anys després, em féu decantar-me per l'enginyeria informàtica. Sortosament, un grapat de fulls de calendari més tard, vaig redreçar el meu camí, i vaig cursar alguna cosa en la universitat que duu el nom del polèmic benvolgut Pompeu Fabra.

Quant al meu jo escriptor, mai no he passat de relataire aficionat, i és per aquesta raó que la meva obra es redueix a allò que podeu trobar aquí i a alguna altra cosa tan ridícula que em fa vergonya d'ensenyar.

Als lletraferits:

http://adhucat.blogspot.com