Sexe, mort i provocació: comentaris sobre Michel Houellebecq

He llegit les quatre darreres novel·les de M. Houellebecq i m'agradaria fer-ne una mica d'apologia, donar-lo a conèixer als relataires que no ho hagin fet i de passada mostrar la meva admiració per aquest intent de renovació de la novel·la clàssica.

1. Més enllà de l'ego provocador. Houellebecq (a partir d'ara, M.H.) és, òbviament, un tipus llest que sap que per arribar al gran públic necessita amplificar els aspectes provocadors de la seva literatura. Les seves novel·les (i em referiré sobretot a la darrera, "La possibilitat d'una illa") posen sovint l'accent en els assumptes escabrosos: si parla de sexe sempre tendeix a la pederàstia, els clubs d'intercanvi de parelles i el sexe en grup. Si reflexiona sobre les relacions humanes, se centra en les desequilibrades. Si parla de religió, es burla de la decadència de la catòlica i insulta el caràcter retrògrada de la islàmica -i fer això, a França, té el seu mèrit.
Però darrera d'aquest aparell potser propagandístic, M.H. posa el dit a la llaga. Retrata l'home actual amb una cruesa inaudita: el tracta de nen que no sap créixer, un egoïsta hedonista que només es mou per un plaer immediat, sense cap valor moral. La dona en surt més ben parada: aparentment, la tracta com un ésser espiritualment i humanamanet més evolucionat que sap respondre a d'altres causes.
No mostra cap pudor a l'hora de mostrar els seus fantasmes: obsessionat pel sexe, tan sols l'horroritza d'ell que impliqui la reproducció, un fet que li desagrada profundament. Fins i tot proposa la creació d'unes "freechild zones", urbanitzacions on els menos hi tenen l'entrada prohibida. M.H. juga a apropar i a allunyar narrador i protagonista d'una forma que em sembla magistral, perquè acaba per implicar el lector en aquest joc fins a avergonyir-lo de fer-lo sentir a la mateixa alçada moral del seu narrador més cínic.

2. Dins d'una tradició molt francesa. La provocació com a eina i com a recurs tenen una àmplia tradició a França. El Marquès de Sade ja va jugar al XVIII a escandalitzar nobles i burgesos amb l'estil irreverent i càustic. Posteriorment, Jean Genet -per a mi, un mestre indiscutible- va voler fer mal a les consciències de la classe mitjana amb els seus retrats de la sordidesa moral, i els jocs de miralls terribles on acaba per atrapar les nostres febles consciències. M.H. potser no va molt més enllà dels anteriors, però en canvi diria que ambiciona una literatura complexa, una obra densa i prolongada de novel·la en novel·la que vol explicar què és la societat actual. Potser s'excedeix en usar un nihilisme radical. No sé si és agosarat dir que podria ser el Balzac del segle XXI, però per a mi va en aquesta direcció.

3. La força de les imatges. Una de les coses que sorprèn agradablement en la lectura de M.H. és l'habilitat que té per construir anècdotes trivials que adquiereixen una gran força. A la darrera novel·la, el protagonista és un "graciós televisiu" a l'estil d'un Buenafuente però diria que d'un nivell intel·lectual superior, incapaç d'estimar ningú i finalment potser ja incapaç d'estimar-se a sí mateix. Però en aquest periple, sí que arriba a mostrar amor per un gosset faldiller que l'acompanya a tot arreu. En un moment donat, mentre passegen entre les obres d'un futur complex turístic (vegi's Marbella o Marina d'Or), una excavadora li esclafa l'animalet i al damunt els obrers se'n burlen. M.H. no ha disparat gaire contra la febre urbanística fins aleshores, però amb aquesta escena senzilla ja ho fa del tot innecessari.

4. La capacitat de canviar de registre sense grinyolar. M.H. no és un novel·lista experimental ni molt menys. En canvi, en cada novel·la assaja els canvis de registre interns, les veus inesperades, els salts temporals endavant -introdueix capítols de la més pura ciència ficció-, l'ús de textos de segons i tercers narradors, el to periodístic… Potser gosa fer una literatura que vol englobar gèneres -també hi introdueix poemes- en una demostració de valentia i de savoir faire. La intertextualitat, ben mesurada, dóna alegries al lector sense atabalaral-lo. Això actua com un bàlsam o una vacuna contra el desànim de la pseudo-prosa dels best-sellers: per fi algú afirma que vol fer literatura en majúscules (se'n surti o no).

5. L'impacte emocional. Al marge que construeix trames narratives sòlides i ben travades que no et deixen un sol moment per a respirar, acabes per sentir-te malament i aconsegueix (oh, meravella!) que reflexionis sobre tu mateix i la teva vida. És gairebé impossible que no t'hi vegis retratat -ridícul i patètic- en algun moment.
L'horror de l'home occidental davant la mort el tracta a través de la seva embaixadora, la vellesa. De fet, posa de manifest que ens espanta més envellir que morir, i ho fa d'infinites maneres, constantment: des de les fantasies de la clonació fins a les estratègies "clàssiques": lligar amb noies molt joves, l'ús de la cosmètica, la banalització de la vida quotidiana, la infantilització del desig…
A la novel·la anterior ("Plataforma") fa una crítica tan demolidora del turisme de masses actual, que a mi se'm fa molt difícil comprar un bitllet d'avió per anar a fer el ximplet a un país exòtic. D'entrada sembla que tan sols critiqui el turisme sexual, però al capdavall demostra que dins de cada turista hi ha un penós turista sexual, un voyeur ridícul que paga una fortuna per contemplar les misèries tropicals. Té la capacitat per mostrar tots aquells aspectes infantils, buits i grotescos de la nostra societat avorrida i adinerada, devorada per la publicitat i per la persecució d'una felicitat de plàstic, prefabricada i envasada, que acaba provocant una frustració terrible. En aquest aspcete, potser també té alguna cosa del Flaubert de Madame Bovary.

I en fi, ja n'hi ha prou.