Sempre amb jo, amic meu...

Com cada dia, vaig aixecar-me i em vaig disposar a anar a classe. Tenia 8 anys i acabava de tornar de les vacances de nadal. Era dia 15 de gener, plovia i feia un temps molt extrany.
Vaig arribar a l'escola i vaig veure com molts mestres ploraven abraçats, què havia passat? viag intentar averiguar-ho preguntant als meus companys. Ningú sabia res, hauriem d'esperar a preguntar-li al nostre tutor.
Entràrem a classe en silenci, tothom estava assustat. El professor es va asseure i ens demanà que traguéssim el llibre, la delegada, en nom de tots, s'aixecà:
-Miquel. Per què tots estau plorant? Nosaltres volem saber què passa.
El professor no va dir res, només vam veure com una llàgrima queia suaument per la seva galta. Les classes abans de l'esplai es van fer eternes, tothom estava en silenci, tots teniem por; però a la fi sonà el timbre i tots vam correr cap els altres companys que ploraven a un racó. Ens hi acostarem i en Xavi aixecà el cap:
-N'Àngel... ha mort.
En aquell instant vaig notat com el meu petit cor es desfeia en milions de trossos, el meu món de porcelana s'acabava de trencar, tot el que jo creia va resultar mentida.
No recordo que més vaig fer a l'escola, el meu cap va quedar suspens a l'aire sense saber que feia ni que pensava. Volia que tot fos un malson i sentir sonar el despertador.
Vaig arribar a casa i amb esperança de descobrir que tot era fals vaig posar el telenotícies. Per tot deien el mateix:
-Ahir per la tarda dos nois d'Esporles van caure al mar arrossegats per una ona, el petit de vuit anys l'han trobat mort aquest matí; al germà de tretze encara el cerquen...
No ho volia creure, canviava intesivament de canal cercant-ne un on digués que en Marc era viu, però res... Només vaig aconsseguir trobar-me amb una cosa pitjor, el cos de n'Àngel estès a terra, la seva mà més blanca que mai...ell, mort.
Van passar 5 dies abans de que trobassin en Marc, el temps no ajudava gaire a que ho fessin, i jo seguia somiant amb ell, a sobre d'una roca demanant que l'anàssim a cercar. Però com tots els meus altres somnis, aquest també es va fondre. En Marc també era mort.
Va arribar el dia del funeral, els hi haviem de dir adéu com es mereixien. L'església, malgrat ser enorme, era plena a rebossar, molta gent va quedar-se a fora perquè no hi cabia. Jo acompanyada en tot moment de ma mare, seia a un banc amb les meves amigues al costat. Va començar la missa i malgrat que quasi tot eren infants de la meva edat, no es sentia res més que la veu del capellà. Abans d'acabar una tia dels nens va aixecar-se i va llegir una carta que na Magdalena, la mare dels nois, havia escrit per ells. Quan va acabar-la es va sentir com tots esclataven a plorar, tots aquells nens que fins ara havien estat forts es van enfonsar en un mar de llàgrimes...jo també vaig fer-ho. Vaig caminar cap al banc, on la seva mare esperava a que la gent li donés el consol. Tot el camí em repetia dins el cap el que havia de dir-li " en el cel ens vegem..." però quan vaig tenir-la davant vaig quedar-me muda. Les paraules es negaven a sortir, només em queien llàgrimes i més llàgrimes. Ella em va abraçar i va dir-me:
-Petita no has de plorar, n'Àngel no voldria veure't així. Ell està en el cel i vos guarda a tots. Si aixeques el cap veuràs una estrella que brilla més que les altres, és ell que ens protegeix.
Va fer-me un petó i es va abraçar amb ma mare.
Des d'aquell dia, no he tornat a ser la mateixa. Amb vuit anys vaig patir les males passades que et dóna la vida i he de reconeixer que encara no ho he aceptat, segueixo pensant que en qualsevol moment ell tronarà dient que era una de les seves bromes que ens feien riure a tots. Cada vespre, aixeco el cap i miro al cel. Quan trobo l'estrella que brilla més que les altres me la quedo mirant i em dic a mi mateixa:
-Sempre amb jo, amic meu...