Samer

Un relat de: ignasicarsícostas
Són les nou passades de la nit. Potser avui em tocarà a mi fer la travessa fins a Kos. Ja he parlat amb els caps que han de portar-m’hi. Estic sota un arbre de fulla molt densa al Parc Ülkuyular de Bodrum, a Turquia, no sap ningú el fred que fa aquí a les nits i els dies tòrrids impossibles de suportar. Bé, si que ho sap més gent, tots els companys que han vingut amb mi des de tots els racons de Síria. Que lluny queda Alep, la meva ciutat, els meus pares tristos perquè el seu únic fill ha fugit sense rumb cap un suposat món millor. Com els enyoro!
Com m’angoixen els records, encara no fa una setmana que ma mare em cridava que pugés a dinar i em mirava dient el meu nom, “Samer”. Jo treballant als baixos de casa amb el meu company Rami, tots dos enginyers agrònoms. Era petit el nostre negoci, però anàvem tenint clients i en sortíem prou bé per viure amb comoditat en els pisos d’aquell edifici dels quals ara només queden runes.
Ha estat un viatge llarg i penós de casa fins aquest port turc que té Europa a tocar, només em manquen uns pocs kilòmetres de travessa pel mar, potser vuit o deu, i seré a un país, a un continent on la pau regna, podré refer la meva vida i si els pares no són morts portar-los amb mi. No Samer, no pensis això dels pares, segur que sobreviuran i tornarem a estar junts.
Em sembla que m’embolicaré amb la manta perquè comença a fer fred un altre cop i sense quasi menjar al cos, encara el sento més aviat.
Enviaré un missatge amb el mòbil a la mare dient-li que crec que avui embarcaré, segur que la fa feliç, poc tinc que escriure doncs vull que la bateria em duri tot el trajecte.
Pel carrer ve una furgoneta, potser és la meva, recullo ràpid. Està cridant a gent, em sembla que ja és plena. No, no era la meva. Si us plau, que vingui aviat, que vingui aviat.
Un altre, aquesta es veu més nova, a veure, sento com diu els noms una mica fluix, m’han cridat! han dit Samer! Corro cap el vehicle.
Aquests homes, dones i nens deuen ser de diversos països perquè sí bé ens saludem en àrab després parlem llengües diferents. Potser hi ha un parell de sirians com jo.
La furgoneta ja ha arrencat, quines corbes, espero que la platja no sigui molt lluny. No fa calor, però anem tan amuntegats que es fa incòmode i sort que tothom ha tingut esme i porten només una bossa o una motxilla com jo. Quin conductor, d’acord que la carretera o el camí no deu ser el més recte del món, però és que només fa que accelerar i frenar, a veure si es mareja algú i comencem malament el viatge.
Si que triguem en arribar, clar, la platja amb la barca no pot estar al costat de la ciutat, segur que en busquen una de ben amagada. Paciència Samer que tot això acaba de començar, no et posis nerviós, calma’t.
Ep! Sembla que anem més poc a poc i per una forta baixada, deu ser el camí que porta a la platja, ja estem a prop. Motxilla, telèfon, no he perdut res, he d’estar atent.
Ens parem. Com és que ningú ens obre? Ara. Surto del vehicle. Quina caleta més bonica i les llums de Kos al fons... Grècia, que a prop estic d’Europa, d’una nova vida. Hi ha un cartell que posa Platja de Lambri.
Un home em demana els diners abans d’indicar-me a quina barca haig de pujar. Busco per la motxilla i trec un feix de lliures síries, és un munt de diners, en euros deuen ser uns quatre mil, però valdrà la pena, és una inversió, com quan vaig anar a Damasc a la universitat.
Em diuen quina és la meva barca, el pont que em fa falta, les quatre passes per arribar a la terra promesa. Es una barca inflable amb un motor fora borda. Sembla un pèl senzilla, bé, la travessa tampoc és gran cosa, uns vuit kilòmetres i les llums de Kos m’il•luminaran.
Jo diria que anem masses en aquesta barca, devem ser una cinquantena i no crec que estigui pensada per més de divuit o vint persones. Suposo que ho tenen tot pensat i calculat, segur que resistirà la travessa, a més el mar es veu molt calmat.
Què diuen? Que no ve ningú d’ells amb nosaltres? Li està explicant a un grup de tres kurds com funciona el motor. Que si segueixen les ordres tot anirà bé. Es veuen les llums d’Europa i per tant no pot passar res dolent. Vaja, ho deuen fer així sempre i algú de Kos deu portar la barca de tornada.
Veig homes que semblen ser de diferents nacionalitats, una desena llarga són sirians com jo, dones també, africanes, algunes embarassades i nens. Pobrets s’adormen de seguida només pujar a la barca, els hi passarà ràpid així, millor.
Els kurds arrenquen el motor, sona bé, ens movem. Ai! adéu terra meva, tornaré, tornaré de veritat. La platja es va allunyant poc a poc, amb la mà puc tocar l’aigua de plens que anem, hi ha Lluna quasi plena, és com un regal per fer el viatge, així ens veiem tots. De fet semblem corders anem tots a tocar els uns dels altres, sort que jo estic a la vora, no vull ni pensar com es senten els del mig.
Mira Samer, ja sortim a mar obert, ja deixem enrere les puntes de la cala, una altra barca ens acompanya, deu haver sortit de la platja del costat. Quin fred! Sembla mentida al temps que estem, sort que porto la jaqueta si no m’hauria mort de fred.
Això deu ser ja mar obert, la calma s’ha tornat en ones fortes, mar arrissada com diuen. Els del meu voltant estan posant mala cara, algú del mig avança com pot fins la vora i vomita, sort que jo no m’estic marejant, deu ser horrible.
Quines ones! Cada cop més fortes, l’aigua entra dins la barca i ens està deixant a tots xops, pobres nens deuen estar gelats.
En ve una de molt alta, no sé si aquesta barca aguantarà. Què? Què ha passat? Han caigut dos dones i un home a l’aigua, els hem d’ajudar, però com? No em puc ni moure, on son? Les ones els han allunyat en pocs segons. Quina desgràcia, quina desgràcia! Si estem a tocar de Grècia, les llums són cada cop més clares i més fortes, no sé quan pot faltar, però si us plau que arribem ràpid.
Sembla que potser les ones no són tant fortes i ens donen una mica de treva. Però ara que passa? Què són aquests crits? No, no pot ser que la base de la barca s’estigui separant de la vora, entra aigua a dojo, cada cop més aigua, més gent marejada, millor que no es mogui ningú, això és com una barca de paper com les que jo feia i deixava anar riu avall quan era petit. Maleïts homes, que ens han fet? El forat cada cop és més gran i la gent s’amuntega a la meva banda, ens enfonsarem. Ens enfonsarem! No, no pot ser si gairebé ja estem a terra, que deu faltar un parell de kilòmetres a tot estirar?
Què passa ara?! El motor no, si us plau el motor no pot parar-se! Ja està s’ha parat. La gent crida i cada cop m’acosten més fora la vora. Què ens han fet aquells homes? Els vam pagar per la travessa i, això sembla un taüt sense tapa. Què farem ara? Sense motor i el casc esquinçant-se per moments. La gent té pànic, tothom crida.
No, no, no....la barca es tomba! La motxilla, on és? La gent em cau al damunt, homes, dones, criatures....Quants crits, m’ofega el pes de la gent, m’ofega...
On sóc? On són tots? Aquesta barcota encara sura, mentre pugui estar agafat a ella estic salvat, nedant segur que arribo a Kos, aguanta Samer, resisteix.
Sembla que la barca s’enfonsa, sento com m’estira avall, som uns quants companys aferrats a ella però van deixant-la anar poc a poc.
No puc, no puc aguantar més, res em deixo anar i arribaré nedant. Cada cop hi ha menys gent al meu voltant. I les pobres criatures? No ploris, sigues fort, neda, mira les llums, només a elles i neda sense parar cap a elles. Et salvaràs!
Nedo, moc els braços sense pauses. Encara suro. M’he tret la jaqueta, els pantalons i les sabates, així peso menys, vaig avançant poc a poc, però em moc de lloc. Al voltant potser hi ha una desena de companys, mentre seguim junts res ens pot passar.
Ja fa estona que nedo, estic cansat i l’aigua és molt freda, les llums no semblen apropar-se, però haig de seguir. Neda Samer! no hi ha altra sortida. El grup ens hem anat separant, segur que estan davant meu, ells arribaran i vindran a buscar-me, si no puc nedar més, només cal que em mantingui flotant i, al fer-se de dia, em trobaran, ells alertaran als guardacostes, segur. Descansaré una estona fent això, deixant-me surar. Que freda està l’aigua, però no hi pensis, només sura.
Quanta estona deu haver passat? Sembla que surt el sol i, jo potser m’he allunyat una mica de la costa, tinc les cames i les mans adormides. He d’aguantar una mica més. Amb el dia vindrà també més calor i em trobaré millor, estic sol, no veig ningú més al voltant. Quina set que tinc, em noto la llengua inflada de l’aigua del mar. Miraré per on surt el sol, em fixaré en ell i això em donarà forces per aguantar més estona. Intento no pensar massa.
El sol ja és dalt de l’horitzó, ja no veig llums a la costa, sembla que vegi el perfil de l’illa, o potser no. Em sento marejat i no sé molt bé on és Grècia i on Turquia.
Per fi, estic salvat! Sento el soroll d’un motor, segur els guardacostes ens estan buscant, des de Turquia algú deu haver avisat que veníem. Que malament em trobo, però he de resistir uns minuts més, els de salvament deuen estar aquí a prop.
M’adormo, no puc aguantar el cap fora l’aigua i vaig fent capbussades. Quina son, no sento res, cap motor. No em sento a mi mateix, m’enfonso, no puc més.
Ja no veig l’aire sóc tot sota l’aigua, vull dormir però... tinc por, tinc molta por!
Què m’està passant? No puc respirar, m’ofego, m’ofego, quin mal, tinc por!
Mama!

Comentaris

  • Molt ben escrit[Ofensiu]
    Montseblanc | 08-10-2016 | Valoració: 10

    Et confesaré una cosa. Quan a la tele surten les notícies amb informació com el que expliques al teu relat, la tanco. No ho puc evitar. Perquè sino ploro... Però el teu relat l'he llegit sencer. I m'he esborronat i he sentit el fred i la desesperació i també la culpabilitat de mirar cap un altre cantó...
    Gràcies!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: