La llei de Hooke

Un relat de: ignasicarsícostas
Nota prèvia: Aquests fets i l'ordre en què van ocórrer i el gènere dels personatges són reals. El nom dels personatges no ho són, així com tampoc ho és el personatge del narrador. El perquè de la història pertany al món de la psiquiatria, un misteri.
LA LLEI DE HOOKE
El límit elàstic és la tensió màxima que un material elastoplàstic pot suportar sense sofrir deformacions permanents. Si s'apliquen tensions superiors a aquest límit, el material experimenta un comportament plàstic amb deformacions permanents i no recupera espontàniament la seva forma original en retirar les càrregues. En general, un material sotmès a tensions inferiors al seu límit d'elasticitat és deformat temporalment d'acord amb la llei de Hooke. Aquesta llei, que entenem fàcilment quan pensem en una molla que recupera el seu estat inicial, o no, segons la força que hi apliquem, sembla incomprensible si volem utilitzar-la per explicar la ment humana. Però podem fer un esforç per emprar-la i veurem com hi té relació.
La ment és tan misteriosa que podem anar carregant-la de pes i ella s'adapta fins a un punt on queda deformada i ja no recupera el seny ni la clarividència que hauria de tenir per viure en pau amb ella mateixa.
Algunes persones segurament suporten més pes que d'altres sense embogir. Altres potser ja naixem boges. Segurament jo pertanyo a aquest segon grup, com la protagonista de la història que m'acaben d'explicar i que jo, apassionat per ella, corro a escriure perquè en quedi testimoni per a les generacions futures. També perquè, com que estem afectats per la mateixa llei, la puc comprendre millor que la resta de la gent.
El món no es pot permetre massa persones com l'Olga o com jo, en què la llei de Hooke té un valor massa elevat. Tenim la ment que ha superat el punt de càrrega màxima i ens movem pel món amb el seny deformat, tant, que no veiem la diferència entre el que és real o irreal. No sentim res de diferent estant a una banda o a l’altra del resultat matemàtic.
Els actors d’aquesta tragèdia que escric, de fet només transcric, són una parella de germans, el Sergi i l’Enric. Tots dos han sobrepassat la cinquantena amb escreix, tots dos tenen la vida còmoda i solucionada a força de treball. L'Enric treballa com a operador de càmera de la televisió de la ciutat on ocorren aquests fets. El Sergi, com a dissenyador gràfic, amo de la seva pròpia i rendible empresa.
L'Olga, la nostra protagonista i a qui jo veig amb més afecte que els altres, és la germana del Sergi i l'Enric, però nascuda anys més tard, massa, com si no fossin germans, potser cosins llunyans. Despatxa en una farmàcia. Atractiva als quaranta i molts anys, porta una vida, segons ella, del més normal. No ha volgut comprometre's mai de per vida, almenys fins ara. Sense fills, la canalla no està feta per a ella. Cada cop que ha de servir medicaments per a infants o la llet en pols que substitueix el pit d'una mare, es relaxa i es reafirma en la sort que ha tingut de no quedar-se mai embarassada. També hi ha un racó de seny en el seu cervell profund que la fa saber boja, molt amagat, molt apaivagat per explicacions i raonaments que ella mateixa es fa i que la justifiquen, però sap que el fet de no tenir fills farà també que acabi una de les estirps dels que no complim la llei de Hooke.
L'últim actor important, els altres seran simples figurants, és la parella actual de l'Olga, el Miquel. Actual, en aquest context, pot semblar inversemblant perquè han deixat la relació, l'han reprès de nou, han sigut infidels i s'han dit tantes mentides en tantes i tantes ocasions que ja no saben si allò que senten entre ells pertany al passat, és present o es produirà en el futur. Més o menys tenen la mateixa edat i una experiència vital semblant, per tant no hi ha cap dels dos que tingui avantatge sobre l'altre.
I per què no? M'hi afegeixo jo, no com a actor, sinó com a regidor del plató d'aquestes vides. Observant, deixant fer, procurant que res surti de mare, controlant-t'ho tot. Però, és clar, sense posar límits. No, en aquesta història no puc posar-hi límits, no m'ho permetria l'Olga. Potser soc més un apuntador, que, vigilant constantment els actors, només repeteixo en veu baixa un text ja escrit i que de seguida veure'm.
Triem qualsevol ciutat de l'arc mediterrani, aquest és l'escenari. L'actualitat és el temps en què es desenvolupen els fets. Tots els personatges són urbanites lligats a aquesta ciutat triada i de la qual no poden desenganxar-se. Gent corrent, com els descriuria el Robert Redford en la seva famosa pel·lícula com a director.
Fa uns mesos, bastants, millor... fa uns anys, l'Olga li va regalar al Miquel un cadell de gos de raça setter color canyella. Fins aquí, tot correcte. Només va posar la condició que el tingués a casa d'ell. El gos, a qui van anomenar Trotski, va anar creixent en un ambient feliç i planer. Sempre va ser un gos falder i molt afectuós, l'únic defecte que tenia era que no dominava com era de gran, pujant sempre a la falda com si fos un gosset de mesos. El que vulgarment anomenem com un gos analfavolumètric.
Un dia, per sorpresa i sense avisar, la ment de l'Olga es va deformar. Ni el millor psiquiatre en sabria el motiu. Un físic, potser sí.
El primer que li va passar pel cap va ser enfrontar-se unilateralment amb els dos germans, passant en un parell d'anys d'una convivència i una estimació fraternal a un odi visceral.
El cervell, sí, el cervell, no la consciència de l'Olga, havia anat elaborant un pla de rebuig cap al Sergi i l'Enric. Que si no l'havien avisat per aquell aniversari? Que si s'havien trobat ells dos sols? Que qui l'ajudava amb la mare? Per què anaven de vacances les dues famílies i a ella no li deien res? Aquell sopar, aquell retret, aquella mania compulsiva que havien agafat tots dos per fer-la infeliç, per torturar-la, per fer-la sentir menys que res... Ja podeu imaginar mil i una coses més.
El primer pas del pla va consistir a enviar-los correus electrònics amb tota mena d'insults, comentaris esquerps i salvatges, deixant-los en ridícul en les xarxes i portant-los la contraria en qualsevol tema que toquessin. Fins a arribar a un punt d'agressió insostenible en què els germans, cansats de tants atacs, la van deixar de banda per salvar la salut mental pròpia. Era folla i no podien fer-hi res.
El segon pas que va ordir, ja més maquiavèl·lic, va ser enemistar el Miquel amb els seus dos germans. L'odi envers la seva parella ja es gestava des de feia temps.
Suposo, mirant-t'ho amb perspectiva i comprensió, que, com ja no podia barallar-se més amb els germans, va haver de buscar una nova víctima. Descartant els col·laboradors de la feina per qüestions pràctiques, a qui tenia més a prop era, naturalment, el seu company.
La destrucció va començar utilitzant també les xarxes informàtiques, la teranyina, i aprofitant-se de les absències puntuals del Miquel, enviava compulsivament correus als seus germans, suplantant la personalitat del noi, amb —altra vegada— tota mena de retrets, vexacions, insults i ofenses fent que els germans ni responguessin, ni volguessin posar-s’hi en contacte, pensant que ara ja era la parella la que s'havia trastocat del tot.
El temps és traïdor i corre a més velocitat del que nosaltres ens pensem. Així van transcórrer uns anys, en què els germans i l'Olga cada cop s'ignoraven més. Aquesta separació era proporcional a les agressions que rebien d'ella i suposadament del Miquel, la seva parella que ho ignorava tot.
Des del meu atri on albiro tots els actors, em cal dir que el Miquel, inexplicablement, no patia per aquell silenci entre germans i per l'actitud hostil que mostraven si coincidien puntualment, cosa realment difícil, ja que vivien en diferents ciutats de l'arc mediterrani. «Coses de família, millor no ficar-s'hi», pensava, ingenu.
Durant aquests anys, el Trotsky va créixer esdevenint un gos afectuós com pocs, dels que segueixen el seu amo com la seva ombra, i el Miquel no podia estar una estona sense ell que ja l'enyorava. Potser... No! Segur, el gos era un dels pocs innocents que hi havia en aquesta tragèdia de proporcions descomunals i que, vosaltres, infeliços, desconeixeu que tot just acabava d’arrencar.
A l'Olga, durant aquest temps, les forces que deformaven la seva ment van anar creixent fins al punt que, tenint l'objectiu del Miquel, el va fer virar de grata parella a diana on havien de fer cap tots els dards.
El cervell de l'Olga, ara ja maquiavèl·lic, no deixava de donar voltes sobre on es trobava la línia de flotació del Miquel, on calia disparar per enfonsar-lo, si no de per vida, almenys per una bona temporada. I rumiar tant va tenir el seu profit.
El Trotsky va emmalaltir, de sobte, i en un parell de dies i sense poder-hi fer res va morir, enverinat mitjançant les mans de l'Olga. El Miquel, destrossat, no entenia com un gos ple de vida es podia apagar en dos dies i quedar-se ell sol de nou, sense el seu company. Quina tristesa! Quin enyor!
El dol per l'afectuós gos va tenir un efecte letal sobre la parella. Com quan mor un fill i és més dolorós seguir la vida plegats que trencar la parella i fer-se una vida nova, sense records comuns.
La relació anava i venia, es llançaven tota mena de retrets, s'insultaven, perdien tot el respecte l'un per l'altra, mentre alhora feien l'amor de manera salvatge com en una pel·lícula i després passaven abraçats una tarda en un banc del port mirant com el Sol desapareixia darrere de l'horitzó. Una relació destructiva total.
Aquell fet de l'Olga amb el Trotsky no el vaig entendre, i mireu que m'esforço per justificar la seva malaltia i comprendre una llei física, però no puc suportar veure patir cap mena d'animal. Ni les mosques, les mato i prou, sense sofriment, potser és el que va pensar ella.
Aquest desgavell que feia niu en la ment de tots dos encara deformava més la molla que substituïa el cervell, tensant i tensant l'artefacte en direccions oposades.
Malgrat tot, l'Olga demanava més, havia de fer mal i havia de ser el centre de l'univers alhora, necessitava ser adorada. Continuava rumiant on podia atacar de nou, al Miquel li podia fer mal psicològicament, el podia anul·lar, però no podia fer-li mal físic, aquell pas era massa arriscat. La solució, la incògnita de l'equació que calia esbrinar la va resoldre una nit calorosa d'insomni: la víctima havia de ser ella mateixa. S'havia de suïcidar i fer-los sentir culpables, jugada mestra. Escac i mat.
Ai! Però el cervell ens fa ser molt més recaragolats del que pensem. Jo mirava estupefacte l'escena per la maldat que creava la dona. Si aquest enginy l'hagués aplicat en acabar amb la fam del món, segur que se n'hauria sortit. I tant!
Ho va preparar tot meticulosament, va fer recerca, volia un mètode indolor. I ella encara no n’era conscient, però havia decidit fer un viatge d'anada i tornada. Unes quantes nits davant d'internet, una depressió fingida, un metge maldestre, uns ansiolítics i uns hipnòtics en forma de càpsules a la mà. L'attrezzo estava tot llest i preparat. Ara calia envoltar-ho tot amb una mica més d'aire de tragèdia, per això va enviar diferents correus, que aquí reprodueixo de forma tosca per no fer-ho massa llarg.

De: Olga
A: Sergi i Enric
Assumpte: Comiat
Germans, vam ser molt feliços tots tres d'infants. La cosa s'ha torçat de grans, per això m'estimo més marxar, desaparèixer i així vosaltres seguireu feliços amb les vostres vides sense ser jo un llastre que us molesti. No us sentiu culpables, però me n'haig d'anar.
Segurament, quan llegiu aquest correu, ja no hi seré. Això no vol dir que marxi a viure lluny, no... no. Ja no hi seré, no quedarà res de mi. Hauré mort.
Sempre us he estimat, no sé si vosaltres tant com jo.
Adeu.

De: Olga
A: Miquel
Assumpte: Comiat
Estimat Miquel, t'estimo amb bogeria malgrat que la nostra relació sigui tan tempestuosa. Ja he escrit als meus germans i et dic el mateix a tu. Marxo, marxo lluny perquè sense mi puguis ser feliç, trobis una nova companya millor que jo i puguis gaudir de la vida.
No m'ho tinguis en compte, no et sentis culpable per no haver pogut portar la relació a bon port. Això sí, no m'oblidis i quan estiguis amb algú altre pensa, encara que sigui un instant, en mi.
No marxo a viure a un altre país o una altra ciutat lluny de vosaltres, marxo del tot, em llevo la vida, em vull morir, potser no he sigut prou bona per a tu. Quina pena tan gran tinc al cor.
He de confessar-te una cosa just abans de marxar. Jo vaig matar el Trotsky. No sé què em va passar, devia estar ja malalta i vaig embogir de gelosia. Jo te'l vaig donar i jo te'l vaig arrabassar.
Petons, me'n vaig.
Adeu, Miquel.

Ooooh! Genial, excepcional, amb aquests missatges aconseguia que els tres homes se sentissin culpables la resta de la seva vida. Ella, calculadora com la millor matemàtica, ho tenia tot preparat per prendre els medicaments i quedar inconscient, però sense empassar-se la dosi suficient per morir. De manera que els donava un espant de dimensions infinites i, a més de confessar, els tindria tots al palmell de la mà, preocupats per ella. En uns dies estaria restablerta, una temporada més fent-se la figaflor i a la càrrega de nou.
Creieu que s’havia acabat tot aquí? Doncs no, segueix i segueix. La molla es pot allargar més encara o, al contrari, potser fa temps que ja ha superat el punt de no retorn.
Setmanes després de sortir de l'hospital i passar ingressada quinze dies en un centre psiquiàtric, només posar els peus fora, va deixar de prendre els medicaments receptats per l'equip de metges, els quals, de fet, eren estèrils per curar la llei de Hooke.
El següent que va fer va ser portar-li al Miquel un cadell de gos per reparar... —vull dir-ho així— la mala traça que va tenir amb el Trotsky. El Miquel el va acceptar de bon grat, li agradava la lleialtat dels gossos i l'estima incondicional que aquests donen, però el que va fer l'Olga no sabia si podria perdonar-l’hi mai, oblidar-ho segur que no.
Els germans seguien enfrontats amb ell, les coses que figuradament havia dit per correu electrònic el feien una persona totalment prescindible, millor ignorar-lo i un problema menys. Un cuquet, però, els molestava en el pensament al Sergi i l'Enric, ja que durant aquells dies de l'hospitalització de l'Olga, el Miquel els havia semblat una persona afectuosa i cabal, lluny del posseït que semblava en els correus.
Durant uns sis mesos la tempesta es va calmar. La molla semblava que, fins i tot, podia recuperar la seva forma inicial. Hi havia pau entre aquests actors. Els germans feien la seva vida amb contactes puntuals amb l'Olga. Ella i el Miquel vivien com una segona etapa de nuvis. Un dia ella es quedava a dormir a casa d'ell, l'endemà potser era a l'inrevés. Moltes cases, molts llits, molta passió, però tot mal dosificat, mal mesclat.
Potser va ser aquest desordre el que va fer activar de nou la llei de Hooke, començant a tibar els extrems de la molla en direcció contrària fins a portar-la cap al punt de trencament o de deformació definitiva de nou.
La història es repetia. L'Olga, després de l'estona de sexe salvatge amb el Miquel, anava a l'ordinador de l'home, el qual dormia plàcidament després, no ens enganyem, de l'esforç per voler fer sexe com un jovenet. Davant la pantalla, sense saber ni com ni per què, les mans van tornar a anar cap a les tecles de les lletres per tal d’escriure un correu electrònic. Els missatges enverinats van iniciar de nou el camí cap a les bústies dels germans.
De les ments dels germans només sortien els mateixos pensaments: quina mania que tenia aquest paio en insultar-los perquè, segons ell, no feien prou cas de la germana. Qui es creia ell que era per escriure'ls aquelles coses? No fer-hi cas i esborrar automàticament qualsevol correu que provingués del Miquel era el més pràctic. Això comportava, alhora, que no es parlessin entre ells i que cada u visqués amb la seva veritat o amb la seva ignorància, però amb una hostilitat que només la distància tenia cura que no anés a més.
De fet, això ja és comú quan s'apliquen fórmules científiques sense seny, el laboratori explota. I aquell tornava a arribar a la temperatura crítica abans de la seva destrucció final.
La relació entre la parella, passats els coits de reconciliació, va començar a decaure de nou. Els retrets de l'Olga cap al Miquel per no defendre-la davant de les agressions dels germans, que ella mateixa provocava, eren constants. I també per qualsevol cosa a la qual ella es pogués aferrar per poder amargar la vida del seu, suposat, enamorat.
Per a mi, evidentment, la persona més atractiva i que podia justificar més era l'Olga. La llei de l'elasticitat és implacable i ella estava totalment immersa en ella i en els seus efectes, era una víctima com jo. I ja se sap que la millor manera d'entendre algú és passar pels mateixos tràngols.
Els germans i el Miquel eren purs efectes secundaris, com el foc que es produeix en aportar calor al fòsfor, com un canvi de color produït per un canvi de pH en una reacció àcid-base. Res d'interessant, res a mesurar ni a observar, efectes massa coneguts, predictibles i negligibles.
El cervell de l'Olga va arribar a tensions extremes, mortificant tothom que hi havia al seu voltant. Tant va ser així que, ja en caiguda lliure i final, la seva primera víctima va ser altre cop el cadell del Miquel, l’Stalin. Aquell no podrà oblidar mai l'efecte de perdre un company per segona vegada. Aquella fatídica tarda, quan va tornar de la feina, se'l va trobar al passadís, com quan dormia, però la sang que li vessava de la boca, del nas i la llengua, el van fer arribar a la conclusió que també havia estat enverinat. Es va asseure derrotat a la seva taula de treball, on al cap d'una estona va poder veure una nota de l'Olga i uns correus electrònics cap als seus germans on de nou s'acomiadava de tots. Marxava perquè no podia viure sentint-se tan poc estimada, tan menyspreada i ignorada per la gent que ella estimava més del món i a la qual es lliurava incondicionalment en tot el que la necessitessin, li demanessin o no.
«Potser sereu culpables de la meva mort, però no us hi sentiu» deien els papers i les lletres de la pantalla.
Quina jugada mestra, fer sentir els altres responsables de la seva mort, només amb l'objectiu d'amargar-los la resta de les seves vides, de nou.
El Miquel va trucar als germans, ignorant de tots els correus que havien rebut al seu nom, dient-los que anessin corrents cap a casa de l'Olga. Ella estava a punt de cometre un nou intent de suïcidi i que ell corria també cap allà. A veure si algú arribava a temps de salvar-la.
Els germans, desconcertats per la naturalitat amb què els parlava el Miquel, després de l'allau d'improperis, insults i vexacions que havien sofert per part d'ell, van sortir tan de pressa com van poder cap a casa de la seva germana.
Com diu la llei de Hooke, quan un cos sobrepassa el punt de deformació, aquest ja no recupera la seva posició inicial de forma espontània i l'Olga aquest cop l'havia sobrepassat i de molt. O el seu cos no estava preparat per rebre un nou còctel de medicaments o va calcular malament, de manera que aquesta vegada sí que ho va aconseguir involuntàriament. Al cap d'una estona llarga d'haver pres els medicaments, va morir, com una Marilyn agafada als llençols del llit, com si pogués escalar per ells i salvar-se, com si volgués aferrar-se a algú, però ja feia temps que no hi havia ningú.
En obrir la porta del pis i obrir les portes que anava trobant tancades, el cor li anava desbocat, potser moriria ell i tot. Finalment va obrir la porta de l'habitació i allà estava ella, ajaguda sobre el llit, morta. Res a fer. El senyor Hooke segurament no ho havia previst, però la molla ja havia quedat totalment deformada, destrossada i allongada dins del cap de la pobra Olga.
Els germans, que van arribar al cap d'unes hores perquè vivien lluny, van mirar amb desconfiança el Miquel. Ell els va mirar amb ulls plorosos i s'hi va abraçar.
«Ho sento» repetia, «No he sabut fer-la feliç, la pobra Olga estava trastocada, embogida». El Miquel no podia contenir les llàgrimes de pena, de ràbia i de descans, cada una pertanyia a una emoció diferent.
Van acordar que els germans s'ocuparien de tots els tràmits, de la incineració i que el Miquel ocuparia un paper al costat seu, com a parella intermitent de la seva germana.
No van comentar res dels correus rebuts per part d'una persona que hauria de ser menyspreable, egocèntrica i boja, perquè estaven davant d'un Miquel afectuós, emotiu i seré, a pesar d'aquell moment de tensió.
El dia en què els van lliurar les cendres, en una horrible urna daurada, va ser trist, pesat i negre. Un cop es va acabar tota la cerimònia, la dona de l'Enric es va acostar al Miquel, deixant-se anar del braç del seu marit amb certa violència.
—Mira, Miquel, no ens coneixem, però jo no puc callar —va dir la dona.
—Diguem. Què passa? —va respondre un ensopit Miquel.
—Que què em passa? Com tens la barra d'estar aquí com si no passés res després d’haver-nos estat enviant correus dient-nos de tot i més? I avui, com un xaiet, del nostre braç. No tens vergonya tu o què? —deia mentre el marit l'estirava per no entrar en conflicte.
—Jo no us he enviat mai cap correu. De què parles? Si ni tan sols conec la vostra adreça. L'Olga m'hauria matat si sap que us escric a vosaltres encara que fos per saludar-vos, imagina’t si ho hagués fet per insultar-vos. Ella parlava de vosaltres com si fóssiu uns monstres i no volia saber res de vosaltres, i menys que em posés pel mig. Jo, per respecte a ella, sempre m'he mantingut distant.
En aquell moment, davant la portalada de l'església, amb tots els sants del pòrtic romànic mirant-los, va caure el xàfec virtual més gran vist fins a aquell moment. Tothom va entendre que havia sigut l'Olga la que els volia, incomprensiblement, enfrontats, la que volia fer mal al Miquel torturant-lo i matant-li els cadells que ella mateixa li regalava. Que ella, de fet, no havia d'haver mort. Que tot eren intents mesurats per tenir-los lligats emocionalment, innocents o culpables, tant era, però que tots mengessin de la seva mà, en què la seva ment distorsionada posava l'aliment de l'amor i del desamor.
Davall d'aquell xàfec i amb tota la revelació que havien tingut, no es podia solucionar res. Necessitaven un temps per pair-ho, veure's de nou més endavant i aclarir tot el que fos possible.
Els germans li van donar l'urna al Miquel. Ell era el que necessitava tenir-la més a prop. Li van proposar que les aboqués en un racó del jardí, sota un arbre, o en la finca que tenien al camp. El Miquel se'ls va mirar compassiu. «L'Olga junt amb els gossos que ella em va matar brutalment, al costat dels meus companys que havien estat lleials fins al final?». No ho podia permetre. Tenir-la a casa en un armari encara menys, aquella era capaç de ressuscitar en forma d'espectre i no abandonar-lo mai més. Amablement els la va tornar. —Millor que us la quedeu vosaltres. Poseu-la al panteó familiar o on vulgueu. Jo haig de passar pàgina, capítol, llibre, fins i tot.
El Sergi, el dissenyador gràfic, trencant aquell gèlid moment format i que els lligava a tots per primer cop, va intentar sortir-se'n, fent el comentari més insensat que se li va ocórrer:
—Vinga! Anem! Que jo he d'acabar una feina, uns pòsters per a un físic que dona una conferència a la universitat sobre la llei de Hooke. Quina absurditat! L'heu sentit alguna vegada? Va d'una molla que s'estira i s'arronsa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: