Evocar

Un relat de: ignasicarsícostas
Era impossible no sentir-se feliç en la petita vil·la de Princetown, al mig del Parc Nacional de Dartmoor, situat en els admirables prats de l'oest d'Anglaterra.
Els turons coberts d'una capa inacabable d'herba verda humida, només trencada pels marges de pedra que quadriculaven el paisatge fins a trobar-se amb un dels nombrosos rierols o amb una de les escasses fileres d'arbres que aturaven l'aire gelat provinent de l'Atlàntic, donaven a l'entorn la capacitat d'aportar una pau eterna, o almenys així ho semblava.
Als voltants cavalls pasturant, alguna nevada moderada, llargues caminades pel parc visitant les immenses formacions granítiques, els prehistòrics anells de pedres similars al famós Stonehenge. A l'interior l'acollidora casa amb el terra ple de catifes i el parell de butaques davant la llar de foc, que eren les millors companyes durant les hores de llarga lectura, completaven tots els elements per sentir-se feliç.
L'Aldwin Moore afegia a tot aquest entorn un got de whisky que mai era buit del tot. Era impossible pensar que aquell got havia contingut alguna vegada un altre whisky que no fos l'escocès Logan's 12. La seva suavitat el feia ideal per no destrossar-lo amb l'abominable costum d'afegir-hi aigua, soda o gel.
L'estança de la llar de foc era també la biblioteca. El lloc que deixaven lliure les finestres estava replet de prestatgeries plenes de llibres de totes les èpoques i de totes les temàtiques possibles. Podia triar i llegir des d'una biografia fins a un llibre de viatges, des d'un assaig sobre l'evolució de les llengües europees fins a una novel·la policíaca dels anys seixanta.
Ara feia uns mesos que no es movia de casa, feia temps que no viatjava per feina, i la veritat era que ho agraïa, se sentia vell i cansat per seguir rondant per tot el món. Li venia de gust estar a casa llegint durant les llargues tardes fosques i reposar després d'una vida massa atrafegada. El problema, ara, era que les ampolles de whisky queien com si fossin les gotes de pluja de la humida regió. Gairebé li feien perdre el seny i no recordava massa coses d'abans d'arribar per última vegada al seu niu de Princetown.
Sobrevivia gràcies a una veïna, companya seva de joventut, que sempre havia tingut cura de la casa i, com sabia el desastre que era en les coses de la llar, li tenia sempre menjar i roba a punt. A canvi, ella mateixa agafava diners que descuidadament l'Aldwin es deixava a la cartera per qualsevol racó.
Ell ho sabia i sempre s'havien entès bé, fent-ho d'aquesta manera. Ell mai s'havia queixat i ella mai agafava més del que era raonable.
L'Ada Seaver era una bona veïna, una bona amiga i una excel·lent companya.
Aquells dies ell sentia obrir i tancar-se la porta i la veia passar entre bromes pel passadís. A la cuina, quan tenia gana, sempre trobava estofat o algun altre plat cuinat per ella. Fins i tot, a vegades, sentia alguna carícia o un petó al front.
Ell desconeixia quin motiu l'havia portat a abandonar-se d'aquella manera, però era feliç, no sabia d'on li sorgia el sentiment de necessitar estar entre la vigília i el somni tot el temps.
Aquella tarda es rellegia Frankenstein de Mary Shelley i va trobar-se una paraula que no coneixia, inquiet i sorprès va aixecar-se a cercar-la en un dels diversos diccionaris que tenia. En va triar un a l'atzar i va començar a fullejar-lo de peu al costat de la finestra. La casualitat o potser per la intercessió d'algun ser diví, va fer que es fixés en un altre mot que encapçalava la pàgina per on havia obert el llibre. Amb una mica d'esforç per enfocar la vista va llegir:

Evocar v. tr. 1 Cridar (les ànimes dels morts, els dimonis) a comparèixer, a respondre. Evocar l'ànima del seu pare. 2 Portar (alguna cosa) a la memòria, a la imaginació. Evocar un record.

En aquell moment es va sentir corprès pel fragment: «Cridar les ànimes dels morts, els dimonis», però aviat ho va oblidar i, deixant-se caure a la butaca i amb el dubte resolt, va seguir amb el camí del doctor Frankenstein i de la seva criatura monstruosa pujant per les muntanyes al voltant del Montblanc.
Aquella nit va anar a dormir directament sense sopar. Durant tota la matinada li venia al cap la frase que havia llegit al diccionari. Se li apareixien dimonis, morts coneguts i altres de desconeguts, fantasmes d'éssers abominables i d'altres encisadors. Fins que amb la primera llum de l'alba i adonant-se que encara anava vestit amb la roba del dia anterior es va despertar amb un terrible mal de cap, evidentment provocat per la quantitat, no per la qualitat, del Logan's 12.
Sort que l'Ada li havia preparat un cafè, tan aromàtic i fort, que podia seguir-li el rastre des de l'habitació a la cuina. Es va engolir, junt amb el miraculós beuratge fumejant, quatre o cinc pancakes que la dona li havia deixat en veure que el sopar estava intacte.
Els següents dies van transcórrer amb el cap emboirat, llegia, passejava, feia les seves rutines quotidianes, però no podia apartar del pensament la paraula trobada i el seu significat, estava esdevenint una veritable obsessió. Passada la sorpresa i l'escepticisme inicials, cada cop estava més convençut de poder evocar algun fantasma. La curiositat estava deixant pas a una mania que el consumia per dins.
Una tarda, abstret, mirant les flames de la llar de foc i amb el got a la mà, va reaccionar en creure's decidit i capaç de dur a terme la seva idea.
De l'extensa biblioteca va triar uns quants llibres que versaven sobre màgia, espiritisme, ciències ocultes i antics ritus religiosos ja extints des de feia segles.
Les següents setmanes van ser d'una reclusió monàstica. L'Ada comentava amb el jardiner, el senyor Leonard Beck, l'estrany comportament de l'Aldwin. Ambdós l'observaven, com passava els dies i les nits tancat a la biblioteca amb tots els llibres oberts, escampats per terra, i com prenia apunts i notes que registrava en una vella llibreta que va trobar a l'atzar en un calaix. Era impossible raonar amb ell. Negava impertinentment el pas a qualsevol que volgués travessar el bastiment de la pesada porta de fusta.
La pal·lidesa que anava prenent la seva pell, els ulls irritats, vermells, injectats en sang a causa de l'esforç a què els sotmetia i un aprimament general més que preocupant feien que cada cop tingués un aspecte més sinistre.
Finalment va arribar el dia en què ell es va veure capaç i prou preparat per dur a terme el seu pla, evocar un fantasma. No pretenia que fos el de ningú en concret. Només aconseguir parlar amb algú del més enllà seria un èxit sense precedents. Ell podia canviar la història. Sens dubte era el més preparat, estava convençut, de tots els que fins a aquell moment ho havien provat, només pallassos, xerraires de fira o pobres bojos.
A unes quantes milles de distància de casa seva es trobaven els cercles de pedres gegants de Grey Wethers i Scorhill. Qualsevol d'ambdós li aniria bé per fer la seva cerimònia d'evocació.
Es va sentir estúpid per haver-ne dubtat. El de Grey Wethers era ideal, format per dos cercles alineats perfectament en direcció nord-sud. El punt de màxima proximitat entre els dos lineaments prehistòrics era el lloc ideal on havien d'unir-se totes les forces tel·lúriques que recorrien el món. El punt on es produiria el resultat del seu magisteri, el domini del món fosc. Obriria la porta a un univers ignorat.
L'Ada i el Leonard observaven com carregava llibres i altres estris desconeguts al maleter del cotxe. Quan va caure la tarda, els va dir que no l'esperesin per sopar, marxava i potser estaria uns dies fora, que tinguessin cura de la casa, però que per cap motiu entressin a la biblioteca, on era conscient que havia deixat material suficient perquè qualsevol pensés que havia embogit.
Al cel, com gairebé cada tarda, els núvols amenaçadors provinents de l'Atlàntic avançaven terra endins.
Arribà, en un parell d'hores, a l'esplanada de Grey Wethers i minuciosament va mesurar la distància entre els dos cercles fins a trobar-hi la mínima. Cada cop més agitat, sobre aquell punt va marcar una línia recta que unia, de nou en molts segles, les dues anelles de pedres prehistòriques. Al damunt d'aquesta línia i seguint escrupolosament el que havia extret dels llibres, va abocar pols de diferents espècies, alcohol i sucre. Tot eren delícies per als fantasmes. A continuació va vessar brea formant una línia paral·lela, la qual va encendre amb el foc d'una espelma beneïda que havia pres de l'església de Princetown. Només mancava començar el ritu oral de l'evocació, els núvols seguien acostant-se deixant caure un abundós xàfec.
Nu, ja que el contacte amb l'altre món havia de ser pur sense res que interferís entre ell i els fantasmes evocats. Va obrir un llibre antic, recobert per una estranya pell en la qual figuraven impresos símbols que ell desconeixia. Ho va fer per la pàgina adequada d'inici de la cerimònia, començant a xiuxiuejar unes frases en una llengua antiga. La repetició d'aquelles frases evocant qualsevol presència fantasmagòrica que volgués fer-se present va esdevenir un mantra en què a cada repetició pujava, més i més, de volum. El deliri es va ajuntar amb la pluja. Cada segon que passava estava més lluny del seny, cridava embogit amb els braços estesos cap al cel. El cos resistia l'aigua gelada que ja l'havia deixat xop completament. Era negra nit i l'única llum que hi havia era la dels llampecs que cada cop eren més nombrosos, arribant a il·luminar l'esplanada en fraccions de segon com si fos de dia.
La veu es ressentia de la força amb què cridava, la brea es va anar apagant a poc a poc i les espècies, junt amb el sucre i l'alcohol formaven petits rierols diluïts en l'aiguat que queia des del cel.
La visió d'un home nu, cridant fora de si al mig d'una plana deserta i il·luminat pels llampecs era espantosa. Gairebé recordava el moment de la creació del monstre per part d'en Víctor Frankenstein. Un feix de llum seguit d'un so tronador, va ser l'últim que va sentir l'Aldwin.
Sense ser conscient del com ni del quan va obrir lentament els ulls, no podia fixar bé la vista i tot era borrós. A poc a poc els ulls es van anar acostumant a la claror de l'estança fins a reconèixer l'Ada als peus del llit. Estava ajagut en el seu llit.
—Però com...? —va dir amb veu ronca.
—Aldwin! Encara sort que retornes a aquest món. Quin esglai que ens has fet passar!
—Estic a casa? Què ha passat? —murmurejava intentant fer-se a la idea del que havia passat.
—Tens sort que el Leonard i jo no ens vam refiar de com vas marxar. Estaves massa excitat, embogit. Et vam seguir fins a l'esplanada dels cercles de pedra. Quan vam arribar, just t'havies desmaiat. Vam recollir-te i portar-te a casa, on has estat tres dies, enfebrat i sense coneixement.
—Tres dies?
—Es pot saber què feies despullat sota aquella tronada terrible? Que no saps com són de perilloses amb els llampecs que descarreguen?
—Ho sento. No sé... Despullat dius? —va dir ruboritzat.
—Sí, i amb aquest llibre de bruixeria aferrat. Semblava que la vida depenia d'ell de tan fort que el premies, encara que estiguessis sense sentit.
—Me'l pots apropar? I...
—Què? Aquí el tens, però no se t'acudeixi fer cap barbaritat de nou.
—...i em pots deixar sòl? Gràcies per tot.
L'Ada, desconcertada per la rapidesa amb què volia desfer-se d'ella, va sortir de l'habitació sense dir ni una paraula més.
L'Aldwin va mirar el rellotge, les dues i vint de la tarda. Tres dies sense sentit i no recordava res. En obrir el llibre pel punt que marcava una resseca cinta negra, va llegir l'oració i lentament va anar recuperant la memòria. «Hauria tingut èxit?» es preguntava. Dèbil per la falta d'aliment i la febrada va aconseguir arribar fins a la finestra, on va veure a l'Ada i el Leonard conversant acaloradament.
«Segurament els dec la vida a aquest parell. Tinc sort, al cap de tot. Fixa't com em van vigilar i com m'han cuidat.» Tenia el coll sec i irritat, va beure aigua de l'ampolla que tenia a la tauleta, va deixar-se caure en la butaca on hi havia la seva roba eixuta i plegada. A poc a poc un sopor es va apoderar d'ell fins a caure en un son profund.
L'Ada va sentir que la cridaven des de fora el carrer. En obrir la porta, es va quedar sobtada, no havia reconegut la veu de la seva amiga. La Frances Thorpe era la seva veïna de tota la vida. Era una dona senzilla i feliç, enamorada dels viatges, l'únic que li podia retreure era que ara, avorrida a casa, amb els fills ja grans, s'estava tornant cada cop més xafardera. Una madrassa amb els quatre fills que havien tingut amb l'Adrian, un bon home, però molt més tibat i parc en el parlar.
—Què? Com està l'Aldwin? Mira que és estrany. Bé, tota la vida ho ha estat amb les seves anades i vingudes.
—Ja s'ha despertat. Suposo que tardarà uns dies a refer-se. L’ha fet molt grossa aquesta vegada —va dir una mica incomodada.
—Mira, ja saps que jo no em fico on no em demanen, però les ampolles de Logan's 12, entren a caixes... Després no és d'estranyar que... bé, ja m’entens, oi?
—Sí, sí. Ja ho veig jo també. Però, què puc fer-hi jo? Ja és prou gran —va respondre.
—I tota la vida sempre de viatge, tan misteriós, i aquest ritme de vida... Sembla que ara està més amansit.
—Bé, sí. L'Aldwin sempre ha estat una mica excèntric. T'he de deixar. Ja ens veurem —va replicar-li l'Ada tancant-li la porta del pati en tota la cara.
L'Ada va caminar pel jardí de forma desorientada, tal com tenia els pensaments. El Leonard en passar pel seu costat li va fer un toc afectuós al braç que ella ni va notar. Estava capficada.
Era ja de nit, l'Aldwin havia sopat una mica. Encara no tenia massa gana, però sí que estava ansiós de prendre un glop del seu company, en Logan´s 12.
L'habitació era prou àmplia per fer de dormitori i despatx alhora, inclús podia tenir una zona per esbargir-se llegint o mirant la televisió. Amb el got a la mà i sobre el pit restava estirat al sofà amb els pensaments i la vista perduda en l'antic enteixinat del sostre. L'Aldwin havia evocat els fantasmes sense més resultat que una febrada. Amb qui volia parlar? Qui podia aparèixer en aquella esplanada de Grey Wethers? Cridar als fantasmes pot ser perillós quan es fa com un joc, per molt preparat que creguis que estàs. Sovint desconeixes que el fantasma que acudirà als teus precs serà el que menys esperes.
A la imatge del sostre aviat se li van afegir uns puntets negres dispersos, que va obviar. A poc a poc aquests es van fer més nombrosos, alguns més grans, altres gairebé invisibles. L'Aldwin es fregava els ulls, sorprès del que li estava passant. Aglutinant-se, els punts negres van arribar a tenir una aparença humana, en els ulls de l'home va lluir un bri d'esperança, no de por, en pensar que potser sí que havia tingut èxit en la cerimònia. L'ombra es mantenia flotant damunt seu, es va llevar sense adonar-se'n i va reomplir el got fent un bon glop d'un sol cop. Sense deixar d'estar damunt seu, l'ombra va anar agafant una posició vertical i amb una veu greu, però que no despertava cap temor, va començar a parlar-li. Ell, immòbil, estava excitat per haver triomfat. De moment, però, només podia saber-ho ell, encara el prendrien per totalment foll, si no ho feien ja.
La Frances i l'Adrian mirant el televisor a casa seva, veien com a l'habitació de l'Aldwin la llum feia pampallugues. Tots dos observaven en silenci sense dir-se una paraula. Potser ja ho sabien tot o al contrari, no donaven gens d'importància. Coses pitjors havien vist a casa del seu excèntric veí.
En l'habitació l'espectre i l'home es miraven fixament.
—Saps qui soc? —va retronar per tota l'habitació.
—No, però ets aquí per mi. Jo t'he evocat. Digues, qui ets?
—No t'agradarà saber-ho, però ets un home intel·ligent, sabràs entomar-ho bé.
—I tant! No em fas gens de por. Jo he demanat que vinguessis i ho he aconseguit. Ara ja conec el ritual per fer-vos presents. La història de la humanitat ha canviat en aquest instant i gràcies a mi. Seré recordat per llibres i monuments arreu del món.
—Repeteixo, no t'agradarà saber-ho. Soc qui menys esperes.
—Digue-m’ho ja! Dimoni! No et tinc por, ja t'ho he dit. Al contrari, crec que podem fer grans coses tots dos junts.
—Soc el teu fantasma, il·lús! Els vius creieu que podeu evocar tots els morts del cel i de l'infern, però només sou capaços de cridar a la vostra part fosca. Allà on no voldries mirar ni regressar mai més, això soc jo. A la part de tu mateix que sí que hauries de témer. Però sou tan simples quan esteu vius que, ja ho veus, ni por em tens.
L'Aldwin va quedar desconcertat. Es movia d'un extrem a l'altre de l'habitació i de tant en tant reposava el whisky que anava bevent.
—D'acord, no ho acabo d'entendre, però tots dos som part d'un mateix ser, crec.
—Correcte. Tot el que tu no vols saber ni conèixer de tu mateix em dona forma a mi.
—Què em pots dir, doncs? —va dir exaltat.
—Només el que tu vulguis saber. Esforça’t i pregunta. No és tot tan fàcil com posa en aquests llibres.
Sentint l'enrenou, l'Ada va trucar a la porta, preguntant si tot anava bé.
—Sí, sí, Ada. Gràcies. Tot bé... Ara em posaré al llit a dormir —va dir sense perdre ni un instant de vista el seu altre jo.
—D'acord, jo ja marxo. Si necessites res, fes-me un truc. Ens veiem demà al matí.
—Gràcies, Ada. Bona nit. No pateixis, crec que dormiré com un tronc.
L'Ada va sortir de la casa, va travessar tot el jardí i en arribar a la porta hi havia el Leonard que l'esperava. Plegats van caminar pel carrer i en passar per davant la casa de la Frances, la van veure asseguda davant del televisor. Per una fracció de temps ínfima les dues dones van mirar-se directament, apartant la vista a l'instant. Les mirades eren d'una dona atemorida i d'una altra triomfant.
Mentrestant, a l'habitació el diàleg entre l'home i el seu fantasma es limitava a preguntes esquives i respostes per eludir el que ningú hagués volgut sentir mai.
—Així, doncs, puc saber ara aquestes coses que jo mateix m'he amagat?
—Sí, però t'adverteixo que, un cop comences, la set que et provoca la necessitat de saber més i més, ja no té aturador i sovint el resultat és devastador.
—No tinc por a res, i menys a mi mateix. Tampoc sé si m'enganyes, pots ser un ens qualsevol. No m'has demostrat res encara.
—Em sap greu, però no. No soc un fantasma qualsevol o un dimoni... com vulguis anomenar-me. Ja t'he dit, soc la teva part fosca. Els vius només sou capaços de viure convençuts que tot el que feu és blanc, pur i sagrat. Fins i tot als crims més repulsius sou capaços de donar-los la volta per poder seguir entenimentats.
—Està bé, doncs comencem. Vull saber tot això que m'amago a mi mateix.
—Tu m'ho has demanat. Et diuen alguna cosa, llocs com... Sevilla, Nàpols, Sant Petersburg, Montevideo? Puc seguir...
—Els conec, en algun he estat de turisme, però no he tingut cap relació especial.
—Oh! I tant! T'asseguro que sí que has tingut un lligam fort amb aquests llocs. Recordes alguna cosa d'Atlanta, Oslo, Niamey, Ouagadougou, Managua, Vladivostok...
—On vols anar a parar amb aquesta lliçó de geografia? Em sonen i no em sonen de res precís.
—MI6?
—Els serveis d'intel·ligència britànics? He col·laborat molts cops amb ells, soc assessor en política internacional.
—A veure si ets capaç de ser tu mateix el que recordis alguna cosa de les teves ombres. Escopeta de precisió de llarg abast, visió nocturna, magnicidi, serveis secrets africans, tortures, morts... més no et puc dir.
L'Aldwin es va sentir marejat i es va estirar al sofà. Una sobtada i sorprenent pressió al pit havia fet acte de presència. Una mescla d'angoixa i por es va apoderar d'ell, seguia bevent glops del Logan's 12 sense ni adonar-se'n.
—Vols dir... que jo? Ara recordo algun lloc, però no pot ser. He viatjat molt, però treballava a Londres. Tenia un despatx a l'edifici tocant al Tàmesi. A més a més, què sé jo d'armes? No res.
—Més del que tu recordes. Coneixes les armes de foc, els agents neurotòxics, els elements radioactius, domines les armes blanques, explosius... Més clar és impossible.
—O sigui. Que jo...
—Sí. Va! Ho tens a la punta de la llengua. Tingues coratge i digue-ho en veu alta. Tot això sí que ho has de témer, certament.
El fantasma com milers de mosques volant alhora, anava movent-se pel sostre, apropant-se a l'Aldwin, allunyant-se i excitant-lo cada cop més.
Finalment després d'un enèsim glop de whisky i eixugant-se la suor del front, va començar a balbucejar.
—Ehhh... Doncs... Què he fet a la meva vida? He estat el que em penso? El que tu dius? Segueixo pensant que potser m'enganyes? Jo, un assassí a sou?
—Per fi! A sou, evidentment, perquè els de l’MI6 paguen bé als bons agents, però no com tu ho vols entendre. No eres un freelance, estaves en nòmina. I no t'enganyo, ho saps. Reconeixes aquests llocs que t'he anomenat? Recorda!
—Recordo...
Durant tota la nit va anar desgranant les missions i les persones que havia assassinat. Algunes per pressionar d'altres innocents, joves, vells, mandataris, nens... Tots crims terribles, només duts a terme per algú sense entranyes, sense sentiments, mort per dins. No hi havia justificació, ni els diners, ni la pàtria, res servia per poder excusar-se d'aquelles atrocitats. No se sentia gens orgullós, cada cop s'enfonsava més en el pou negre que havia estat la seva vida. Només havia estat fidel al seu amic, aquell que ara li facilitava poder estar lúcid i suportar la veritat que el fantasma, que ell mateix havia evocat, li estava posant davant dels ulls. L'amic seguia fidel allà damunt la taula, el Logan's 12. En algun moment creia que li parlava i tot. Eren un sol ser, glop rere glop.
Va arribar l'alba, la boira no deixava veure el sol, es va fer tard i finalment l'Ada intranquil·la va trucar a la porta de l'Aldwin. Silenci, ningú responia. Insistí trucant diverses vegades, però el silenci omplia l'habitació i el passadís. Prenent tot el coratge de què era capaç, va girar el pom de la porta i la va empènyer cap a dins. Va observar i no va veure res estrany, només l'ampolla del whisky tombada i buida. Va entrar-hi del tot, al costat del sofà va veure l'Aldwin. Es va abocar damunt seu pensant que tenia una bona borratxera, però en tocar-lo va retirar la mà en un espasme involuntari. Estava fred com el gel. L'Aldwin era mort. Segur que un atac de cor havia fulminat el seu amic. Paralitzada de cos, la ment li seguia treballant pensant que calia avisar el metge i potser la policia...
El Leonard va entrar a l'habitació, va veure l'escena i agafant delicadament l'Ada la va dur fins a la sala on la va fer seure.
—Espera’t aquí, ara et porto una infusió i no has de preocupar-te de res. Quan estem més calmats començarem amb les trucades.
L'home va baixar a la cuina i, mentre escalfava l'aigua amb la tetera damunt el fogó de gas, es va treure un telèfon mòbil de la butxaca. No era el que utilitzava sempre, era un telèfon facilitat per l’MI6 amb una línia segura.
—Frances, ets lliure? —va preguntar amb cautela.
—Sí, l'Adrian és a treballar.
—Podem informar que la missió ha acabat amb èxit. Ja poden fer venir el metge perquè certifiqui la mort a causa d'un infart massiu. No recomanarà l'autòpsia.
—Afegir àcid lisèrgic al whisky ha estat una bona jugada. L'Aldwin s'estava fent gran i podia desvariejar posant en perill les missions. Deu haver tingut al·lucinacions de tota mena aquesta nit —va dir amb certa alegria la dona.
—Crec que sí, l'habitació està molt desordenada. El dia que va anar fins als anells de pedra per evocar morts i fantasmes ja eren senyals dels efectes de l'àcid en el seu cervell.
—Bé, informa tu i destruïm els telèfons. Esperem una nova missió.
—Fet —va dir el Leonard introduint el petit mòbil dins de la trituradora de la pica.
Va pujar les escales pesadament. Va donar-li la infusió a l'Ada, que estava pàl·lida com un full en blanc, i va tornar a entrar a l'habitació.
Mentre es mirava el cadàver de l'Aldwin, posava dreta l'ampolla de whisky i la tapava amb un tap de cristall tallat. Al cap li va venir un terrible pensament:
«I si soc jo l'objectiu de la propera missió?».

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: