Les fulles que la feien bonica (Relat no premiat, presentat al Premi Núvol)

Un relat de: ignasicarsícostas
Soc petita, de mida vull dir. Els pares ja ho eren. Bé, és el que m’han dit, jo gairebé no els recordo. La mare va morir quan jo tenia set anys i el pare, acabats de fer els onze. Ara en tinc noranta-tres, i els rostres se’m desdibuixen.
Estic recolzada en una butaca d’aquesta residència on visc... No sé, potser fa set o vuit anys. Després de la mort de la filla, em sembla recordar que encara vaig viure uns anys a casa. Sí, deu ser així, perquè recordo la sensació de soledat que sentia i com plorava, sense ànim de sortir.
Una veu brusca em treu dels meus pensaments.
—Maria! Això no pot ser! Has de menjar i beure! Aquesta actitud de deixadesa no és bona. Vinga, posa’t dreta i obre els ulls! Reacciona!
Reacciona? Per què? Si ja fa mesos que els dic que vull morir-me. Ja soc vella. Què hi faig aquí?
Ahir va venir el capellà a fer la missa. Com vaig poder, li vaig dir que em prengués, que m’enterrés a qualsevol lloc, però que em tragués d’aquí. Res a fer, ell va entendre que el cap no em regia bé. I jo encara li parlava amb una metàfora en lloc de dir-li ben clar.
Fa temps que vaig decidir morir-me i el cos ja m’acompanya, la pell m’ha canviat de color i em tiba tota, el nas el tinc més sortit i les galtes més enfonsades. El camí ha començat. Algú crida de nou.
—Maria! Menja! Les teves netes volen que estiguis aixecada i que mengis. Fes el favor de no posar-ho més difícil.
Les meves netes volen... I el que vull jo? Com és que ningú m’escolta. M’empasso unes cullerades d’un puré fastigós i, a cops de cullera, fan que m’empassi alguna cosa freda. Un iogurt o una gelatina deu ser. Sento que parlen entre elles i que em posen la medicació de la nit a cada cullerada. Pastilles i càpsules a dojo, es veu que cal estirar els noranta-tres anys tant com sigui possible. Em pugen a l’habitació que comparteixo amb una dona que està més morta que jo, quina enveja.
Com quan era nadó, em trobo despullada damunt del llit, mans netejant-me i embotint el bolquer em toquen per tot arreu. Ho he perdut tot, ja no tinc ni la més mínima intimitat. Dignitat? Ja no la recordo. Una mà amb pressa em treu les ulleres, ara sí que tot és borrós. Potser la mort arribarà així, cada cop tot esdevindrà més emboirat fins a una foscor absoluta.
Abans d’adormir-me penso en els pares, un record fugaç de l’avi amb qui vaig viure més anys, la pobra filleta meva que em va avançar en el camí. Maleït Alzheimer precoç. L’altra filla tota la vida maltractada per un fill de sa mare a qui Déu ara ha castigat amb un càncer, tant de bo es mori aviat. L’anar i venir de les netes, ara em caso, ara em separo, ara tinc un fill, ara aquest marxa amb el seu pare... Estic esgotada, tant de tràfec no està fet per a mi.
—Maria! Desperta’t! Has de prendre l’antibiòtic de la matinada i jo no tinc tota la nit per estar amb tu.
Quin esglai! Crec que somiava. Què em diuen? Un medicament a mitjanit? Me l’empasso com puc, però la noia s’enfada amb mi perquè m’ennuego. Jo vaig a un altre ritme, més lent, no puc fer-hi res. Ara ja no dormiré, el cor em batega a tota velocitat. La dona del costat ronca, o potser és la ranera de la mort. Intento relaxar-me. Per la finestra veig un carrer desert. Uns arbres sense fulles, com la meva vida. Queda tot el tronc, però les fulles que la feien bonica han anat caient totes.
Passa una parella agafada del braç i em fa pensar en el meu marit, un bon home. Com és que no he pensat en ell fins ara? Em sap greu, perquè no es mereixia que l’oblidés. Sembla que em torna la son, se’m tanquen els ulls.
—Maria!... Maria! Noies, alguna que truqui al metge. La Maria és morta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: