Ressucitat

El nen, quan va néixer, ja ho va fer mort. La pell del cos era blava i no aspirava l'aire que l'havia de dur fins a la vida. Els ulls, oberts de bat a bat per no perdre ni un detall de què hi havia al seu voltant, feien esgarrifar, mentre els escassos segons de vida s'esfumaven a tota velocitat.
La dona que feia de precària llevadora va decidir que ja era mort i el va deixar embolicat amb uns draps a terra en un racó de l'habitació. El gos l’ensumava.
La mare primerenca va començar a plorar i el pare maleïa aquell Déu que no havia deixat viure el seu fill. En passar una estona, als sons dels laments i les blasfèmies es van afegir, per sorpresa de tothom, els plors del nen, el qual, al cap de mitja hora d'estar desnonat, va retornar a la vida. En agafar-lo, la pell ja era pàl·lida, ni rastre del blau del moment de nàixer.
Ressuscitat Masip ara era l'enterramorts del poble. El capellà i l'àvia van convèncer els pares que aquell era el nom més adient. Era un miracle i calia agrair-ho a Déu, a la Verge Maria o al sant que havia intercedit perquè finalment el nadó tornés a aquest món.
El poble on vivia el Ressuscitat feia anys que s'havia anat despoblant, potser quedaven quatre cases amb foc a terra. A l'estiu hi havia més ratpenats volant que homes al carrer, i a l'hivern, més guineus corrents pels barrancs que famílies a la llar de foc. Ell, havent perdut tot i tothom, vivia en el cementiri sense recordar des de quan dormia en un nínxol, ben triat, que el protegia de totes les inclemències que queien sobre el poblat.
El cementiri era petit, minúscul. Situat, com tots, als afores del poble. Aquest aprofitava uns antics bancals de vinya, que protegits per un mur constituïen un recinte quadrat i escalonat a la part mitjana de la muntanya. El poble quedava als seus peus i tothom tenia present que acabarien sense remei allà dalt.
Com a record d'altres temps encara quedava un racó, no consagrat, on es donava sepultura als escassos suïcides, als ateus o a qualsevol que fos sospitós de portar una mala vida.
El Ressuscitat ara ja era un home ancià, ni ell recordava quin havia estat l'últim cop que havia sortit del cementiri. Si no moria ningú, només veia la gent del poble quan sortia de les seves cases i anava a treballar al camp. Morir, el que es diu morir, en ser tan minsa la població, no passava gairebé mai. Això sí, per Tots Sants les tres dones que encara creien en algun Déu, pujaven amb els
crisantems cultivats en un racó de l'hort i per uns dies aquell cementiri s'omplia de colors.
Ell en robava uns quants, només que les dones li haguessin dit adéu, i els posava al nínxol de la seva estimada, la Judith.
De fet ella no va saber mai que ell n'estava enamorat. Va morir jove i sense temps que el Ressuscitat es decidís a dir-li que se l'estimava.
Ell estava convençut que tampoc li havia anat tan malament. La seva història d'amor durava tota la vida i cada dia podien dormir junts, a tocar l'un de l'altra.
De dia parlaven molt, molta estona i de moltes coses. Ell li feia saber, abans que res, si hi havia algun transeünt nou, quan això passava esperava com un boig que pugés al cementiri per poder presentar-li la Judith. Una altra part del dia la dedicava simplement a fer-li companyia, una estona més a parlar del món, imaginava viatges a llocs llunyans. Mai havien discutit, ni tan sols havien estat en desacord en alguna cosa. Més tard, sempre li descrivia quin dia feia... ventós, nuvolat, plujós, calor o un fred insuportable. També li deia a quina hora sortien els d'una casa o una altra cap a recollir les ametlles o a passar el dia a l'hort. Com cavaven, sense respir, les tires de tomaqueres, enciams o un munt més d'hortalisses diferents. Li explicava com menjaven herba tot el dia els dos ases que malvivien al poble o les escasses cabres que donaven bona llet als seus propietaris i de la qual cada dia es trobava una petita lletera plena fins dalt a la porta del cementiri.
Quan ja no hi havia cap novetat per explicar, llavors li deia com se l'estimava, com era de bonica i la sort que havia fet ell de poder viure sempre junts. Acabades totes aquestes declaracions diàries d'amor, callava i reclinava el cap fins que un costat del front tocava amb la llosa del nínxol de la noia.
Com no recordava que s'haguessin enfadat mai, això el feia sentir feliç, orgullós i diferent. No ho podia dir tothom, això. Ell, en tots aquests anys fent d'enterrador havia vist de tot: pena, enuig, pau, supèrbia i fins i tot alegria a l'hora de dipositar un difunt de la família en el lloc de repòs etern.
En canvi ells només es tenien devoció l'un per l'altra. Ell li parlava i ella responia sempre amb paraules d'agraïment, molt sovint també es posava vermella. Era molt vergonyosa, molt tímida i poc acostumada als afalagaments. Els pares, fets a l'antiga, la tenien lligada curt tots els dies i totes les nits. La vida havia castigat la mare fent-la parir una única filla i el pare no els ho va perdonar mai. Era la fi
de la família, de la nissaga que havia existit des de no se sabia quants anys, passant sempre inequívocament de mascle a mascle. És possible que aquest odi, que cremava en l'interior del pare i que el portava a tenir-la empresonada dia i nit, la portés a la prematura mort. Aquella pell pàl·lida, la qual només havia vist el sol des d'una finestra, ara deslliurada del jou dels pares, es permetia agafar color quan li feien carantoines. Fins i tot somreia radiant de felicitat. No podia passar d'aquí i el Ressuscitat ho sabia, no podia riure ni fer soroll. El pare, com un corb, era a prop i no convenia fer-lo enfadar. La mare havia estat condemnada a viure l'eternitat al costat del seu marit. Anul·lada i morta en vida, no sabia veure cap diferència entre viure a casa seva o estar ajaguda en un nínxol amb el seu marit de company.
El Ressuscitat, vell com era, ja no li tenia gens de por. A ell no el podia manar. Tampoc el pare podia fer-li res, desarmat com estava allà estirat. El pare també ho sabia, i això el rosegavacorrompia[I1] per dins. No podia travessar la llosa de marbre de cap de les maneres, aquest privilegi estava guardat a molt pocs, a gent beneïda per la vida i només fins a la vora exterior del marbre. La seva filla era una d'aquestes. Allò just per poder unir, de tant en tant, els llavis dels dos enamorats, en un petó inacabable separat per una primíssima llosa pètria.
Una pastorella, blanca de pit, grisa d'esquena i negra de cap, fent saltirons com totes les seves companyes, va aturar-se damunt d'una creu. Espantadissa com poques races d'ocell, no feia un moviment sense assegurar-se que no hi havia cap perill al voltant. De la creu va saltar a terra i va avançar en petits salts fins a arribar a les botes desgavellades dels peus del Ressuscitat. Allà va estar-hi una estona, escalfant-se amb el sol del migdia. Un salt més i ja estava en els genolls de l'home, que es mantenia immòbil. Alguna cosa passava, ja que l'únic que temia el Ressuscitat eren els animals de ploma. Odiava els coloms del campanar que venien en grup al cementiri, les àligues, els tords, les gallines, els petits pardals... Quin fàstic li feien aquelles bèsties. No entenia com Déu les havia creat.
La pastorella va mirar amunt i sense entendre el que veia anava picant algunes llavors que el vent havia dipositat damunt dels pantalons estripats de l'enterrador. El petit ull negre de l'ocell es fixava en el cap d'una noia que sobresortia d'una llosa trencada pel pas del temps i al seu costat un home, o les restes del que havia sigut, recolzant crani contra crani, fosos en un bes etern.
La pastorella va seguir el seu camí, oblidant els dos amants, fins a arribar a uns munts de pedres que en altre temps havien sigut els murs d'un cementiri, el d'un poble abandonat que havia mort feia dècades.