Soc la Razia

Soc la Raiza, no puc parlar i, pel que veig al meu voltant, tampoc hauria de pensar. Però ho faig i no sé ni com ni per què.
Com cada dia pujo junt amb el meu amic Imran en aquest autobús. És divertit i ens porta fins al santuari de Shah Dola a la ciutat de Gujrat, no sé on.
Em fa mal el cap, de fet no recordo cap dia que no em fes mal.
L’Imran no sé si pensa o no, però som amics. Ell fa menys temps que està aquí que jo. Tots dos donem cops amb la capsa de fusta. Hi ha moltes criatures més joves que nosaltres, no les sé comptar, però n’hi ha moltes. Moltes!
Gairebé ningú em diu pel meu nom. Quan volen alguna cosa de mi, em criden: Xua!
Amb el temps he après que vol dir nen-rata, no ho entenc. Potser soc una rata.
Cada dia, aquí ve molta gent i jo he de moure la capsa de fusta que em donen i on els homes o les dones deixen diners. Sí, diners, sé el que són... papers dibuixats amb colors.
També deixen altres coses. El que m’agrada més de tot són els pètals de rosa. Mmmmm... Quina olor que fan.
No recordo altra gent, només aquests homes que em porten amunt i avall cada dia. Els meus pares, si algun cop n’he tingut, deuen ser com tots aquests que passen cada dia davant meu i demanen que els beneeixi, donant-me alguna almoina per no sé què. Beneir? No sé què vol dir. Jo moc la caixa de fusta i, si intento dir alguna cosa, a ells se’ls omplen els ulls d’aigua.
A mi no em passa. No se m’omplen els ulls d’aigua, només quan el cap em fa molt mal, i com sempre em fa mal... Oi, Imran? A tu també et passa, t’ho veig a la cara...
Com dec ser? No m’he vist mai la cara.
------------------
Els dos homes vigilaven la multitud a mig camí entre l’entrada al temple i la tomba de Shah Dola. Aquest era un sant que es creia capaç de guarir les dones estèrils i proveir-les de fills. El miracle tenia un però, un preu molt elevat que consistia a lliurar al monestir el primer fill a qui es donés a llum. L’alternativa era que tots els fills de la parella serien discapacitats si no es complia el precepte. Però no importava massa, ja que els pares eren alleujats amb aquesta donació. El primer fill que tinguessin, vaticinava el sant, sempre seria discapacitat, sempre seria un nen-rata.
Aquests primers fills de tantes parelles eren torturats amb uns aparells de ferro que els deformaven el cap provocant-los microcefàlia, una discapacitat intel·lectual greu i els condemnava la resta de la seva vida a ser captaires per aconseguir diners per al manteniment del santuari i dels zeladors que allà vivien.
Malgrat el pas de diversos segles, la pràctica seguia com en vida del guaridor. La tortura, el sacrifici de milers de criatures condemnades a ser anul·lades de per vida, a ser un cos sense sentiments. Només carn i ossos al servei d’uns quants que s’enriquien sense cap pudor. Homes que cada dia veien els nens-rata, que els feien suportar tota mena de vexacions, però que, a l’hora de posar el cap al llit, dormien tranquil·lament.
Aquesta era la feina d’aquells dos homes i de molts altres, vigilar que les parelles que acudien demanessin la benedicció i dipositessin una bona quantitat de diners en les caixes dels nens i nenes-rates que es trobaven pel recinte.
També venien homes sols que deixaven diners i que els zeladors localitzaven amb la vista, només amb un cop d’ull de fet, eren assidus i vells coneguts.
-----------------------
On em porten ara?, va pensar l’Imran, quan aquell home que sempre estava al seu voltant, agafant-lo pel braç, l’empeny en una habitació on hi ha aquell matalàs de palla. No recorda massa què passa, però sap que en sortir de l’habitació es troba sempre malament. Ell s’espera ajupit al mig de l’habitació, només se sent l’enrenou de tota la gent caminant cap a la tomba del sant.
Entra un home sense dents, em mira i somriu, però no com ho fan les dones a fora. Es treu la roba lentament, mentre m’acaricia. Em treu la meva i amb unes mans primes i nuoses em comença a tocar per tot arreu. Al cap d’una estona del que semblaven jocs i somriures, em fa posar bocaterrosa. Segueix acariciant-me ara amb més fermesa. A poc a poc s’ajau damunt. Alguna cosa m’ha posat dins meu. Quin mal em fa aquest home, jo em resisteixo, però ell em té els braços ben arrapats. Fa uns sorolls estranys, com jo quan vull parlar. Aquests sorolls es tornen cada cop més forts i estem així molta estona. Em fa mal, no m’agrada. Els crits s’acceleren fins a un moment que gemega i m’espanta. No sé què li passa que queda adormit damunt meu, però els meus braços ara són lliures. Em vesteixo i surto de l’habitació, el zelador em dona la capsa i em toca el cabell. M’agrada que algú em faci això. Torno sol al meu lloc i veig la Raiza, som amics. Al cap d’uns segons ja he oblidat que aquell home ha estat damunt meu, però sí que recordo entrar en aquella habitació sovint.
Xua! Xua! Crida aquest home quan torna a passar a prop meu, segueix somrient i els zeladors també, jo colpejo el terra amb la capsa de fusta. No sé per què ho faig, però sempre ho he fet.
------------------
La Raiza menjava, tenia una estona de descans en què trobava beure i menjar en una sala molt gran on els portaven a torns, eren centenars de nens i nenes-rates. Hi havia nadons, nens, joves i pocs com ella.
En el bol hi havia arròs blanc amb algun condiment, sempre el mateix. Un cop al dia li donaven d’aquell menjar blanc que no l’arribava a atipar mai. Bé, és el que hi ha hagut des que ella recorda, de tota la vida.
Els més menuts, ofrenes de les parelles, portaven uns cascs d’argila o de ferro per aconseguir la transformació de nadó a nen-rata. El crani s’allargava, els incisius sobresortien, el cervell es quedava petit.
Es va fer l’hora de tancar el santuari o almenys la de tornar on dormien.
Aquella nit, però, per a la Raiza, que ja havia complert amb escreix la seva funció recaptadora, seria tot diferent.
Van pujar al tronat autobús que recorria des de feia anys aquells pocs kilòmetres en una de les regions més remotes del Pakistan. El motor va fer un soroll ensordidor i es va posar en marxa. La Raiza mirava amb afecte l’Imran, era el seu amic i dormien junts des de feia molt de temps, des que ella recordava, almenys.
Els dos homes, zeladors del santuari que els acompanyaven, comentaven despreocupadament que si ja era vella, que els homes ja no la volien perquè tenia la vagina seca, que millor fer-ho com abans millor i que una altra ocuparia el seu lloc.
Es va aturar l‘autobús —això passava de tant en tant—, ells esperaven una estona i es tornava a posar en marxa.
A la Raiza la van estirar d’un braç i, recorrent tot el passadís central del vehicle, va arribar a la part davantera on hi havia les portes obertes. La van fer baixar i ella, dòcil, ho va fer, quedant-se dreta al costat d’un pal de la llum. Les portes es van tancar i l’autobús va desaparèixer pel camí.
Quin silenci, va pensar la Raiza.
--------------------------
L’endemà al matí el sol donava llum just sobre la carretera. L’Imran trobava alguna cosa a faltar en el viatge cap al monestir, però no sabia què era. La microcefàlia que li havien provocat mentre creixia li impedia recordar aquesta i gairebé totes les coses de la vida.
Com sempre, s’asseia al costat d’una finestra per poder veure el paisatge i sentir l’aire en la cara. En un revolt del camí va veure algú ajagut, en passar just pel costat va adonar-se que era la Raiza. En realitat era el seu cadàver llançat a la cuneta. Va mirar tothom, volent dir-los que havia vist la seva amiga. No aconseguia entendre què era el que passava, ell va sentir una alegria en veure-la. Al contrari del que va sentir quan aquell migdia, després de menjar-se el bol de l’arròs, es va obrir de nou la porta d’aquella habitació del matalàs amb dos homes dins que somreien.