Usedom

Un relat de: ignasicarsícostas
El pecat més antic de tots era present a cada racó del món. No hi havia ningú que pogués escapar d’ell, cruel i sense cap escrúpol, perquè no feia distincions de raça, sexe o classe social. El pecat et prenia el seny en qualsevol moment de la vida, esdevenint els pecadors simples ninots de roba a mercè d’aquell llastre.
La llunyana illa d’Usedom no havia de ser diferent. El caprici de la natura la va situar al nord d’Alemanya, en la desembocadura del riu Òder, col·locada per separar una gran llacuna dolça del mar Bàltic.
El petit territori, un cop acabada la II Guerra Mundial, va ser víctima d’una irregularitat política. Va ser dividida o mal repartida entre dos països, la República Democràtica d’Alemanya i Polònia. El primer país va ser afavorit amb el vuitanta-cinc per cent del territori, però amb menys de la meitat de la població, i el segon es va quedar amb una petita ciutat, o un gran poble, a l’extrem oriental, que no arribava ni al quinze per cent de la superfície, però amb la majoria de la població.
En plena guerra freda, i amb els països aliats tan propers, totes les fronteres i les activitats dels seus ciutadans estaven vigilades en extrem. El pecat més comú sobrevivia en aquest entorn, atacant sense pietat els homes i les dones que intentaven viure en un règim comunista que, en lloc d’alliberar-los, els esclavitzava a portar una vida plena de por i misèria.
Aquest és l’ambient en què l’Anatol i la Jasia, polonesos, vivien a Usedom durant els seus primers anys de matrimoni, cap al 1952. Gairebé tota Europa era grisa, pobra i fosca, l’illa d’Usedom no se salvava d’aquesta xacra.
Tot i les restriccions sobre la població i que els soldats d’ambdós cantons vigilaven que es complissin escrupolosament les normes quant asobre moviment i reunió, els joves de la ciutat trobaven les maneres per reunir-se al vespre o a la nit i poder parlar tant de coses quotidianes com de política, literatura o art.
La parella pertanyia a un grup que s’aplegava cada dilluns i dijous, format habitualment per entre set i onze persones. Es reunien gairebé sempre a casa de la Wikta , un apartament amb només dues habitacions, en un petit bloc de pisos d’aspecte trist a causa del formigó gris de les parets exteriors i el mobiliari antiquat de l’interior. La vida, els sous, el criteri dictatorial no donaven per a més.
La Wikta era una noia jove de vint-i-tres anys, molt madura i culta a causa d’una fèrria educació. Si a aquestes bondats li afegies que era rossa amb ulls blaus cel extremadament clars i d’una bellesa alemanya difícil d’igualar, tenies la mescla perfecta per fer caure la gent en el pecat més difícil d’evitar no fer-ho , la gelosia.
L’Anatol s’estimava bojament la seva dona. Ella, no obstant això, notava que quan la Wikta estava davant, ella desapareixia, es tornava invisible i, si donava alguna opinió sobre el tema que estaven debatent, ningú li feia cas. Tots estaven pendents de l’amfitriona, que era qui marcava de forma vehement el ritme i els temes a tractar.
—Hem de fer un viatge a Leningrad! —va dir la bellesa alemanya.
—Leningrad? —va preguntar estranyat l’Eryk.
—És clar que sí, Eryk. Hem de visitar el museu de l’Ermitazh. Podrem veure milers de pintures i escultures.
Tots se l’escoltaven sorpresos per la iniciativa de fer un viatge tan llarg, amb la misèria en què vivien tots.
—Hi ha obres de Miquel Àngel com el Noi ajupit, de Rubens, de Tiziano, de Velázquez, de Rafael hi ha La Verge i el nen, de Leonardo da Vinci tenen la Madonna Litta, de Canova, l’escultura de les Tres Gràcies, peces del neolític, petròglifs... Una infinitat de coses a les quals no podem renunciar.
—Jo l’únic que sé del museu —va dir l’Eryk, fent riure a tothom— és que una tsarina va fer que seixanta-cinc gats el vigilessin per allunyar les rates dels manuscrits i les obres d’art.
—Eryk! Quina cultura que tens! Que no vas anar a l’escola? —va estampar-li una altra companya de tertúlia, l’Adelajda.
—No tenim per què fer-ho ràpid ni precipitar-nos, però seria una opció per anar-hi un estiu. Des d’aquí, del port de Ṥwinoujṥcie surt un ferri, crec que un cop al mes, fins a Sverdlovsk, on van assassinar al tsar Nicolau II i tota la seva família, un cop allà estem a una hora en autobús fins a la ciutat i el museu.
—Jo hi tinc uns parents —va dir l’Adelajda—. Els puc escriure, i que ens deixin estar uns dies a casa seva o d’alguns amics.
—Oh! Això seria fantàstic —exclamà la Wilka.
Tots es van posar a parlar sobre el viatge, visitar l’URSS, el que podrien aprendre sobre arts i tresors desconeguts. La conversa anava pujant de to i excitació, menys per a la Jasia, que només perquè ho hagués proposat la magnífica i perfecta Wilka ja hi trobava totes les pegues que els altres oblidaven.
Callada, els observava a tots i rumiava. Com creien que deixarien viatjar un grup més o menys nombrós de joves? Amb quins diners comptem? Quan? Doncs tots treballaven a diferents fàbriques de la ciutat. Aquella proposta era inviable, encara gràcies si podien aconseguir algun llibre d’aquest o d’altres museus en la biblioteca de la ciutat i poder-los fullejar.
Es va aixecar de sobte i tallant a tots la conversa, en què ja es veien passejant per la riba del riu Neva a Leningrad, va dir-los que marxava a dormir, que havia de llevar-se aviat, per segurament fer un torn i mig, i li calia dormir.
—Anem, doncs —va dir l’Anatol.
—No, no cal. Queda’t i parleu del viatge, ja vindràs més tard. Casa nostra no està lluny, en cinc minuts em ficaré dins del llit.
Va esquivar el seu marit, que de bon grat es va quedar a seguir la reunió.
Certament, no va passar massa estona quan la Jasia es cobria amb gruixudes mantes per poder passar la nit confortablement. Mirant el paper desgastat i ennegrit que recobria les parets de l’estudi on vivien, el cap no la deixava caure en el son. Només pensava en l’estupidesa de la proposició del viatge, en la Wikta i el seu innegable atractiu, en el seu marit i els altres amics anul·lats per uns simples cabells rossos i una mirada, això sí, oceànica. Lentament, els pensaments van esdevenir un cabdell, aquest es va instal·lar entre el ventre i el cor de la noia. El cap era una autopista d’emocions i sentiments contradictoris fins a arribar a aquella línia tan estreta que separa la lucidesa de la bogeria, el normal de l’excepcional, o el bé del mal. Obnubilada per la tardança de l’Anatol i sense cap sensació que la dugués al repòs nocturn, la seva ment malalta i pecadora de gelosia va anar elaborant un pla per venjar-se de la Wilkta, del seu marit i de la resta del grup. Ho veia i ho entenia de forma clara, cap dubte, havia d’acabar amb aquella història del grup i de la líder que li posseïa l’enteniment nuvolat amb irrefrenable gelosia.
El marit, ullerós de no haver dormit en tota la nit, va arribar a casa just quan la seva dona anava a llevar-se per anar a la feina.
—Què fas arribant a aquestes hores? —li va etzibar molesta—. Has passat la nit amb la Wilkta?
—Sí, amb ella i amb tots els altres companys. Llàstima que haguessis de marxar. Ens hem anat enredant parlant del viatge al museu i gairebé ja el tenim muntat, quan i com anirem, les coses que veurem...
El noi seguia parlant sense adonar-se que només feia que deixar créixer la gelosia dins de la seva dona. Tots aquells afalagaments, que ja venien de lluny, convertien la dolça Jasia en un monstre posseït per la gelosia.
El pecat li va fer perdre l’enteniment, per una banda, però alhora la va dotar d’una habilitat fora del comú per ordir un pla per eliminar-los, sense importar-li les conseqüències .
Els següents caps de setmana i les següents trobades furtives a la nit van servir perquè, per una banda, el grup anés dissenyant el viatge a Leningrad i, per altra, que la Jasia seguís maquinant el seu pla maquiavèl·lic.
Acompanyats d’unes ampolles de vodka van decidir que el millor seria anar-hi a l’estiu, la temperatura i, per tant, els moviments serien més fàcils, tampoc els caldria tant equipatge. Passarien uns quinze dies a la ciutat, més un parell per a l’anada i un parell per a la tornada. Van escriure als parents i amics amb més confiança per confirmar que podien quedar-se a les seves cases i les dates. Pel que fa al museu van elaborar un extens llistat de les obres imprescindibles de veure, també volien visitar la ciutat. Havien d’aprofitar l’ocasió per poder conèixer com es vivia en una gran ciutat i com vivien els russos. Se sentien moltes coses i ells tindrien el privilegi de veure-les en personala realitat .
Viatjar des de la petita illa fins a Leningrad només ho podrien fer un cop a la vida. El cost del viatge era elevadíssim, una fortuna comparada amb els seus sous, però havien d’aprofitar-ho, eren joves, ara o mai. Eren cultes, visionaris, aventurers, agosarats... era clar, era aquell estiu o mai. I ‘mai’ no existia en el seu vocabulari, i més després de diverses copes de vodka.
La Jasia seguia el corrent, entusiasmada, no deixava veure cap pista sobre el seu pla alternatiu i definitiu. Alhora anava també elaborant-lo i, sorpresa, s’adonava que no era tan complicat com pensava. Letal sí que ho era, gràcies a la conjuntura de la dictadura comunista en què vivien.
Un dissabte al matí en què el jove matrimoni esmorzava tranquil·lament, sabent que tenien tot el dia per a ells. La noia mirava, ara ja falsament enamorada, el noi, que, afalagat per la mirada, es deixava estimar.
—Haig de dir-te una cosa important —va dir la Jasia amb veu acaramel·lada.
—Què és? —encuriosit, li va respondre.
—És que no estic segura de si t’ho prendràs bé? —murmurà fingint angoixa.
—Ei! Ei! Que som una parella i ens estimem. Em pots dir qualsevol cosa, que jo ho entendré. De veritat! Digues!
—Vols dir? Jo... potser he estat una mica estranya aquests últims mesos. Tot això del viatge m’atabala una mica, no estic tan entusiasmada com vosaltres, potser...
—No, Jasia, no. Sí que et veia més callada a les reunions, però no passa res. Potser som nosaltres que estem massa excitats.
—Bé, Anatol, t’haig de dir... Haig de dir-te... No hauria pensat mai que això fos tan difícil.
—Què m’has de dir? Tranquil·la.
—Esperem un fill, Anatol.
La cara del noi va canviar de la sorpresa a la incredulitat, al dubte i, finalment, a l’alegria, agafant la seva dona encara en pijama i donant voltes sobre si mateix.
—De veritat? Oh! Jasia, em fas l’home més feliç del món! Quan ho diguem a les famílies no s’ho creuran! Que content estic! I a la pròxima reunió quan ho fem saber als amics, a la Wikta...
Aquell nom va encendre l’interruptor que posava en marxa la maquinària perquè el pla de la noia ja no tirés enrere, fins a aquell moment encara podia haver-hi una possibilitat, però ara ja no.
—Espera, espera. Deixa’m a terra, que ja tinc prou marejos cada dia.
—Però et trobes bé? Està tot bé? Has anat al metge? —preguntava el futur pare sense deixar-la respondre.
—Sí, ja hi he anat, però només per confirmar l’embaràs. Ara haig de començar a fer les visites de rutina.
—Quan ho diem? Que feliç soc, estimada! No et deixaré sola, anirem plegats a totes les visites, seré un pare modèlic. Com li posarem?
—Jo que sé, encara no he tingut temps de pensar-hi.
—Si és nen... Jarek com el meu pare, si és nena... Sylwia com la teva mare. Que et sembla bé? T’agraden?
—Ja veurem, ja veurem... No penses en res més ara? —va preguntar-li expressament.
—No! En què he de pensar més si no que seré pare.
—El viatge, Anatol, el viatge... Jo no puc venir amb vosaltres, és massa arriscat.
El rostre del noi va tornar a passar per un munt de gestos que expressaven els seus sentiments. Dubte, contradicció, negació, tristesa, sorpresa... tots van creuar en uns moments per la seva ment.
—Compten amb nosaltres, amb els nostres diners per fer bossa per a tots. La Wikta...
—Mira, Anatol —va dir empassant-se el fàstic que li provocava el nom de la fabulosa rossa—, jo no hi aniré, però tu sí que hi pots anar.
—No, no...
—Et dic que sí, fa mesos que ho preparem i és una oportunitat única per a tu i... per als altres. Seran quinze dies i a mi encara em faltaran un parell de mesos perquè arribi l’hora del part. Tu hi aniràs i prou! T’ho dic de veritat! —deia mentre els sentiments es mesclaven dintre seu.
No va ser gens fàcil, però a poc a poc el va anar convencent que era el més raonable. Ell podria gaudir del viatge dels seus somnis i ella esperaria a casa tenint cura de l’embaràs. Ningú sabia si més endavant canviarien les coses i podrien tornar-hi tota la família i ell podria fer-los de guia.
La ment és meravellosa i maquiavèl·lica alhora, convivint dins la Jasia els dos vessants al mateix temps, sense interferir-se.
Va arribar l’estiu i amb ell els preparatius del viatge. Tot va anar més de pressa del que pensaven i, en un vist i no vist, la Jasia preparava l’equipatge del seu marit. La roba, el calçat, els utensilis d’higiene personal i els prospectes i guies de Leningrad i del museu.
Era el matí d’un dimecres del mes de juliol quan tot el grup d’amics es va embarcar destí Sverdlovsk, al fons de l’anomenat golf de Finlàndia i on hi havia un dels palaus més luxosos dels tsars, amb uns jardins replets d’escultures i fonts. Una cosa mai vista pels integrants del grup.
—Cuida’t molt, t’enyoraré —li deia l’Anatol a la seva dona.
—Així ho faré. Aviat estaràs de tornada —li responia ella, sabent que si el seu pla sortia bé, no es tornarien a veure mai més.
El buc va destensar les cordes gruixudes que el subjectaven a terra ferma i amb un moviment lent, però decidit, va anar separant-se del moll. La Jasia junt amb altres amics i parents s’acomiadaven de l’afortunat grup fins a ser només una petita figura dins el mar.
Mentre rebia les felicitacions i els comentaris de la gent per l’embaràs, ella se’ls mirava amb cara de compassió, però d’alegria també. Gràcies a ella, la intel·ligent rossa, la meravellosa i perfecte Wikta desapareixeria per sempre de les seves vides, ja podria dormir tranquil·la, criar el seu fill lluny del continu llastre de la gelosia desbocada que li encongia el cor i la tornava boja. Això sí, no estava folla, sabia molt bé el que es feia i per què ho feia; estava tot justificat.
El seu pla era perfecte, no tenia cap fissura. S’alliberava i alliberava tots els altres d’aquella gangrena putrefacta que, sense dubtar-ho, destruiria implacablement un munt de famílies si ella no actuava fermament per evitar-ho. Tothom perdria alguna cosa, ella també, però en moltes ocasions les pèrdues, encara que doloroses, obren les portes a noves coses que mai havies sospitat poder-ne gaudir.
El grup, a poc a poc, es va anar dissolent, quedant que, si algú rebia una trucada dels parents de Leningrad, ho farien saber a tots.
Un cop sola va mirar, per última vegada, en la direcció on devia estar el vaixell i es va dirigir cap a una oficina de la policia polonesa. Un cop allà, ràpida com la fiblada d’una serp, va treure un gruixut sobre amb documentació que havia preparat amb molta cura i el va dipositar a la bústia sense cap referència exterior, però amb una mortífera informació en l’interior.
Va seure en un banc d’un jardí des d’on veia la frontera amb la República Demòcrata d’Alemanya, de fet el límit entre els dos països es veia des de gairebé qualsevol punt de la ciutat. Com és que havia nascut en aquell lloc perdut del món? Com és que pertanyia a un país però el terreny, l’illa, era geogràficament d’un altre? Qui posava les fronteres? Qui havia posat aquella en concret? Per què existien aquestes irregularitats en el món? Com la Wikta, que no deixava de ser una persona en un lloc on no havia de ser. Una irregularitat i punt, res més.
El grup de viatgers va fer terra com estava previst i, després d’un altre tram del viatge amb autobús, van arribar fins a la magnífica Leningrad. Només en posar els peus a terra soviètica es van repartir per les cases que els acollien.
Exultants i relaxats van visitar la ciutat durant un parell de dies: l’impressionant riu, els ponts, els palaus, les biblioteques... tot era gegantí comparat amb les dimensions de la seva petita ciutat confinada en un extrem de la llunyana illa.
El tercer dia de l’estada tenien els passis per entrar al colossalgegantí Ermitazh, palau d’hivern dels tsars. Ja des de fora observaven meravellats aquell conjunt immens d’edificis amb el seu característic color verd pàl·lid de la façana. Imaginaven tot el que contindrien els centenars de sales i passadissos, no podrien veure-ho tot, ni tan sols recordar una petita part de tots els tresors que hi trobarien. Un museu era el millor destí que podien haver donat a aquell ostentós palau. Un cop morts els Romanov, visca el comunisme. Aquell era un bon exemple per a tothom, una lliçó per a tots els capitalistes del món de com cal aprofitar les coses per al gaudi de tothom.
Quan ja estaven a punt de travessar la línia d’entrada, un grup de policies els va rodejar i sense cap explicació els van fer entrar en uns furgons blindats. L’Anatol, abans de pujar-hi, li va semblar entendre que parlaven que ja tenien a les seves mans els traïdors de la mare pàtria.
Ningú sabia on es trobaven, aïllats els uns dels altres, van passar els dies. Els parents, desesperats, els buscaven per tota la ciutat infructuosament. Havien desaparegut de sobte, des de l’entrada al museu. a qui sabia on .
Durant aquells dies de confinament, por i silenci, la documentació que la Jasia havia dipositat a la bústia va fer el mateix viatge que ells.
Un matí, després de no se sap quant de temps, els van treure de les cel·les i els van portar davant d’un jutge. Era el primer cop que es veien tots en molts dies, tots estaven aterrits, desconcertats, bruts i desmillorats.
El jutge parlava en rus, ells havien d’entendre’l, però hi havia un home d’aspecte gris que els traduïa al polonès tot el que s’anava dient des de dalt de l’estrada. El magistrat tenia a les mans tot de papers que havia extret d’un sobre anònim i que provaven sense cap mena de dubte que cada membre d’aquell grup es reunia a la part polonesa de l’illa d’Usedom per conspirar contra el govern, contra l’autoritat comunista, contra el líder absolut de totes les terres soviètiques. Algú els havia delatat i, si s’esbrinava qui havia sigut, se’l condecoraria amb una de les més altes distincions de la república. Pel que feia a ells, no calia judici, amb les proves n’hi havia prou. Serien condemnats a treballs forçats, fins que les forces els mantinguessin vius, en diversos gulags siberians. Un crit fort, que devia ser un: Visca l’URSS! o alguna cosa semblant, i van ser separats, sense veure’s, ni saber els uns dels altres mai més.
Les famílies, desesperades a Usedom, van rebre una carta del consolat rus a Varsòvia en què se’ls explicava el destí del grup de joves acusats d’alta traïció i els advertia que no fessin cap esforç en buscar-los, ja que estaven a milers de kilòmetres en mig dels freds siberians, on més aviat que tard moririen i així s’executaria la condemna.
La Jasia llegia la carta somrient, tot havia sortit més que bé. La Wikta i tots els seus gossos que la seguien bavejant per allà on ella caminava ja estaven tots exterminats.
Amb una mà gronxava el cotxet on dormia plàcidament el petit Jarek, va mirar amb certa melancolia l’habitació que feia de cuina, menjador i habitació de dormir, tot en una, potser el seu Anatol no era tan mal noi al cap i a la fi.
En mirar la taula parada, es va adonar d’una forquilla que no estava alineada perfectament amb la resta de coberts. Va corregir la posició suaument mentre en un sospir inesperat deia:
—No, Jarek, no pot haver-hi cap irregularitat.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: