Cercador


Llista categories

Salvem al planeta de les nostres errades

Un relat de: ITACA

Els abrics de pell es revelen reclamant saviesa
Sobre els seus drets,
Les petjades es multipliquen pels parcs plens
De somriures d'infants,
plens de xeringues oferint amargor a curt termini.
I els rius transportant els sols
que cauen per la vergonya de contemplar la nostra merda.
I s'incendia la pel·lícula del llibre de la selva,
I s'enfonsà el vaixell de la ‘'sireneta''
I tot es lleig i perd la gràcia que algun dia va tenir.
I les parets son pintades per les milers d'errades
Comeses sense donar-nos compte,
sense adonar-nos compte ?
N'estàs segur ?

Salvem al nostre planetes de les nostres errades

Comentaris

Afegir comentari
  • Tota la raó[Ofensiu]
    Capità Borratxo | 25-09-2005

    Noia, tens tota la raó... Sempre havia pensat que les errades eren comeses quan un oblida que ha estat nen algun dia. I no ho podies haver expressat millor. Gràcies!

    Capità Borratxo

  • Tota la raó[Ofensiu]
    Capità Borratxo | 25-09-2005

    Noia, tens tota la raó... Sempre havia pensat que les errades eren comeses quan un oblida que ha estat nen algun dia. I no ho podies haver expressat millor. Gràcies!

    Capità Borratxo

  • salvem el planeta[Ofensiu]
    Becari | 15-09-2005 | Valoració: 10

    crec que mai havia estat tant d'acord amb un relat....i a més m'ha encantat. Fantàstic!!!

  • ***[Ofensiu]
    Llibre | 15-09-2005

    Durant la infantesa tot té llum, però a mesura que caminem aquesta es va perdent. La gent s'equivoca. Nosaltres ens equivoquem.

    Reconèixer aquestes errades, efectivament, és bàsic. Per salvar el planeta. Per salvar-nos.

    LLIBRE

l´Autor

Foto de perfil de ITACA

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

142389 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Afegir a preferits
Biografia:


Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.






Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >