Relat que no va de res, o va d'una ciutat, d'uns dinou anys, d'un llibre, d'una cançó, d'una manera de ser

- Què ets? - em pregunta ella, fullejant les últimes pàgines del diari, si és que es pot diferenciar entre últimes i primeres, en un diari tan prim.
- Balança - responc, fent un cop d'ull al fons del passadís, controlant la massa d'estudiants que va a la meva classe.
- Diu que si t'ofereixen algun tipus de negoci, t'hi has de mostrar interessada.
- Ah - mig exclamo, pensant en el negoci de la setmana, cinquanta euros deixats a una amiga que en principi em tornarà sens falta el dilluns, sense interessos. Ella em mira, esperant l' "i tu?". La faig contenta, doncs:
- I tu?
- Que haig de millorar la forma física..
- Vaja, doncs ja ho saps! A caminar - li dóno un parell de copets afectuosos a la cuixa, mentre m'aixeco del banc - Au, ja ve el professor.
Em somriu, arrontsant les espatlles. Ens incorporem a la massa d'estudiants, i ens instal·lem tan endarrere com és possible dins una aula de sis files de cadires. L'eternitat es redueix a dues hores de classe, que passen lentes i feixugues, com si s'entretinguessin a cada minut per mirar-se les ungles, distretes.
Finalment, el professor, que també fa cara d'aborrit, ens diu que ja podem marxar. Ella em pregunta quina hora és, i amb ganes de complicar-me la vida, li responc:
- Falten deu minuts per acabar la classe. Importa gaire? Si ja podem plegar.. que sigui l'hora que vulgui!
- Bé, és que a les onze he quedat amb una, que diu que l'haig d'acompanyar al Zara, i haig d'anar a la plaça Catalunya, bé, a sota del metro, a la placeta aquella.. que no sé gaire com si va..
- Jo ara vaig fins a Catalunya amb bus, si vols anem juntes i t'acompanyo. Si no, t'explico com s'hi va i llestos, és fàcil.
- Quant es tarda amb bus?
- Dona.. una mica més que amb metro.
- Hmmm.. doncs millor vaig amb metro.
- Com vulguis. Jo vaig amb bus, que avui toca el sol.
Amb tot, som a la sortida de la facultat, i ens separem per arribar, amb un quart d'hora de diferència, a punts molt propers de la ciutat. M'aturo un moment per reflexionar si he estat molt antipàtica al no insistir en acompanyar-la, però bé, si hagués tingut necessitat que anés amb ella, ja ho hauria fet. Tres paraules només: "vine amb mi", i hi hauria anat, ella ja ho sap. No m'interessen els motius o les possibles justificacions. Si ho hagués dit, per alguna cosa seria, no? Doncs res, camino sola fins al bus, amb una obra d'art a les mans i una obra d'art a les orelles.
"Llego a tus rincones llenos de flores,
y por mis esquinas, llenas de colores,
se ha desbocao la primavera
la noche entera"
Em recolzo a un pal metàl·lic de la parada de bus, i la cançó té temps de repetir-se un parell de vegades abans que aquest arribi. Un cop a dins, m'assec a l'únic seient buit al costat d'una finestra. No sé el perquè de l'interés en seure a la finestra, si vull llegir. El costum. Davant se m'asseu un tio que em recorda al fill de puta que durant l'incineració de la meva àvia, va preguntar a quina temperatura deurien cremar els ossos. Li escupo a la cara amb la mirada, però per sort, no se n'adona. Obro el llibre pel punt marcat per un tros de paper. "La unidad entre Rents y Sick Boy no perduró". No aixeco els ulls fins al final del capítol. Aprofito llavors, la meva posició privilegiada a tocar del cristall. Ens hem aturat davant del local del ¡Pare de Sufrir!, que ha repintat mig Barcelona amb cartells. Ahir a la tarda en vaig recollir un, clavat a un fanal, que avisava que aquest diumenge es farà una oració al peu de la creu. Sempre recullo merdes d'aquestes, em fan gràcia. M'imagino centenars de persones, dempeus, omplint un poliesportiu. Persones de totes les edats, d'ambdós sexes. Totes apuntant-se el cap amb una pistola. A un home, en Juan Pardo que surt a la fotografia del cartell, el veig vestit amb una túnica lleugera de color beix, enfilat damunt d'una tarima, decorada amb una creu perfilada amb bombetes enceses. Alça els braços i exclama: ¡Parad de sufrir!, i al sentir el reclam, els que omplen el poliesportiu premen els seus gallets. En Juan Pardo llavors, baixa de la tarima i es passeja entre els cadàvers, buscant bitllets i joies dins les butxaques d'aquell munt de carn i roba rebregada. Sacsejo el cap, pobre gent, no m'han fet res, i m'enfonso de nou al llibre. Dues línies, i sona el mòbil. Un amic, em diu que no pot venir a dinar al pis, tal i com havíem quedat. La resta del missatge és una mena de justificant, que m'interessa ben poc en aquest moment. M'emprenya que m'avisin amb tant poc temps. De fet, també m'alleuja, així podré basar el meu dinar en regirar les sobres de la nevera. Considero que una perduda farà el fet per avisar-lo de les conclusions a les que he arribat: "no pateixis. menys feina. no cal que em donis explicacions. un altre dia serà". Tot això resumit amb un to del mòbil. La tecnologia és fantàstica. Ja som gairebé a baix de Balmes, no val la pena començar un capítol. Arribo per fi a Catalunya, i tot i el sol que fa, no tinc cap ganes de caminar, i em submergeixo dins el metro per fer només dues parades. Uns peruans amb altaveus s'han apoderat de l'acústica del vagó, i ressignada, aturo momentàniament el discman. "No arranco flo". Un vell s'espera pacientment de cares a la porta contraria a la que s'ha d'obrir. Es llepa el llavi de baix amb el de dalt repetidament, gairebé de forma obsessiva. El metro s'atura, les portes s'obren, però ell continua davant l'equivocada, mirant desconcertat un cartell mig estripat de la paret. Ningú l'avisa. Jo tampoc. Al final, una noia amb una carpeta de l'autònoma, li toca el braç tímidament, i li diu on és la sortida. El vagó reacciona, i es forma un passadís que ajuda a deixar baixar el vellet amb el temps just. El metro arranca bruscament, precipitant un noi gros i barbut d'una banda a l'altra. El noi agita les mans, buscant una barra per aferrar-se i recuperar l'estabilitat, però no la troba fins que no topa de ple amb tres dones mudades, que conversen a xiscles. Les dones es giren cap a ell, visiblement ofeses per la gosadia, i ell s'excusa, i fent referència als peruans, diu que només estava ballant. Se m'escapa el riure, no ho puc evitar. Baixo del vagó, després d'empènyer una mica per fer-me notar, i encenc de nou el discman. "res pa ti ¿Que culpa tiene este jardín si a ti te va coleccionar bellezas de origen natural?". M'afanyo per travessar el semàfor, que comença a fer pampallugues. No sé perquè camino tan ràpid, si no tinc pressa. Llavors noto una picor estranya als genolls. Me'ls rasco de forma poc cívica, aturada al mig de la vorera, però no m'alleuja gens. Ara amb motius, mig camino mig corro fins al pis. L'alfombreta d'entrada està recolzada a la porta, una subtil insinuació de la portera per indicar-nos que ha fregat les rajoles del replà. Per l'aspecte però, sembla que tot es quedi en una insinuació. És igual. Un cop dins, em trec els pantalons, però no sé veure res d'estrany als genolls. Són com sempre. Me'ls miro, me'ls toco amb delicadesa, buscant bonys estranys. Res de res. Sense saber com, em trobo despullada damunt del llit, notant el llençol sota el meu cul, ben suat. Tinc els dits enganxosos, i si els oloro, em venen al cap les sensacions irrenunciables de fa uns instants. Els genolls, continuen essent els de sempre. Aprofito per observar-me llargament les cames. El més interessant és un blau, de color indefinit de fet. No és ni gris, ni marró, ni blau, ni lila, ni vermell. Ho és tot alhora. No té nom. Amb un posat trascendental, penso que tot s'acaba reduïnt a això. No n'hi ha prou amb una paraula per descriure el que vaig sentint. Però m'obstino a fer-ho una vegada rere una altra. I al final, no en trec gairebé res. El record, per d'aquí uns anys, que em dirà que un dia vaig veure un noi gros i barbut que deia, mirant amb sarcasme al món: "només estic ballant". I ja em direu què collons en faig, d'això.