Relat així, una mica per sobre, ple de tòpics, i amb poc argument

Bé, doncs hi havia una vegada, un home que tenia... per exemple... tres filles. La gran es deia Maria, i era així... normaleta. Una mica grassoneta, la cara amb grans, i... el cabell greixós... no sé... amb ulleres d'aquelles gruixudes, i dits com botifarretes, i tal... Res de l'altre món, vaja... bona noia, això sí, però bé... que els nois tampoc feien cua, per treure-la a ballar a la festa major. Aquesta era la gran. Llavors hi havia la del mig, que es deia... que es deia... ah sí! Marcel·lina. La Marcel·lina, tenia les celles juntes, i era molt, molt dolenta. La més dolenta de les tres, vaja. Li agradava arrencar la cua de les sargantanes, deixar les mosques sense ales, posar-se el dit al cul... totes aquestes coses que els hi agrada a les nenes dolentes, sabeu? I després hi havia la petita... Aquesta es dirà... la petita es deia Marieta. Sí, i la del mig, no es deia Marcel·lina, es deia Mariona. La Maria, la Mariona, i la Marieta. I el pare, el pare es deia... Robert. Robe, pels amics... So payaso, me tiemblan los pies, a su lado, me dice que estooy descolorido!, aquest Robe, sí, bé, és que m'agrada, jo què sé... I clar, la Marieta, la filla petita d'en Robert, era molt, molt bonica, i molt, molt bona noia. També era així tímida... però amb un cor pur, i casta! Això, casta i pura, i li agradava ballar a la festa major, i fer el dinar, i esllominar les saramoines. I bé... el pare, en Robert, es va posar malalt, molt malalt, i les tres filles el van haver de cuidar. Ah, abans no he dit que la mare, es va morir fa... fa uns... tres anys o així... que se li va vessar l'olla d'escudella per terra, i de la vergonya que li va fer, doncs d'això es va morir. Bé doncs, el pare es va posar molt malalt, tenia tos i escopia sang, i també li feia mal el ventre, i les tres filles el cuidaven. Bé, cadascuna a la seva manera... De fet, només el cuidava la filla petita, la Marieta, les altres... les altres tenien altres coses al cap. La Maria només pensava en plantar margarides, i la Marcel·lina, perdó, la Mariona, es passava tot el dia asseguda al banc de l'entrada del mas, gratant les orelles dels gossos. I la Marieta, pobra filla, tan bona i pura... S'esllomava dia i nit, per satisfer les demandes del seu pare. Que també era molt bon home, però era un mal malalt, d'aquells que sempre troben la sopa massa calenta o massa salada, i que volen que els hi escalfis els peus amb una manta elèctrica, que fan sonar la campaneta, tilin tilin, us sona el malalt imaginari? Jo vaig representar l'obra, feia d'infermera, bé, ens vam inventar el personatge, i la que feia de malalt, tilin tilin, amb una campaneta.
Bé doncs, va arribar un dia, que el pare, es va morir. No pas perquè la Maria el cuidés malament, ai la Maria, vull dir la Marieta. La Marieta s'hi escarrassava molt, però mira tu, al final es va morir, què coi voleu que hi faci jo? Aquestes coses passen, escolta. Però, ah sí! Abans de morir, va fer cridar les tres filles, i es van asseure al costat del llit, un llit d'aquells de fusta vella, cobert de mantes de llana de color marró lleig, amb un orinal sota, i una tauleta de nit, de fusta també, vella, i una cadira també de fusta, clar, i amb cul de palla, i una finestra que si hi miraves, veies el camp, i una vaca pasturant. En fi, doncs que les tres noies eren allà, al voltant del llit del pare moribund, que els hi volia dir unes últimes paraules. Primer, li va parlar a la Maria, que era la més gran, així lletjota, bona noia, sí, però lletjota. I li va dir:
- Maria, filla... La bellesa no és la teva gràcia, però duus la bondat al cor... Fes que t'estimin pel que ets per dins, i tal... tot això, ja saps... bé filla, fes cas d'aquest consell que et dóna el teu bon pare moribund.
I un cop li va haver dit això, va fer que la seva filla Mariona s'acostés, la Mariona era la filla del mig, que era molt dolenta, la del dit al cul, recordeu? Doncs li va dir:
- Mariona, filla... La bondat no és la teva gràcia, però duus l'ambició dins... Arriba lluny, i compra't una casa ben maca, i tres gossos, i un cotxe, i una tele, i una rentadora... choose futur, choose life, saps? totes aquestes coses que jo no t'he pogut donar... bé filla, fes cas d'aquest consell que et dóna el teu bon pare moribund.
I després, li va dir a la Marieta que s'acostés, la Marieta era la bona.
- Marieta, filla... La bellesa i la bondat són dues gràcies que se t'han atorgat... atansa'm l'orinal, siusplau...
La Marieta, així ho va fer. Va posar l'orinal en mans del seu pare, buit clar, però fet servir, això sí, i aquest, li va tornar a acostar, i li va dir:
- Marieta, filla... aquest orinal, és el meu bé més preuat, prou que ho saps... No puc confiar aquesta missió a les teves germanes, perquè només tu la pots dur a terme, perquè, de les tres, ets l'única amb bondat i bellesa i tal... Bé, doncs... Un cop jo sigui mort, ...
La Marieta, al sentir aquesta paraula, "mort", es va amagar la cara entre les mans, i va començar a sanglotar. El seu pare, en Robert, el de so payasooo, sí, aquest, li va acaronar el cabell, amb la mà que no aguantava l'orinal, clar, i va continuar parlant.
- No ploris, Marieta, filla. Sí, em moriré... i les teves germanes, i tu també et moriràs... I si no apartes una mica la cara d'aquest orinal fet servir, moriràs ben aviat.
Aquestes paraules, van tranquil·litzar a la Marieta, que va prendre la mà del seu pare entre les seves. Va agenollar-se al costat del llit, i va exclamar:
- Pare, oh pare estimat! Digui'm què haig de fer per vós, digui'm quina és la seva última voluntat!
I el pare, que veia que s'estava morint i que encara no seria a temps d'explicar-li tot, li va dir... no sé què li podria dir ara... bé, doncs li va dir que...
- Marieta, filla meva, tu que ets bella i bona, agafa aquest orinal, i ... no se m'acudeix res... No sé... a veure què et puc fer fer, jo, ara... Ja sé, fes que el rei, el rei malvat que domina aquestes terres, cregui que és un orinal sagrat, i gràcies a ell, aconsegueix casar-te amb el seu fill, el príncep encantador, i tu sigues una princesa, i tal... ho faràs, oi? Fes cas d'aquest consell que et dóna el teu bon pare moribund.
I la Marieta, va agafar l'orinal i va assentir amb el cap seriosament.
- Ho faré, pare.
I just després de dir aquestes paraules, la Marieta va sentir com la mà del seu pare deixava de prémer la seva, i va esclatar en plors, bé, ella i les seves dues germanes, que com que els hi feia una mica d'angúnia l'escena, havien sortit a fora, a prendre l'aire, i a jugar amb la vaca que pasturava, la que es veia des de la finestra. Bé, és igual, i la Marieta, després, va aconseguir fer això que li deia el seu pare, i va ser una princesa, i va sortir a les notícies, i li van posar el seu nom a una plaça. Però això ja és una altra història.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.





Moralina: no, no hi ha moralina, només és que m'avorria i volia escriure alguna cosa, així, una mica per sobre, plena de tòpics, i amb poc argument.