rastres de tu: la memòria.

Quina claredat d'expressió, quines paraules tan enceratdes...com t'ho fas? De debò que els teus poemes m'arriben ben al fons. Segueix impregnant-te de vida i sentiments.
Una abraçada,
AtzaVaRa

Quetzcoatl,

Un relat que invoca a no quedar-nos orfes de carícies tendres i compartir-les en la memòria.

Una poesia amarada de quotidinitat i de claredat que reclama el legítim voler d'oblidar.

Encara amb el sofriment i l'amor als ulls i al cor, ens recordes que de tot en queda algun rastre.

Salutacions!
Gràcies.
Enhorabona ens tens aclaparats.

:-)

Et comento la trilogia entera (castellanada?), la trilogia de tres passos en el camí d'una fi, eterna o no.
Duresa i ferides, paraules escollides amb el teu do natural de la poesia.
M'ha trencat:
...Rento els llençols plens de tu.
Suant-hi amb d'altres...
Com esborrar de la memòria els dies viscuts compartint carícies i somriures, besos i paraules, alè de gaudi i de descans nocturn... Terra cremada!!!!!(?)
...Jo camino de la mà de l'absència,
i amb el dolor dibuixo un cor
que s'endú de pressa el vent.
No t'atreveixes, ho entenc, que el cor dibuixat se l'endú el vent però que l'absència roman, densa i inmutable al nostre costat, aferrada a nosaltres.
Però, i si l'agonia és posterior a la memòria??? tot és/seria més dur, l'agonia que revesteix la memòria de dolor i trencament.

Que maco... feia temps que m'havia proposat llegir-te i avui per fi ho he pogut fer..!
Preciós, molt maco, em faltarien apraules per descriure-ho.
Quina tendresa hi poses en cada una d'aquestes paraules tant dolces.
Molts petons!

Només puc dir que llegint els tres relats, m'hi sento identificat en algunes coses que són part del procés que em toca viure en aquesta època, per això són tres relats que m'han golpejat amb força. És dur ser sincer amb un mateix i es paga un preu molt alt, però val la pena...

Res més, segueix sent.

una abraçadota

Pau

L'amor , aquest sentimen tant bonic, quand s'allunya de nosaltres ens fa patir. En aquest relat descrius mol be la situació.

penso que pesen més els records tristos que els bons moments viscuts. I no és que ho siguin de tristos, sinó que el fet de perdre allò que ha etat tant preciós ens fa sentir-nos així.

Al final, el vent s'ho endú tot, i en queda el record gravat en el teu cor, i aquests versos que ens escriurs.

Transmets la serentitat viscuda de l'acceptació. Viu de veritat aquesta nova vida!

Mentre desgranes i elabores els teus propis records, en aquesta tarda tan apagada, tan grisa de flors i d'esperances...
t'inclines cap al teu propi clímax; en la teva pròpia pau psicològica i en el poc que queda...

I tu...
rastrejant, t'apuntales en la penombra; ventallant les desventures, giravoltant de totes menes al voltant dels silencis i esventant-ho tot...

Tot...
els modals i els sil·logismes, arpejant el cel que te'ls regalava a cada pas.

Ara només resta quiet i mut el desig de la memòria.

Una abraçada, quetzcoatl

Perdona, no havia vist que hi ha dos poemes abans que aquest, i que els tres van lligats.

Ara m'hi poso!!

I un cop més, perdona, és que sóc despistada de mena.


Salz.

No sé si he sabut donar al teu poema una interpretació adient, però tot plegat se'm presenta com una barreja de desengany i dolor i adéu terrible.

M'encanta l'estrofa del mig. La trobo molt simbòlica i encertada. Així com el final: la imatge que descrius, caminant de la mà de l'absència, i el cor que dibuixes amb el dolor, que se l'emporta el vent. Em sembla que és la despedida definitva de l'amor. L'acceptació forçada que has de dir adéu, però alhora amb un bri d'orgull, de dignitat, perquè per amor a tu mateixa, per respecte més aviat a tu mateixa, no pots seguir amb aquests amor. Ni tan sols vols lluitar per ell.

No sé, ja dic, si és una bona interpretació, però jo ho he entès així i m'ha semblat preciós. Amb imatges molt ben captades dels moments de desencís, dolor, resignació i lluita.

Un barret per vos!!!! I una abraçada.

Salz.